Aquest que anomena, no ho sé. Però jo, a l’Alt Camp i bastant bé. Puc fer als matins jardineria i mountain bike per camins rurals. A les tardes amb l’ordinador faig projectes de pintures, que no sé si algun dia faré o podré fer. Més o menys com sempre. Però del confinament ja n’estic fart.

La filosofia del sistema dominant, polític, econòmic, cultural, és el neoliberalisme i la biopolítica, l’alien depredador que ha sortit de la part més tenebrosa de moltes, moltíssimes persones i governs, la cobdícia depredadora de tota la vida. El domini i el poder. Lobbies, fons voltors, corrupció, elits extractives, populisme, privatitzacions, hiperexplotació de la terra i d’un mateix, negacionismes diversos, precarietat laboral, política esclava de l’economia..., tot pertany al mateix pensament. Necessitem una nova Il·lustració a escala mundial. Crec que hem d’aprendre a viure pensant que l’home és un element més del planeta, junt amb els altres animals, arbres i volcans. Pobre Leonardo si ho veiés! La superpoblació mundial és un factor nodal juntament amb la producció de béns per a tanta gent com som. També la contaminació que produeix la idea de progrés non stop. Ecologisme i supervivència són la mateixa cosa. La Covid és un refredat comparada amb la crisi climàtica. La primera és reversible; la segona, no.

Veig que així ha sigut. En el cas de l’art no és culpa de ningú en concret, sinó del concepte extensiu i emboirat que es té de l’art en els nostres dies. És tan ampli que hi cap tot. Art és ja un terme banal. És objecte d’opinió i interessos sovint oposats. I ja hi som! Llavors comença un altre joc, el de qui imposa el significat de les paraules. Fins i tot l’art dit de protesta és un estil més, que cotitza a Sotheby’s. Ai Weiwei i Banksy són exemples paradigmàtics entre d’altres. Artistes postpop contestataris, i fàcils d’entendre perquè el material emprat està ja digerit d’antuvi. Penso que l’art també ha de parlar amb valors ètics i no de valors ètics, i si són les dues coses, millor. Però no només. Encara que a vegades ens provoquin curtcircuits. Pot ser també un artma. Aquest és el gran poder de l’art! Em sembla que si continuo per aquí provocaré alguna dissonància cognitiva i algun infart. Millor canviar de tema.

Reflectir és una paraula que ens du a la teoria de l’art com a reflex de la “realitat”, com a finestra al món. Els reflexos pampalluguegen, com a la caverna de Plató. Van i venen, apareixen i desapareixen, i qui fixa un instant a escala social són els propietaris del poder, l’amo del discurs, a qualsevol escala, inclòs l’art. I també crec que no estem en un moment molt creatiu. La desmaterialització de l’art iniciada, posem-hi amb el ready-made, la simplificació binària d’arrel literària surrealista, i la idea moderna pseudodemocràtica que tothom és artista, entre d’altres, han seguit amb la desmaterialització també del pensament i de les emocions. Reduint tant arribarem a un sol punt. Pot ser que si ens capbussem en aquest punt, trobem un nou univers. Chi lo sa! Sembla que tothom ha de ser feliç per obligació i divertir-se amb tot. Circensis sine panis. El dit art que corre per les xarxes i que es veu en algunes institucions és lamentable. Falten relacions intergeneracionals, sortir de les bombolles autoprotectores. Els responsables són els que estan als centres de decisió i que continuen la cadena transmissora establerta, siguin joves o més grans. Tenen una gran feina al davant per variar el rumb. Em temo que l’excel·lència no és molt democràtica.

Envio un missatge diari per WhatsApp, per mi significatiu, a unes setanta persones de diversos àmbits. T’invita a una confrontació amb tu mateix i amb el que t’envolta. La Terra és molt gran, i petita al mateix temps. Existeixen des d’abans de nosaltres una gran quantitat de coses en el camp de l’art, de la invenció, del saber, com vulguis dir-ne, fantàstiques, al llarg del temps i de l’espai. Valorades per alguns i sempre que tinguis mecanismes apresos de lectura per a cada cosa i cada moment, i amb molts nivells de percepció. Són peces d’un possible tangram físic i mental per crear figures que iniciïn nous camins més amples i inclusius. En part, en això consisteix la cultura. Cultura ve de cultivar. Malgrat que ara té un sentit amplíssim, per tant, indefinit. Cultura i entreteniment són coses diferents, com informació i saber. Mirar-ho tot des del forat antropocèntric i occidental és un reduccionisme que em costa d’acceptar. El centre és arreu, com deia Nietzsche, no només als balcons. A la segona pregunta li diré que què vol dir això de crear. No estic interessat en les recreacions sinó a intentar formular i/o millorar coses noves a partir d’allò vell conegut, des de molts punts de vista, com ha fet tothom a qualsevol època i en qualsevol camp. Meditació, medicació, formulació, proposició... alliberament.

