L’efecte papallona i la covid-19
Necessitem un nou estatut dels treballadors del segle XXI, en clau catalana i republicana, però per obrir el meló cal una bona correlació de forces
L’efecte papallona es defineix com “petites variacions que en les condicions inicials d’un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini”, i els terminis dependran sempre de les velocitats de tot plegat. Tinc la impressió que es vol “fer el pont” a la crisi; és cert que hi ha una emergència social important que s’ha d’abordar i que per fer-ho cal liquiditat, préstecs, bons, monetarització, etc. Estem farts que sempre haguem de pagar les crisis els mateixos, la devaluació interna, l’empobriment que no austeritat, ara no té gaire prèdica i el risc d’inflació està descartat, però hi ha canvis en el sistema que afecten l’estructura econòmica i el treball mateix. Taponar la ferida és necessari i urgent, però no suficient.
Com ja va passar a partir del 2008, el capital i el valor afegit es “repatriaran”; el cas més clar és el de l’Estat francès, vinculant-hi les ajudes. Això afectarà l’automoció en ple procés de transició cap al motor elèctric. Transició ecològica, del marró al verd, i transició numèrica, amb la robotització de cada cop més processos industrials.
La crisi sanitària ha posat sobre la taula la necessitat de l’autonomia estratègica respecte als recursos sanitaris i de prevenció. A Europa no es fabrica ni un sol gram de paracetamol o és impossible trobar guants. Investigació, producció i estocs, estem en un nou repartiment de cartes.
El teletreball ha passat del 4,8 al 30% de la població ocupada sense una regulació adient. Cal resoldre els costos, la gestió del temps, la salut laboral, la vulnerabilitat de les dades. El risc d’externalització o de deslocalització sempre hi és.
El sistema món està fent canvis espectaculars, que afectaran l’ocupació i, de retruc, la viabilitat de les prestacions socials, i en aquesta cursa contra rellotge tothom pren posicions. És urgent fer propostes potents: banca pública, agència catalana de seguretat social, renda de ciutadania, repartiment de la feina, reforma horària, aposta ferma per la formació, infraestructures, comunicació i transport en el nou escenari.
Necessitem un nou estatut dels treballadors del segle XXI, en clau catalana i republicana, però per obrir el meló cal una bona correlació de forces. Mentrestant, podem anar recuperant el caràcter tuïtiu de la legislació laboral, derogant les successives reformes laborals i dotant de recursos tant inspecció de treball com els jutjats socials.
No tinc clar que cada crisi sigui una oportunitat. Sí que tinc clar que cada crisi és una crisi i que no per això abaixarem els braços.