La pandèmia de coro­na­vi­rus ens ha can­viat. La Covid-19 ha modi­fi­cat els nos­tres hàbits i la nos­tra forma de viure, és evi­dent. Les como­di­tats i els marcs men­tals que pensàvem infal·libles s’han des­di­bui­xat, com també va pas­sar una dècada enrere. Ens pre­gun­tem, però, si al con­trari del que va pas­sar des del 2008, des de les ins­ti­tu­ci­ons i les admi­nis­tra­ci­ons, hem après la lliçó. En part sí, aque­lla experiència ens va ser­vir d’apre­nen­tatge, però encara man­quen coses.

Aques­tes set­ma­nes veiem com totes les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, de les més locals a les més glo­bals, bus­quem la fórmula per superar la crisi que ja tenim al damunt. La col·labo­ració, les siner­gies i el tre­ball en equip són recep­tes que dema­nen altura de mires i gene­ro­si­tat. I aquesta crisi demana, sobre­tot, gene­ro­si­tat, coor­di­nació i com­promís com­par­tit. Hi hem d’arri­bar. Hem d’estar a l’altura de les neces­si­tats del país, a l’altura de la ciu­ta­da­nia.

Fa 10 anys, després de les elec­ci­ons muni­ci­pals, molts ajun­ta­ments i governs locals es van tro­bar amb grans difi­cul­tats econòmiques per tirar enda­vant, però la situ­ació no té res a veure amb la d’avui dia. El 2011 no és com­pa­ra­ble al 2020. Els deu­res s’han fet; ara cal con­ti­nuar el ritme i no dub­tar a l’hora de pren­dre deci­si­ons, perquè allò que deci­dei­xin les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques ens podrà aju­dar a sor­tir, o no, de l’atzu­cac on ens tro­bem. És per això que ara el món local i la Gene­ra­li­tat han de ser el trac­tor de dina­mit­zació econòmica que neces­sita el país. Les polítiques públi­ques han de bri­llar en eficiència, coor­di­nació, opti­mit­zació i sen­tit comú i col·lec­tiu.

És hora d’inversió pràctica per gene­rar ocu­pació, és hora d’aju­dar la ciu­ta­da­nia que més pateix. Per això, ens cal poder reac­ti­var l’eco­no­mia de pro­xi­mi­tat redis­tri­buint recur­sos de plans i fons com el PUOSC, fons de coo­pe­ració o fons euro­peus, entre d’altres. Ens calen ins­tru­ments per fer inversió; les obres que s’empren­guin han de ser pràcti­ques, que res­pon­guin a les neces­si­tats reals de la gent, que fomen­tin la cohesió social, ja no és temps d’obres faraòniques sinó de l’urba­nisme a escala humana i sos­te­ni­ble, inte­grat al muni­cipi. És moment per crear ocu­pació, impres­cin­di­ble per dina­mit­zar les empre­ses i els autònoms. Ara és moment d’estar a l’altura i aju­dar a tirar enda­vant els tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res que pas­sen per un mal tràngol.

Com a alcal­des i alcal­des­ses, sabem que el món local dis­posa d’ins­tru­ments per afron­tar aquesta crisi. El conei­xe­ment de l’entorn i les neces­si­tats pràcti­ques i vitals dels con­ciu­ta­dans són la base per saber dina­mit­zar l’eco­no­mia de cada ter­ri­tori. La pro­xi­mi­tat és un fac­tor d’eficàcia. A més, les admi­nis­tra­ci­ons supra­mu­ni­ci­pals i el govern també tenen ins­tru­ments pode­ro­sos per finançar i aju­dar els nos­tres muni­ci­pis, la trin­xera real entre ciu­ta­dans i l’admi­nis­tració supe­rior. Amb gene­ro­si­tat, humi­li­tat i bona admi­nis­tració aquests recur­sos són mul­ti­pli­ca­bles.

Ens calen també, però, més eines, com per exem­ple fle­xi­bi­lit­zar la regla de la des­pesa, que limita la nos­tra capa­ci­tat d’acció, o poder dis­po­sar lliu­re­ment dels roma­nents de tre­so­re­ria que hem acon­se­guit gene­rar gràcies a una gestió acu­rada. 

La llei de con­trac­tes ens faria un gran ser­vei, és més necessària que mai. El govern, sota el guiatge, pri­mer, del con­se­ller Raül Romeva i, ara, del vice­pre­si­dent Ara­gonès, va cana­lit­zar aquesta urgència amb un pro­jecte legis­la­tiu ambiciós però ade­quat a les neces­si­tats del país. Ho va inten­tar i no se’n va sor­tir, però segur que ningú troba que sigui un dis­ba­rat que en les adju­di­ca­ci­ons públi­ques, més enllà del preu, es tin­guin en compte la cre­ació d’ocu­pació, la pro­xi­mi­tat o el conei­xe­ment del ter­ri­tori a l’hora de pres­tar un ser­vei públic. Oi que no? Doncs fem-ho!

Ara és moment de rever­tir aquesta crisi en una fines­tra d’opor­tu­ni­tats. És hora que totes les admi­nis­tra­ci­ons, començant pels ajun­ta­ments, ali­neem les polítiques públi­ques pel bé col·lec­tiu. És hora que cada admi­nis­tració con­ver­teixi aquesta crisi en una fines­tra d’opor­tu­ni­tats, si no, no hau­rem après la lliçó, i no ens podem per­me­tre que aquesta crisi la paguin els de sem­pre, com malau­ra­da­ment va pas­sar fa una dècada.