La política econòmica o és molt senzilla o molt complexa. I en l’actualitat és molt complexa com a resultat dels blocs econòmics amb interessos oposats, dels acords comercials que beneficien els uns però perjudiquen els altres, d’unes polítiques fiscals que atreuen els uns i fan fugir els altres, dels problemes propis de cada país i del tarannà dels seus polítics. Convindria tornar als principis generals, que són més senzills, però de més difícil aplicació si els líders polítics no els imposen.

Les empreses han de donar beneficis. Això vol dir que el cost del factor treball i de les despeses generals ha de deixar un marge, que és el benefici brut. El benefici net s’obté un cop deduïdes les càrregues fiscals i les amortitzacions. El benefici net es pot destinar a augmentar el capital o a repartir-lo entre els accionistes. Les empreses treballen amb els recursos propis i amb els crèdits que els concedeixen els bancs. Però ara, tot i que l’interès dels crèdits és de l’1% o de l’1,5%, la concessió per fer noves inversions és baixa, perquè els bancs no tenen gaire confiança en els clients.

S’hauria d’aconseguir incrementar el consum fins a aconseguir que els empresaris estiguin contents pels beneficis de la seva empresa, els bancs que els deixen els diners, pel marge que n’obtenen, i els dipositants, pel tipus d’interès que reben pels seus estalvis. Actualment, el cost del diner fa pensar que és una mercaderia sense valor.

El diner ha de tenir un preu i no la misèria actual. Un tipus d’interès –el cost del diner– que hauria de ser inferior als beneficis previstos per les empreses i que compensés l’estalvi dipositat als bancs. El tipus d’interès hauria de ser del 3% o del 4% i no de l’actual 0% o de l’1% o l’1,5% en el cas dels crèdits. Si un empresari no pot pagar el 5% o el 6% pels crèdits que rep, que plegui.

En la situació actual es produeixen moltes diferències sobre el plantejament anterior. Els governs haurien de treure’s la por que tenen per una hiperinflació –pèrdua del valor adquisitiu de la moneda– i permetre que el tipus d’interès es bellugués com he dit. La liquiditat ha de ser alta, encara que per això s’hagi de fer funcionar la màquina de fer bitllets. Les grans empreses i els estats poden emetre deute perpetu, per exemple. I tampoc s’han de posar objeccions a un increment de l’endeutament públic superior al previst. Ara el que convé és que les empreses guanyin diners, que els consumidors comprin perquè tenen diners, que hi hagi el mínim de desocupació i que l’Estat no oblidi l’exercici dels drets humans a casa nostra i a l’estranger. No és acceptable una inflació moderada, si apliquem part del diner creat a reduir la fam al món i a resoldre d’una vegada el problema dels immigrants africans a la Mediterrània?

Ja sé que tot plegat és difícil. Hi ha molts interessos contraposats i una manca esborronadora de líders polítics de nivell. Però només les grans ambicions aconsegueixen objectius ambiciosos. I la política europea i la internacional, en general, pensen massa en ells i poc en el conjunt. No s’adonen que el creixement econòmic just i ben distribuït només es pot aconseguir amb mesures ambicioses i una mica revolucionàries en el bon sentit de la paraula. Només així abandonarem una política econòmica poruga i ineficaç.