“L’administració no ha fet prou polítiques industrials efectives”

Del que ha pas­sat a Nis­san en puc extreure tres o qua­tre mis­sat­ges. La mul­ti­na­ci­o­nal japo­nesa Nis­san ha jugat amb traïdoria perquè ha pres una decisió que no té res a veure amb la situ­ació econòmica com a con­seqüència de la covid-19. El mateix pre­si­dent a Europa de Nis­san -jo vaig par­ti­ci­par en la vide­o­con­ferència-, va dir que feia un any que duien a terme un estudi estratègic per saber cap a on havia d’anar la com­pa­nyia. Ens va dir sen­zi­lla­ment que s’havien de rea­de­quar al mer­cat. Per tant, una rea­de­quació del mer­cat vol dir posar 3.000 per­so­nes direc­tes i prop de 20.000 indi­rec­tes al car­rer. Una empresa que està ubi­cada en uns ter­renys públics, amb uns llo­guers que són dels més barats de la ciu­tat per l’interès que tenia de cre­ació d’ocu­pació ara no pot pren­dre aques­tes deci­si­ons.

No només. Nosal­tres no qüesti­o­nem que hagi rebut ajuts públics, però el que sí que cri­ti­quem és que una empresa que rep ajuts públics no pot pren­dre aques­tes deci­si­ons de manera uni­la­te­ral. Aquí hi ha un ele­ment clau: si Nis­san creu en la res­pon­sa­bi­li­tat social cor­po­ra­tiva, en aquest cas, n’ha fet cas omís. El plan­te­ja­ment de tan­car una planta que es via­ble –i si no ho ha estat dar­re­ra­ment és perquè han fet bai­xar la pro­ducció–, no es pot adme­tre. I si ara hi ha pre­visió de pèrdues és perquè l’empresa les ha pro­vo­cat.

Cal denun­ciar la decisió de la mul­ti­na­ci­o­nal, però després cal donar un mis­satge molt clar: nosal­tres tre­ba­llem perquè Nis­san no tan­qui.

La nos­tra estratègia sin­di­cal és clara. No hi ha ele­ments per dir que aquesta fàbrica no és via­ble o és obso­leta. Què s’hi han d’inver­tir diners? D’acord. Estan en un lloc pri­vi­le­giat. Poder tenir una fàbrica de cot­xes al cos­tat de les vies del tren i el port és un valor enorme. La seva ubi­cació és molt potent i té molta superfície.

Si cal fer inver­si­ons, fem un pla de via­bi­li­tat entre tots. Els sin­di­cats del sec­tor de l’auto­moció hem estat un exem­ple de pacte de fle­xi­bi­li­tats inter­nes, hi ho hem anat fent sem­pre. Estem dis­po­sats a pac­tar, però el nos­tre esce­nari és que Nis­san con­tinuï fabri­cant. Veig alguns polítics que sem­bla que ja donen la fàbrica per tan­cada. En les diver­ses vide­o­con­ferències que he tin­gut amb els dos governs els he dit que no tre­ba­llem amb l’esce­nari de bus­car alter­na­ti­ves. Dema­nem a les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques que donin suport a l’estratègia sin­di­cal d’evi­tar el tan­ca­ment.

En aquest país quan hem tan­cat una empresa, en el millor dels casos, ha vin­gut un magat­zem logístic, ja que no solen res­pec­tar ni les con­di­ci­ons de tre­ball de qua­li­tat ni la gene­ració de llocs de tre­ball direc­tes. Vull donar un mis­satge molt clar a les admi­nis­tra­ci­ons i, sobre­tot, al Con­sorci de la Zona Franca, que està par­ti­ci­pat per l’Estat, la Gene­ra­li­tat i l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona: la Zona Franca i aque­lla avin­guda és el pas­seig de Gràcia indus­trial de Cata­lu­nya. Segur que en aquests moments ja hi ha ofer­tes per entrar-hi. Per tant, que vigi­lin les admi­nis­tra­ci­ons, perquè no volem que es ven­guin les con­di­ci­ons de tre­ball dels emple­ats de Nis­san.

