Cal admetre que el desconeixement generalitzat, el desgavell comunicatiu i la improvisació han dominat àmpliament la resposta política i sanitària en la pandèmia de la covid-19.

Té una certa justificació: no hi havia cap referent similar en els darrers cent anys i les estructures sanitàries i polítiques no disposaven d’experiència i, diguem-ho clar, ningú els havia demanat previsió i provisions que, per tant, no existien. Tal com s’han presentat les coses, crec que hem de concloure que podrien haver anat molt pitjor i que l’esforç fet pel món sanitari ha estat lloable. Quan comparem la reacció d’aquest col·lectiu amb l’educatiu, l’empresarial, i no diguem amb el de les administracions, no hi ha color en favor del sector de la salut.

Ara li toca a l’economia, i en aquest cas no podrem pas al·legar falta d’experiència (les crisis es repeteixen a través dels cicles econòmics) ni desconeixement (les receptes per superar recessions hi són). Tenim, doncs, més instrumental teòric i molts més referents pràctics però, malauradament, enormement impregnats d’ideologia, de política i d’interessos. Un combinat ben allunyat de l’ideal per fer front a una hecatombe econòmica com la que arriba a marxes forçades.

Afortunadament, l’Estat espanyol va deixar de ser plenament sobirà i independent fa trenta-cinc anys quan va entrar a formar part de la Unió Europea i no ha deixat de perdre capacitat d’actuar per ell mateix des de llavors. Un dels pitjors malsons d’aquesta crisi podria ser somiar que encara tenim la pesseta; que estiguéssim fora de la UE i de la UEM i ara haguéssim de recórrer a les nostres pròpies forces i capacitats (ben poques) per tal de buscar recursos per a la recuperació; o que romanguéssim aïllats en un racó del continent sense poder esperar que Alemanya ens fes un altre cop de salvavides (fons de cohesió, rescat bancari) i després de locomotora per arrossegar-nos fora del fangar de la recessió.

Però no, només és un malson. Disposem del mercat únic, de l’euro i de fronteres obertes, però també del Banc Central Europeu i de la seva liquiditat i decisió de comprar el nostre deute; de la Comissió Europea, amb mecanismes de rescat (MEDE) i ara amb paquets de recuperació econòmica mutualitzats, que si bé encara han de rebre l’acord dels països pagadors, seran la nostra vàlvula de salvació. Cap situació ideal -la crisi serà duríssima-, però immensament millor que valdre’s per un mateix.

Com estava dient abans de la digressió europea, tot allò que té l’economia de ciència heurística ho té també de ciència política o permanentment tamisada per electoralismes i lluites pel poder (o el que és vist com a poder). En tot cas, ara no queda cap més remei que confrontar la molt feixuga tasca de la recuperació econòmica amb receptes econòmiques i intentar aplicar-les de la manera més objectiva.

En aquesta crisi disposarem no tan sols d’un entorn institucional sota l’aixopluc de la Unió Europea, sinó també de fons europeus que sembla que podran ser abundants, si bé no sabem si suficients. La nostra situació de partida és dèbil, endeutats i amb dèficit, i no dubtem que a l’arribada, encara estarem més anèmics. És imprescindible fer un bon ús, eficient i multiplicador, tant de les subvencions com dels préstecs i, per això, cal posar-s’hi i amb certs requeriments:

Primer, cal desconnectar la planificació i selecció d’actuacions de la política del dia a dia i fer participar empresaris, experts independents i, en particular, visionaris o gent amb capacitat d’imaginar el futur més que tractar de recuperar el passat. En segon lloc, compassar i fer compatible la despesa i la inversió per fer front a la crisi amb les dels altres objectius prioritaris de la nostra economia com la reforma de les pensions, la millora de la productivitat, la digitalització, la sostenibilitat per confrontar el canvi climàtic, etc. En tercer lloc, entendre que l’economia necessita més eficiència i liberalització i no menys, defugint les temptacions intervencionistes. Podem aspirar a millorar les prestacions socials, però els governs, envalentits per les alarmes i les urgències, no haurien de voler substituir el sector privat. Finalment, aprendre les lliçons de tants i tants plans de despesa pública amb indicadors d’eficiència lamentables i tractar de revertir-ho, encara que sigui parcialment. No són condicions complexes, però si probablement impossibles.