Del que ha passat a Nissan en puc extreure tres o quatre missatges. La multinacional japonesa Nissan ha jugat amb traïdoria perquè ha pres una decisió que no té res a veure amb la situació econòmica com a conseqüència de la covid-19. El mateix president a Europa de Nissan -jo vaig participar en la videoconferència-, va dir que feia un any que duien a terme un estudi estratègic per saber cap a on havia d’anar la companyia. Ens va dir senzillament que s’havien de readequar al mercat. Per tant, una readequació del mercat vol dir posar 3.000 persones directes i prop de 20.000 indirectes al carrer. Una empresa que està ubicada en uns terrenys públics, amb uns lloguers que són dels més barats de la ciutat per l’interès que tenia de creació d’ocupació ara no pot prendre aquestes decisions.

No només. Nosaltres no qüestionem que hagi rebut ajuts públics, però el que sí que critiquem és que una empresa que rep ajuts públics no pot prendre aquestes decisions de manera unilateral. Aquí hi ha un element clau: si Nissan creu en la responsabilitat social corporativa, en aquest cas, n’ha fet cas omís. El plantejament de tancar una planta que es viable –i si no ho ha estat darrerament és perquè han fet baixar la producció–, no es pot admetre. I si ara hi ha previsió de pèrdues és perquè l’empresa les ha provocat.

Cal denunciar la decisió de la multinacional, però després cal donar un missatge molt clar: nosaltres treballem perquè Nissan no tanqui.

La nostra estratègia sindical és clara. No hi ha elements per dir que aquesta fàbrica no és viable o és obsoleta. Què s’hi han d’invertir diners? D’acord. Estan en un lloc privilegiat. Poder tenir una fàbrica de cotxes al costat de les vies del tren i el port és un valor enorme. La seva ubicació és molt potent i té molta superfície.

Si cal fer inversions, fem un pla de viabilitat entre tots. Els sindicats del sector de l’automoció hem estat un exemple de pacte de flexibilitats internes, hi ho hem anat fent sempre. Estem disposats a pactar, però el nostre escenari és que Nissan continuï fabricant. Veig alguns polítics que sembla que ja donen la fàbrica per tancada. En les diverses videoconferències que he tingut amb els dos governs els he dit que no treballem amb l’escenari de buscar alternatives. Demanem a les administracions públiques que donin suport a l’estratègia sindical d’evitar el tancament.

En aquest país quan hem tancat una empresa, en el millor dels casos, ha vingut un magatzem logístic, ja que no solen respectar ni les condicions de treball de qualitat ni la generació de llocs de treball directes. Vull donar un missatge molt clar a les administracions i, sobretot, al Consorci de la Zona Franca, que està participat per l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona: la Zona Franca i aquella avinguda és el passeig de Gràcia industrial de Catalunya. Segur que en aquests moments ja hi ha ofertes per entrar-hi. Per tant, que vigilin les administracions, perquè no volem que es venguin les condicions de treball dels empleats de Nissan.

L’objectiu és arribar a un acord per mantenir les plantes de la multinacional japonesa a Catalunya. Si no és al cent per cent, almenys que l’administració pressioni Nissan i Europa. Aquí el problema és que entre l’empresa japonesa, Renault i Mitsubishi s’han repartir el món sense cap tipus d’escrúpols, per tant, això s’ha de poder revertir. La política està per revertir aquestes decisions macroeconòmiques que ensorren famílies. Seria molt greu que a Catalunya es tanqués una empresa de 3.000 treballadors, amb 20.000 llocs de treball indirectes. Seria un fet històric molt negatiu.

Sí. A més, a 300 quilòmetres de distància de Barcelona, hi ha València i Saragossa. Això vol dir que les plantes de Ford i Opel estan a un pas de Seat i Nissan, que creen un espai logístic raonable per poder tenir unes plantes productores de cotxes i un parc d’empreses proveïdores molt important.

És cert. El sector viu un canvi de transformació, tant pel vehicle elèctric com per la mobilitat, la tecnologia i la connectivitat, però el vehicle elèctric no arribarà d’avui per demà. De benzina i dièsel se’n seguiran fent. Per això, cal fer polítiques realistes. Sembla que el govern de l’Estat i el de la Generalitat han passat de no tenir política industrial a treballar a corre-cuita per la propaganda industrial. Aquí cal definir quins són els nostres sectors estratègics. Quan la Generalitat va fer l’estratègia 2020 situava set o vuit grans sectors capdavanters. Crec que són massa. Penso que amb tres o quatre serien suficients. A més, s’hauria de concretar en sectors que tenen una capacitat sobre el PIB potent, que són generadors de riquesa, d’estat del benestar i d’equilibri territorial. La decisió de Nissan afecta Maçanet de la Selva i a Montblanc. Aquests sectors hauran de ser prioritaris. De fet, estaríem parlant en primer terme de l’automoció, la indústria agroalimentària i la química. Després s’hi podria afegir el sector del turisme.

Una de les lliços d’aquesta crisi és que en molts sectors calia fer més. Mentre ens estem lamentant que una multinacional vol tancar a Catalunya, aquesta mateixa automobilística es beneficia de 4.000 milions d’euros a l’Estat francès a través de l’aliança empresarial signada amb Renault. En altres estats fan política industrial. Hi ha sectors que necessiten ajuts públics. Nosaltres, si és pel bé de l’economia, no ens hi posarem en contra.

Tant a Catalunya com a l’Estat espanyol hi ha hagut una política industrial dispersa, això no ha ajudat. L’altre tema és saber quants recursos públics podem invertir. Aquests recursos poden anar des d’ajudes públiques fins al crèdit amb condicions preferents. Per això tenim l’ICO i l’ICF. Per poder ajudar cal tenir polítiques industrials definides. Els darrers anys s’ha abusat dels PowerPoints. Les administracions de l’Estat i de Catalunya no han fet polítiques industrials reals, efectives i concretes. La responsabilitat primera és de la multinacional, però les no polítiques industrials han fet mal.

Els ERTO han de durar fins a final d’any. Hem de poder aguantar la caiguda com sigui. Mai fins ara s’havia injectat tant diner públic per frenar l’economia. En tot cas, es destinava a recuperar l’economia. Aquesta política concreta dona un coixí tant per a la gran empresa com per a la pime. Fins ara, hem injectat diner per aturar l’economia, però ara el diners ja s’han de començar a posar per reactivar-la. El millor incentiu és que la gent no tingui la sensació que perd la feina. