“A Europa, com els habitants dels Estats Units, estem commocionats i horroritzats per la mort de George Floyd.” L’alt representant per a la Política Exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, criticava dimarts passat “l’abús de poder” que representava l’assassinat de l’afroamericà. Igual de contundent es va mostrar dos dies després la cancellera alemanya, Angela Merkel, qualificant-ho “d’horrible”: “El racisme és una cosa horrible.” Però si els dirigents europeus condemnen amb fermesa la violència de la policia nord-americana, aquests abusos envers persones “racialitzades” també esquitxen el vell continent. Una realitat, però, sovint negada per les autoritats en aquesta banda de l’Atlàntic.

El prefecte de la policia de París, Didier Lallement, assegurava dimarts passat que les forces de seguretat no eren “ni violentes ni racistes”. Poques hores després, més de 20.000 persones protestaven davant la seu del Tribunal de Justícia de la capital francesa contra el racisme i pel cas irresolt d’Adama Traoré, un jove francès mort el 2016 després d’una polèmica detenció. “A França hi ha cada vegada més consciència sobre el fet que aquells abusos policials que abans es concentraven en la banlieue i generaven certa indiferència, ara poden afectar gairebé tota la població”, explica el sociòleg Éric Fassin, especialista en qüestions racials, sobre un ús excessiu de la força que en els últims anys s’ha reproduït en manifestacions sindicals o dels armilles grogues.

Quan els manifestants francesos imiten els gestos o fan proclames en relació amb el Black Lives Matter, més que una solidaritat internacional, això reflecteix que “s’importa una reivindicació estrangera per descriure una realitat local”, assegura Fassin. Aquest professor de la Universitat París VIII de Sant Denís considera que “la mort de Floyd no resulta massa diferent de la d’Adama”, que va rebre un placatge al ventre, una tècnica policial prohibida en altres països i que a principis d’aquest any ja va causar la mort de Cédric Chouviat, un repartidor a domicili.

Sens dubte, hi ha diferències significatives entre la violència policial als Estats Units i a Europa. La presència massiva d’armes de foc en la societat nord-americana comporta que els agents recorrin amb facilitat al gallet. Mentre que les forces de seguretat estatunidenques maten de mitjana més de 1.000 persones cada any, les franceses solen ser responsables de la mort d’unes 20.

Al Regne Unit, per exemple, els agents armats no van treure la vida a cap persona el 2013. Malgrat això, “hi ha una lògica comuna a banda i banda de l’Atlàntic”, defensa Fassin. I un sentiment d’injustícia compartit.

El Defensor dels Drets francès, Jacques Toubon, reconeixia la setmana passada que els controls policials per criteris facials són “una realitat sociològica” a França que comporta que un jove “negre” o “magrebí” tingui 20 vegades més probabilitats de ser controlat que un altre que no ho és. “La majoria de les persones víctimes d’abusos policials a França són negres, magrebins i gitanos”, lamenta Amal Bentounsi, la germana d’Amine Bentounsi, abatut el 2012 per l’esquena per un agent. Responsable de l’Observatori de la Violència Policial, ella va impulsar al març la creació de l’aplicació UVP, que permet filmar les actuacions abusives i retransmetre-les en directe a les xarxes socials. Més de 40.000 persones ja se l’han descarregat.

Tot i que França és un dels països europeus on la denúncia d’aquests abusos es troba més organitzada, les acusacions també es produeixen a la resta del vell continent.

A Alemanya no només són habituals els controls policials per criteris racials, sinó que també hi ha hagut casos molt greus, com el del refugiat Oury Salloh, de qui es va trobar el cos cremat en una cel·la el 2005.

En el cas de l’Estat espanyol, segueix vigent el record del manter Mame Mbaye, mort el 2018 després d’una persecució policial a Madrid. I a Itàlia no s’oblida el nom de Stefano Cucchi, apallissat fins a la mort en una comissaria el 2009. Negres, magrebins, obrers... Cada país europeu té el seu George Floyd.