Un genoll blanc mortífer sobre un coll negre indefens ha posat els EUA de nou entre la reflexió i la revolta. La mort de l’afroamericà George Floyd per la violència policial racista ha despertat el país i l’ha posat davant el mirall, una altra vegada, analitzant el racisme sistèmic que hi perdura, 401 anys després de l’arribada del primer vaixell negrer a les costes de Virgínia amb els primers 20 esclaus africans.

Des de llavors, s’ha avançat. Sempre es torna a la figura de Martin Luther King i el seu “somni” com a referent, però tant abans com després hi ha hagut líders indiscutibles que han lluitat per acabar amb la injustícia, com ara Harriet Tubman, en el moviment abolicionista, i Rosa Parks, desafiant les lleis Jim Crow de segregació entre blancs i “persones de color”, que van ser pioneres. Després de l’assassinat del reverend King vindria el Black Power, el moviment feminista afroamericà, la reivindicació des de la recuperació de l’orgull i l’herència negra. La necessitat de lluita per la justícia racial, que ha provat les vies pacífica i violenta, ha arribat fins als nostres dies i ha estat present constantment.

Ara, en el segle XXI, el lideratge el té el moviment Black Lives Matter, nascut el 2013 en rebuig de l’exoneració d’un blanc que va assassinar Trayvon Martin, un jove afroamericà desarmat. Tot i que la igualtat està sobre el paper, amb lleis de drets civils, la realitat del dia a dia és una altra i queda amagada en la quotidianitat del racisme sistèmic. Només quan hi ha un fet flagrant, com ara el cas de Trayvon Martin, i morts enregistrades en vídeo com la de Floyd es revifa el clam pel canvi.

Una enquesta de la fàbrica d’idees nord-americana Pew Research de fa gairebé tres anys revelava que el 92% dels negres creuen que ser blanc dona “molts avantatges”. No és només una sensació, sinó que forma part de la realitat nord-americana, del racisme sistèmic que ara es protesta als carrers de tot el país, evidenciada una vegada més després de la mort violenta d’un negre en mans de la policia.

La desigualtat racial no es pot separar de l’opressió de classe. Gairebé per defecte, els negres tenen menys oportunitats i són més vulnerables, començant pels prejudicis, les menors opcions de tirar endavant, la debilitat en èpoques de crisi com les actuals, el doble mirall quan se’ls jutja.

La taxa d’atur dels negres està actualment al 16,8%, la més alta entre totes les demografies racials i 4,4 punts per sota de la dels blancs. El seu nivell de riquesa és ínfim comparat amb els blancs: les dades d’una enquesta de la Reserva Federal del 2016 recollia que la riquesa dels blancs era deu cops superior a la dels afroamericans i que les llars afroamericanes ingressen el 60% del que guanyen les blanques, mentre que la taxa de pobresa entre els afroamericans és del 20,8%, la dels blancs supera per poc el 10%.

La desigualtat és flagrant al sistema judicial. Tot i que els afroamericans no arriben al 15% dels habitants representen un terç de la població a les presons. Un home negre té tres probabilitats més que un blanc de morir en mans de la policia.

“El racisme no va començar ahir –deia, fa uns mesos, el senador demòcrata afroamericà Cory Booker–. Tenim un racisme sistèmic que està erosionant la nostra nació.” El pas del temps els ha donat una sensació d’avenç, però les fites tampoc els han garantit res. Al contrari, han evidenciat que el racisme segueix existint i és vigent, reforçat per un país que va passar del primer president negre a un que va fer campanya amb un missatge racista.

“Traieu els vostres genolls dels nostres colls!”, va cridar el reverend Al Sharpton, un dels principals líders afroamericans del país, en el memorial que es va celebrar dijous per honrar Floyd. El 28 d’agost, hi haurà una nova Marxa a Washington, en el 57è aniversari de la cèlebre proclama “I have a dream” (‘Tinc un somnni’) de Martin Luther King, per protestar per la violència policial racista. Serà la nova pedra de toc per diagnosticar la salut d’un moviment que està fart de reclamar justícia.