A Pedro Sánchez li agrada utilitzar el fet de dormir com a metàfora política. Si a Manual de resistencia ja va confessar que la seva primera mesura de govern el juny del 2018 va ser canviar el matalàs deixat per Mariano Rajoy perquè temia la dita castellana “dos que duermen en el mismo colchón acaban siendo de la misma opinión”, en campanya electoral l’insomni era pel desig de Pablo Iglesias de tocar poder en una coalició. “Seria president del govern i el problema és que el ministre d’Hisenda seria algú del cercle pròxim a Iglesias amb poca experiència de gestió. Jo seria president i no dormiria a la nit, igual que el 95% de la gent”, sostenia Sánchez el 19 de setembre per solemnitzar que les urnes del 28 d’abril no havien servit de res i que es votaria el 10 de novembre. Quan només han passat 150 dies des de la investidura, Sánchez i Iglesias acumulen ja un serial de vodevils i malsons.

Tot i que Catalunya i l’existència de presos polítics i del dret de decidir que abraça Podem es prefigurava com el gran abisme, els xocs no han vingut per aquí. El primer gran malson de coalició va ser la llei de llibertat sexual o del “no és no”, una de les joies legislatives de la titular d’Igualtat, Irene Montero, que va prémer l’accelerador per tenir-la a punt abans de la simbòlica data del 8 de març. La vicepresidenta Carmen Calvo va dubtar de la qualitat del text i el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, es va vantar d’haver de corregir errors bàsics de la redacció per amateurisme de la ministra. “En les excuses tècniques hi ha molt de masclista frustrat”, va etzibar Iglesias en al·lusió directa a Campo, tot i que ell ho negaria.

Si bé l’inici de l’estat d’alarma va obrir el foc amic soterrat, perquè Sánchez propulsava un pòquer de ministres socialistes o afins com a comandament únic –Salvador Illa (Sanitat), Fernando Grande-Marlaska (Interior), José Luis Ábalos (Transports) i Margarita Robles (Defensa)– sense veus de Podem, seria l’escut social el que encendria la disputa. L’ingrés mínim vital és la bandera del vicepresident de Drets Socials, però és el ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, economista prestigiós provinent del servei d’estudis del BBVA i de l’Autoritat de Responsabilitat Fiscal (Airef), el que tutela la mesura amb la calculadora i el calendari a la mà. L’ingrés mínim ha de ser aprovat dimarts que ve en el pròxim Consell de Ministres, però Iglesias no oculta que volia que arribés més aviat.

Tot i que a vegades les batalles no tenen trinxeres nítides –no és tan visible als mitjans però Robles manté una cordial enemistat amb Marlaska pel desplegament dels uniformats tot i ser ambdós jutges i ella s’arrenglera més amb Campo–, Podem no sintonitza amb el perfil dur del ministre de l’Interior en afers com les devolucions en calent i l’aplicació de la llei mordassa. I la vicepresidenta Nadia Calviño és qui irromp com a veu de l’ortodòxia en sintonia amb Brussel·les encara que sigui sobre el mercat laboral, competència de la ministra Yolanda Díaz, d’IU, i per desmentir Iglesias, i els mercats la creuen a ella perquè la prima de risc ni s’ha immutat amb la presumpta derogació total de la reforma laboral que ja no serà . “Iglesias entrarà en la Champions de les contradiccions que és governar”, avisava el republicà Gabriel Rufián en l’inici del mandat. El futbol europeu continua aturat, però la profecia de Rufián retrona en cada Consell de Ministres.