L’efecte papallona i la covid-19
L’efecte papallona es defineix com “petites variacions que en les condicions inicials d’un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini”, i els terminis dependran sempre de les velocitats de tot plegat. Tinc la impressió que es vol “fer el pont” a la crisi; és cert que hi ha una emergència social important que s’ha d’abordar i que per fer-ho cal liquiditat, préstecs, bons, monetarització, etc. Estem farts que sempre haguem de pagar les crisis els mateixos, la devaluació interna, l’empobriment que no austeritat, ara no té gaire prèdica i el risc d’inflació està descartat, però hi ha canvis en el sistema que afecten l’estructura econòmica i el treball mateix. Taponar la ferida és necessari i urgent, però no suficient.
Com ja va passar a partir del 2008, el capital i el valor afegit es “repatriaran”; el cas més clar és el de l’Estat francès, vinculant-hi les ajudes. Això afectarà l’automoció en ple procés de transició cap al motor elèctric. Transició ecològica, del marró al verd, i transició numèrica, amb la robotització de cada cop més processos industrials.
La crisi sanitària ha posat sobre la taula la necessitat de l’autonomia estratègica respecte als recursos sanitaris i de prevenció. A Europa no es fabrica ni un sol gram de paracetamol o és impossible trobar guants. Investigació, producció i estocs, estem en un nou repartiment de cartes.
El teletreball ha passat del 4,8 al 30% de la població ocupada sense una regulació adient. Cal resoldre els costos, la gestió del temps, la salut laboral, la vulnerabilitat de les dades. El risc d’externalització o de deslocalització sempre hi és.
El sistema món està fent canvis espectaculars, que afectaran l’ocupació i, de retruc, la viabilitat de les prestacions socials, i en aquesta cursa contra rellotge tothom pren posicions. És urgent fer propostes potents: banca pública, agència catalana de seguretat social, renda de ciutadania, repartiment de la feina, reforma horària, aposta ferma per la formació, infraestructures, comunicació i transport en el nou escenari.
Necessitem un nou estatut dels treballadors del segle XXI, en clau catalana i republicana, però per obrir el meló cal una bona correlació de forces. Mentrestant, podem anar recuperant el caràcter tuïtiu de la legislació laboral, derogant les successives reformes laborals i dotant de recursos tant inspecció de treball com els jutjats socials.
No tinc clar que cada crisi sigui una oportunitat. Sí que tinc clar que cada crisi és una crisi i que no per això abaixarem els braços.