Després de dues setmanes de protestes per la mort de l’afroamericà George Floyd a mans d’un agent de la policia, els analistes es pregunten si l’última onada de mobilitzacions marcarà un punt d’inflexió en la històrica lluita contra el racisme als EUA i si aquesta crisi passarà factura a Trump en les presidencials de novembre.

Si les possibilitats de la reelecció ja es veien amenaçades per la pandèmia més mortífera en més d’un segle (el coronavirus ha causat ja més de cent mil víctimes al país) i la pitjor crisi econòmica des de la Gran Depressió, ara, la indignació que recorre els EUA de costa a costa per un nou atac criminal a la dignitat de la comunitat negra i als fonaments de la cohesió nacional, acaba de complicar les expectatives de l’actual inquilí de la Casa Blanca. La resposta de mà de ferro contra els manifestants no només ha revoltat activistes dels drets civils, líders religiosos, l’oposició demòcrata i una majoria de ciutadans, sinó que ha fet que quadres associats a l’actual administració republicana, com ara l’exsecretari de Defensa Jim Mattis i l’actual titular, Mark Esper, es desmarquessin públicament del president.

Sense el principal actiu a exhibir a les urnes –l’economia enfonsada per la Covid-19 difícilment reprendrà el vol d’aquí a la tardor tot i la millora de les dades de desocupació del maig anunciades triomfalment divendres–, Trump s’aferra a la seva estratègia polaritzadora confiant que una radicalització de la protesta –nous episodis de violència que desacreditin la mobilització i justifiquin respostes bel·licistes– li permeti erigir-se en el garant de la llei i l’ordre, el mur de contenció contra “saquejadors” i “terroristes”.

A l’altra trinxera, en aquest estat de guerra permanent en què ha convertit el seu mandat, hi té Joe Biden, candidat presidencial demòcrata. El vot afroamericà, que el va salvar en les primàries, tindrà també la clau al novembre en estats decisius. “El vot negre no havia importat mai tant, [...] representa el 12% de l’electorat nacional i està cridat a triar el pròxim president”, assegura Juan Williams, a The New York Times.

La multiplicació dels focus de desestabilització aplana el camí a l’alternativa, un Biden representant de l’establishment demòcrata que, desproveït del carisma d’Obama, sembla treure més rèdit de la dinàmica autodestructiva en què ha entrat el rival que de la pròpia capacitat d’entusiasmar l’electorat. La resposta, la tindrem d’aquí a cinc mesos.

Una altra cosa ben diferent és saber si l’última onada de protestes marcarà realment un abans i un després en la llarga lluita per la justícia i la igualtat. Si la ràbia es transformarà, aquesta vegada sí, en un moviment cívic poderós capaç de transformar les estructures que perpetuen i emparen la violència i la impunitat policials. I aquí, el sentiment fluctua entre l’esperança i l’escepticisme.