L’objec­tiu és arri­bar a un acord per man­te­nir les plan­tes de la mul­ti­na­ci­o­nal japo­nesa a Cata­lu­nya. Si no és al cent per cent, almenys que l’admi­nis­tració pres­si­oni Nis­san i Europa. Aquí el pro­blema és que entre l’empresa japo­nesa, Renault i Mit­su­bishi s’han repar­tir el món sense cap tipus d’escrúpols, per tant, això s’ha de poder rever­tir. La política està per rever­tir aques­tes deci­si­ons macro­e­conòmiques que ensor­ren famílies. Seria molt greu que a Cata­lu­nya es tanqués una empresa de 3.000 tre­ba­lla­dors, amb 20.000 llocs de tre­ball indi­rec­tes. Seria un fet històric molt nega­tiu.

Sí. A més, a 300 quilòmetres de distància de Bar­ce­lona, hi ha València i Sara­gossa. Això vol dir que les plan­tes de Ford i Opel estan a un pas de Seat i Nis­san, que creen un espai logístic rao­na­ble per poder tenir unes plan­tes pro­duc­to­res de cot­xes i un parc d’empre­ses proveïdores molt impor­tant.

És cert. El sec­tor viu un canvi de trans­for­mació, tant pel vehi­cle elèctric com per la mobi­li­tat, la tec­no­lo­gia i la con­nec­ti­vi­tat, però el vehi­cle elèctric no arri­barà d’avui per demà. De ben­zina i dièsel se’n segui­ran fent. Per això, cal fer polítiques rea­lis­tes. Sem­bla que el govern de l’Estat i el de la Gene­ra­li­tat han pas­sat de no tenir política indus­trial a tre­ba­llar a corre-cuita per la pro­pa­ganda indus­trial. Aquí cal defi­nir quins són els nos­tres sec­tors estratègics. Quan la Gene­ra­li­tat va fer l’estratègia 2020 situ­ava set o vuit grans sec­tors cap­da­van­ters. Crec que són massa. Penso que amb tres o qua­tre serien sufi­ci­ents. A més, s’hau­ria de con­cre­tar en sec­tors que tenen una capa­ci­tat sobre el PIB potent, que són gene­ra­dors de riquesa, d’estat del benes­tar i d’equi­li­bri ter­ri­to­rial. La decisió de Nis­san afecta Maçanet de la Selva i a Mont­blanc. Aquests sec­tors hau­ran de ser pri­o­ri­ta­ris. De fet, estaríem par­lant en pri­mer terme de l’auto­moció, la indústria agro­a­li­mentària i la química. Després s’hi podria afe­gir el sec­tor del turisme.

Una de les lliços d’aquesta crisi és que en molts sec­tors calia fer més. Men­tre ens estem lamen­tant que una mul­ti­na­ci­o­nal vol tan­car a Cata­lu­nya, aquesta mateixa auto­mo­bilística es bene­fi­cia de 4.000 mili­ons d’euros a l’Estat francès a través de l’aliança empre­sa­rial sig­nada amb Renault. En altres estats fan política indus­trial. Hi ha sec­tors que neces­si­ten ajuts públics. Nosal­tres, si és pel bé de l’eco­no­mia, no ens hi posa­rem en con­tra.

Tant a Cata­lu­nya com a l’Estat espa­nyol hi ha hagut una política indus­trial dis­persa, això no ha aju­dat. L’altre tema és saber quants recur­sos públics podem inver­tir. Aquests recur­sos poden anar des d’aju­des públi­ques fins al crèdit amb con­di­ci­ons pre­fe­rents. Per això tenim l’ICO i l’ICF. Per poder aju­dar cal tenir polítiques indus­tri­als defi­ni­des. Els dar­rers anys s’ha abu­sat dels Power­Points. Les admi­nis­tra­ci­ons de l’Estat i de Cata­lu­nya no han fet polítiques indus­tri­als reals, efec­ti­ves i con­cre­tes. La res­pon­sa­bi­li­tat pri­mera és de la mul­ti­na­ci­o­nal, però les no polítiques indus­tri­als han fet mal.

