Veient venir la magnitud de la pandèmia, el govern espanyol dictava el 12 de març, dos dies abans de l’estat d’alarma, el reial decret llei 7/2020, amb un primer paquet de mesures urgents per “fer front a l’impacte econòmic de la Covid-19”. És un document llarg, de 18 planes, i al final, per la porta del darrere, s’hi cola una disposició addicional tercera que modifica la llei del 1997 que regula el funcionament del govern estatal. “En situacions excepcionals, i quan la naturalesa de la crisi ho exigeixi”, resa el breu paràgraf, es faculta el president a “decidir motivadament” que el Consell de Ministres i altres comissions d’alt rang “puguin celebrar sessions, adoptar acords i aprovar actes a distància per mitjans electrònics”. Això sí, “sempre que els membres participants estiguin en territori espanyol”, hi afegeix. El canvi es ventila amb una exigència perquè s’asseguri que la comunicació és “a temps real” i es garanteixi “el caràcter secret o reservat” de les deliberacions.“A aquests efectes, es consideren mitjans electrònics vàlids les audioconferències i videoconferències”, remata el text.

Avui ningú ha recorregut en contra ni ha discutit la constitucionalitat del decret, que, ans al contrari, ha servit d’empara legal perquè, en efecte, el Consell de Ministres s’hagi pogut reunir a través d’una pantalla, entre moltes altres trobades oficials, com una dotzena d’alt nivell amb tots els presidents autonòmics. És clar que tot això tan lògic i impecable formalment topa de cara amb la sentència 45/2019 del Tribunal Constitucional d’encara no un any enrere, el 25 d’abril del 2019, que eliminava per inconstitucionals diversos aspectes de la modificació de la llei 13/2008 que regula la presidència i el govern de Catalunya. Fa pujar els colors recuperar ara molts passatges en què els magistrats es despatxaven a gust contra la idea que el Consell Executiu es reunís telemàticament. “L’exercici de les funcions d’un govern, sense temor a interferències externes, la mateixa seguretat dels seus membres, la llibertat amb què han d’afrontar la seva participació en els debats i deliberacions i el secret que han de preservar respecte d’aquestes poden no quedar protegides en una reunió a distància amb les mateixes garanties que en una de presencial”, disparava el TC, que, amb el fi últim en ment de no deixar cap marge a una possible restitució de Carles Puigdemont, només hi trobava pegues. La sentència, així, no veia “cap objecció des de l’òptica constitucional” en accions com ara “la remissió de la documentació preparatòria, les convocatòries o les actes”, però en canvi excloïa expressament que es traslladessin “sense més a les reunions de govern” les regles generals sobre l’ús de mitjans telemàtics per als òrgans administratius, ja que “no és indiferent” que el debat sigui presencial o a distància.

La resolució entroncava directament amb una altra de feia uns mesos, la 19/2019, que va anul·lar definitivament, perquè veia inconstitucional que algú pogués ser investit sense ser a la cambra, la proposta de Puigdemont com a candidat que el president del Parlament, Roger Torrent, havia fet el 22 de gener del 2018, i també la convocatòria del seu ple d’investidura per al dia 30, que llavors ja s’havia suspès preventivament en una decisió ratificada per una interlocutòria a l’abril, la 5/2018, amb termes i raonaments molt similars. La segona sentència del 2019 insistia a entrar en tot de disquisicions subjectives per menystenir els executius telemàtics, i parafrasejava la primera per afermar “la importància que revesteix la interrelació directa i immediata en els processos deliberatius, ja que només així es garanteix que es puguin prendre en consideració aspectes que únicament poden percebre’s a través del contacte personal”. I encara es recreava en l’intent de justificar-se amb afirmacions contundents que, a hores d’ara, sonen ridícules, com per exemple que “el contrast d’opinions i arguments entre persones que estiguin en llocs diferents no permet percebre les intervencions espontànies, els gestos o reaccions –la denominada comunicació no verbal– de la mateixa manera que en una reunió presencial”. “La separació física –conclouen els magistrats en una giragonsa final– no permet conèixer tot el que està succeint a l’altre lloc, per la qual cosa el debat pot no discórrer de la mateixa manera i pot ser que la decisió no es decanti en el mateix sentit”...

Després de buidar el pap, això sí, la mateixa resolució deixava oberta una escletxa. “Les reunions del govern de la Generalitat, en general, han de ser presencials. Només en circumstàncies de força major o per preservar valors constitucionals superiors es podria fer una excepció en aquesta norma”, indica. Per fer-ho, això sí, deia que cal sotmetre l’excepció a “estrictes regles”, i motivar-la en “circumstàncies qualificades i amb les oportunes garanties”, i fins i tot renyava el govern perquè, en modificar la llei, “no fixa cap condició, limitació o restricció per a la celebració de sessions a distància, sinó que preveu una absoluta llibertat al respecte”. I això, alerta, podria propiciar la “circumstància extrema que totes les sessions del govern de la Generalitat puguessin celebrar-se a distància si el reglament intern no hi oposés excepcions”. Un zel extrem que no es detecta per al decret espanyol del març, que s’aferra a aquesta escletxa però alhora l’obvia en donar barra lliure a Pedro Sánchez per dir quan s’està en excepcionalitat, sense haver de retre comptes a ningú ni cenyir-se a criteris prefixats.

És clar que la mateixa escletxa l’ha aprofitat el govern català per dictar un decret molt similar a l’estatal, també el 12 de març, per afegir una disposició addicional dotzena a la llei 29/2019 d’ús dels mitjans electrònics en el sector públic de Catalunya, que li ha permès també reunir l’executiu i el consell tècnic per videoconferència o fins i tot per telèfon. Igualment, el decret dona poders a Quim Torra per convocar a distància; però, a diferència de l’espanyol, explicita els motius que han d’avalar la decisió: “Situacions de força major o de greu risc col·lectiu, catàstrofe i calamitats públiques.” De manera anàloga al decret espanyol i per complir la jurisprudència, a més, subratlla que els participants han de ser en territori català.

Aquests mateixos motius, tot just, són els que incorporarà la reforma del reglament del Parlament, ara en la fase final de la tramitació, per permetre plens telemàtics, un punt que fins i tot avala el PSC. De fet, el grup només s’oposa al fet que una investidura, igual que una moció de censura o una qüestió de confiança, es puguin celebrar sense el candidat a la cambra (ja ho prohibeix també explícitament la primera sentència del TC), i en canvi veu bé que qualsevol ple ordinari es pugui fer a distància. Això, que s’aprovarà com a norma i no com a excepció, acabarà de desmuntar la parafernàlia argumentativa del TC, ja que la sentència 19/2019 indicava que “com a regla general” les actuacions parlamentàries han d’exercir-se de manera presencial, a fi que “la voluntat de la cambra es pugui formar degudament”. La resolució només preveia com a excepció la votació en absència “quan concorrin circumstàncies excepcionals o de força major”. En els dos últims plens del Parlament, en tot cas, la mesa ja ha permès per primer cop el vot telemàtic dels diputats, que també quedarà fixat al reglament nou amb un suport molt majoritari. La realitat és tossuda i ha desbordat per tot arreu la restrictiva, i venjativa, jurisprudència del TC, que, un any després, ha caigut pel seu propi pes.