Ho hem hagut d’acceptar. Al principi em va costar una mica acceptar que no podia baixar a despatxar. Tinc 85 anys i és el que he fet tota la vida, la botiga és la meva passió. Però les meves filles, tant la Mariona com la Sílvia, que són les que estan al capdavant de la botiga, m’ho van fer entendre, i gràcies als nets, més avesats a les noves tecnologies, hem trobat la manera d’estar en contacte amb els clients tot el temps que hem hagut de tenir tancat.

Doncs a través del Whatsapp. La gent ens ha anat demanant coses i nosaltres, prenent totes les mesures de seguretat, els les hem anat portant. Això ha fet feliç moltes persones. Quan arribaven els materials per fer les labors era com si arribessin els Reis. La gent ens ho ha agraït molt i hem presenciat com amb un detall tan petit com pot ser portar agulles, llanes i fils hem acompanyat i hem fet feliç molta gent. I això tan senzill, que s’ha convertit en un gest quasi humanitari, ha estat molt emotiu, també per a nosaltres.

La meva besàvia es deia Rosa Albareda i la meva àvia va ser Francisca Traveria, que va ser la que va posar el nom a la botiga i la va transformar en el que ha acabat sent. Al principi la botiga era una mena de colmado, on hi havia una mica de tot, merceria, però també comestibles, drogueria, perfumeria... La meva àvia va decidir quedar-se amb la cosa més neta, la merceria i la perfumeria. Eren altres temps. La gent seia al carrer i la botiga estava molt connectada a la vida quotidiana. A més, la botiga estava al davant del mercat i venia gent de Caldes, Castellar, Sentmenat... Tots amb els carros, a vendre aquí, a la plaça.

Hi hem pensat, però ho hem descartat. L’última remodelació i ampliació és dels anys cinquanta. La van fer els meus pares un parell d’anys abans que jo em casés, i ens agrada conservar-ho tal qual ho van fer.

Quan era petita ja venia a ajudar per Nadal i algunes festes. Però els meus pares em deien que ja tindria temps d’estar a la botiga. Era massa esclau per posar-m’hi de seguida i em volien protegir.

No, en absolut. Això era normal, i a més a mi m’agradava moltíssim: atendre la gent, embolicar, els llaços... M’encantava.

Sempre m’han agradat les manualitats, encara en continuo fent, però també anava a cosir de blanc..

Sí, llavors era molt normal. Fer la batista, els calats per als llençolets, per als vestits de núvia o de baptisme o comunions...

La merceria no pot ser mai molt actual. Al principi ens deien que el que havíem de fer era vendre emblistat, en paquets com als súpers o als xinos... I amb codi de barres per tenir un bon control de tot. Però això se’ns va fer una muntanya. Es tractava de modernitzar, d’actualitzar el comerç, ja ho entenc, però el món de la merceria tal com l’entenem nosaltres ha de ser personalitzat. De gomes, n’hi ha moltes. Depèn de per a què la vulguis, nosaltres te n’aconsellarem una o una altra.

I tant! I t’agraeixen aquest tracte més personalitzat que no troben en altres establiments. Tractem com a nosaltres ens agradaria que ens atenguessin, i això la gent ho agraeix. No pensem en la venda, pensem en el client.

Ha estat un procés. Al principi la gent agafava els llençols dels avis, aquells llençols que no havien fet servir mai, i feien trossos per fer mascaretes. Primer posaven una tela, després dues i després hi posaven filtre acrílic. La gent ens preguntava a través d’internet, i hem après tots plegats. Ara ja tenim fins i tot un filtre amb certificat de Sanitat.

Sí, abans ho fèiem en casos molt puntuals, però hem fet molta atenció a domicili. I ara ja ho hem incorporat.

El maig de l’any vinent, quan tots estiguem bons.