Els ERTO han de durar fins a final d’any. Hem de poder aguan­tar la cai­guda com sigui. Mai fins ara s’havia injec­tat tant diner públic per fre­nar l’eco­no­mia. En tot cas, es des­ti­nava a recu­pe­rar l’eco­no­mia. Aquesta política con­creta dona un coixí tant per a la gran empresa com per a la pime. Fins ara, hem injec­tat diner per atu­rar l’eco­no­mia, però ara el diners ja s’han de començar a posar per reac­ti­var-la. El millor incen­tiu és que la gent no tin­gui la sen­sació que perd la feina. Si l’ajuda pels ERTO s’acaba es pas­sarà al con­curs de cre­di­tors, sobre­tot en la petita i mit­jana empresa.

En l’ante­rior crisi les reta­lla­des no van arri­bar fins al 2010, però en canvi el 2009 el con­sum ja va bai­xar. El pri­mer que hem d’evi­tar és la fre­nada de con­sum. I si hi ha alen­ti­ment ha de ser perquè hi ha crisi real no sociològica. Per tant, cal dina­mit­zar el con­sum. No hi pot haver allaus d’aco­mi­a­da­ments perquè si pas­sem dels ERTO als ERO, mala­ment. Ara es comença a par­lar de fer algun tipus de “Renove” per al turisme. França i Ale­ma­nya fa set­ma­nes que estan anun­ci­ant incen­tius per con­su­mir en el sec­tor del turisme. Aquí encara estem espe­rant. Aquests tipus d’ajuts fins i tot no són de diner públic direc­ta­ment. Si tu dones aquests vals a les per­so­nes i després les empre­ses s’ho des­gra­ven de la seva fis­ca­li­tat, fins i tot no és una injecció de diner. És menys ingrés teòric, però a la pràctica no, perquè es genera con­sum. El cert és que ara veig els governs una mica noque­jats.

Les dades ens diuen que aquesta xifra va estar molt con­cen­trada a Bar­ce­lona. De les 15.339 per­so­nes atu­ra­des, 14.000 eren de la demar­cació de Bar­ce­lona. I això és així perquè s’estava en una fase sanitària dife­rent. En veure les dades, sob­tava que més de la mei­tat de l’atur de l’Estat cor­res­pongués a Cata­lu­nya. I molts d’aquests tre­ba­lla­dors atu­rats són tram­pes o mala fe empre­sa­rial. Si es pot posar la gent a un ERTO, tin­gui l’anti­gui­tat o no, l’atur paga, per tant, entenc que és mala fe d’alguns empre­sa­ris fer-los fora de la feina. Ara ja acu­mu­lem una mica més de 100.000 per­so­nes que han estat aco­mi­a­da­des dels seus llocs de tre­ball quan no ho hau­rien d’haver estat. Hau­rien d’haver sumat en les llis­tes d’ERTO.

Sí, cada vegada a més. Sem­pre el pri­mer és la salut i, per tant, les mesu­res de segu­re­tat hi han de ser en la mesura justa i necessària. Les ori­en­ta­ci­ons que ens vagin donant des de salut les hem de res­pec­tar, però neces­si­tem un equi­li­bri per a l’acti­vi­tat econòmica.

Quan la mobi­li­tat sigui major i quan sor­tim de l’estat d’alarma, veu­rem on som real­ment. La crisi sanitària haurà estat com un tsu­nami, i fins que no hagi bai­xat tota l’aigua no podrem veure el des­as­tre econòmic que ha que­dat. Lla­vors veu­rem si l’acti­vi­tat remunta o no i amb quina inten­si­tat. Per al turisme és clau que la gent de l’àrea metro­po­li­tana es pugui des­plaçar per tot Cata­lu­nya. La mobi­li­tat a mit­ges pot anar bé per omplir algu­nes ter­ras­ses, però no per omplir els esta­bli­ments comer­ci­als, res­tau­ració i hotels.

La nos­tra posició de sem­pre és dero­gació de les refor­mes labo­rals, en plu­ral. Hi va haver la reforma labo­ral del pre­si­dent Zapa­tero, entre­mig hi va haver una reforma de la nego­ci­ació col·lec­tiva, en què ja va començar el pro­blema de si s’havia d’apli­car el con­veni d’empresa o del sec­tor. I després, la reforma labo­ral del PP, que ho remata tot. La dero­gació total no es pot fer en un dia con­cret. Hi ha aspec­tes que neces­si­ten una altra legis­lació. N’hi ha que amb la supressió és sufi­ci­ent. En un estat d’alarma o com a fruit d’una aritmètica política si es dero­guen les refor­mes labo­rals em sem­bla per­fecte. No hi poso cap pro­blema. Ara, després hi ha un pro­blema de com es fa efec­tiu. Si no hi hagués hagut la covid-19, l’1 de maig hauríem d’haver cele­brat la dero­gació par­cial de la reforma labo­ral. Havíem acon­se­guit que s’aprovés que no et pogues­sin aco­mi­a­dar si estàs malalt. Això sí que ja s’havia dero­gat. L’1 de maig també hauríem hagut d’acon­se­guir la pri­o­ri­tat apli­ca­tiva del con­veni sec­to­rial, és a dir, car­re­gar-se les mul­ti­ser­veis, bàsica­ment en els casos dels hotels i de la logística. Això es pot fer amb un decret. En els altres aspec­tes hem d’acor­dar quina és la legis­lació alter­na­tiva que subs­ti­tu­eix. Per exem­ple, hem de modi­fi­car les cau­ses objec­ti­ves d’aco­mi­a­da­ment, com ara que una pre­visió de pèrdues no pugui ser un motiu per fer un ERTO, com ha pas­sat a Nis­san.

És un moment com­plex, però com que estem tor­nant a la nor­ma­li­tat, i com que hi havia un com­promís que un cop apro­vats els pres­su­pos­tos s’entra­ria en un nou cicle elec­to­ral, s’hau­rien de fer. Jo no diré si han de ser al setem­bre o a l’octu­bre, però crec que ho neces­si­tem. Neces­si­tem que Cata­lu­nya es defi­neixi. Si torna a sor­tir més o menys la mateixa aritmètica par­la­mentària serà una rati­fi­cació. La sen­sació d’ines­ta­bi­li­tat tant al govern com en la soci­e­tat cata­lana es podria aca­bar si s’entrés en un procés elec­to­ral.

Cal tor­nar a seure a la taula de diàleg i recu­pe­rar els drets soci­als. També s’hi hau­ran d’afe­gir les polítiques de reac­ti­vació econòmica i de gestió de la crisi. Quan sor­tim de l’estat d’alarma caldrà tor­nar a reac­ti­var tot allò que estava pen­dent.

Crec que hem de donar con­tinuïtat a tot allò que es va atu­rar al mes de març. La solució política depèn del diàleg. S’han de situar els ponts i tro­bar les solu­ci­ons indi­vi­du­als i col·lec­ti­ves. Tant per als polítics que estan a la presó com per resol­dre el con­flicte polític que hi ha entre l’Estat i Cata­lu­nya.

Crec que s’ha de fer tot el pos­si­ble per treure’ls de la presó. Ja no hi hau­rien d’haver entrat de forma pre­ven­tiva. La taula de diàleg ha de ser­vir per tro­bar una solució. El govern de l’Estat, de motu pro­prio, també pot pren­dre ini­ci­a­ti­ves, igual que el català, per fer un pas més. Cal tre­ba­llar perquè obtin­guin la lli­ber­tat.