Sí, he signat aquest manifest perquè em sembla una petita millor forma de distribució de la riquesa. De les altres qüestions que anomena en tinc els meus dubtes. Entre moltes altres, l’art subvencionat, que per la seva raó d’existència el convertiria en propaganda directa o indirecta, com els diaris, els partits... Qui paga, mana. Elimina el contrapoder. Sembla que estan pensades per a la cultura en què treballen moltes persones, com ara concerts, teatres, festivals... Quina inflació! Els que ens dediquem a les anomenades antigues belles arts sempre hem fet les coses en solitari, que no vol dir aïllats. Tots som en gran manera els altres, llevat d’alguns moments, pocs, de creació, d’epifania, de fer aparèixer.

Totes aquestes frases, com “entramos juntos y saldremos juntos”, “ens en sortirem”, “somos un gran país” o similars per donar ànims a la població amaguen idees polítiques. “Entramos juntos” guillotina ja d’entrada la diversitat, política i cultural. És la justificació de la recentralització espanyola. La cogovernança és la mateixa mentida de sempre. El corró no para. L’extrema dreta s’està menjant a poc a poc la suposada esquerra espanyola per no haver erradicat tota la putrefacció franquista i postfranquista. La Covid passarà, però no l’actitud cínica d’alguns galeristes que vaig llegir en aquest mateix diari. Deien que ara es dedicarien als clients locals, que els havien oblidat, i que el mantra que el que es fa fora era millor s’ha acabat. Clients de quilòmetre zero, com els pebrots del Prat! Benvinguts al planeta Terra! El paki del meu barri té les idees més clares sobre les primeres normes del comerç. M’estranya no haver vist cap protesta d’altres col·legues galeristes desmarcant-se. Deu ser pel secular esperit gremial de tantes i tantes professions.

Hi vaig poc. Pràcticament em perdo totes les expos. L’edat m’obliga a seleccionar, i la prioritat és el meu estudi. L’última pintura que vaig deixar a la paret era una de vermella i en el centre hi deia ETHOS (“ètica” en grec clàssic). Pinto molt sobre pintures ja fetes, faig una foto al mòbil i repinto de nou. Total, tot acabarà a la deixalleria. Aquest fet em fa sentir més lliure i feliç.

No ho sé, però tot indica que pitjor. Aquesta carrera enfollida cap a l’anomenada normalitat són els primers símptomes que la Covid no ha servit per a res. Prioritat, obrir els bars. Llegir les opinions de pensadors com Byung-Chul Han, Chomsky, Žižek, Harari, Sloterdijk, Butler, Klein... i per descomptat els científics, et dona una visió més àmplia. Situen les estadístiques dels experts en un lloc no dominant. Rellegir les primeres pàgines del Diari d’un mal any de Coetzee, que són lluminoses i demolidores. Penso que tot, o quasi tot, es redueix a tres paraules: revolució, evolució i dissolució. La revolució de moment està lluny, perquè tots ens hem convertit en consumidors i turistes. L’evolució té moltíssims exèrcits en contra, amb lleis, diners, interessos, porres i bombes. La dissolució gradual del sistema crec que és la més factible individualment i col·lectiva. És l’acció modesta que tenim tots amb la possibilitat d’interrompre les corretges de transmissió, incloses les del món de l’art. Fer petites o grans accions barrera per obligar el sistema neoliberal a canviar. Almenys tornar a Adam Smith. Fer una llista de prioritats del que necessitem realment. Prescindir del prescindible. Deixar de comprar coses que saps que estan fetes en règim d’esclavitud. La dissolució és un projecte llarg i comporta un alt nivell de consciència. Implica el comerç de proximitat en condicions justes. Fer tot el possible perquè els governs siguin ètics, i denunciar i protestar qualsevol acció que no tingui com a finalitat el bé comú, la vida bona per a tothom. L’eliminació de l’energia nuclear a Alemanya per la pressió dels Verds és un altre exemple polític. Merkel és de dretes, però civilitzada. Veurem què passa amb aquesta nova Internacional Progressista de Varoufakis.

Les llibertats no són un regal del poder, són consubstancials als individus i als pobles. No es demanen, es prenen.

Viuen les nostres vides elevades a l’enèsima potència amb el plus afegit de la infàmia i el crim de la injustícia d’Estat.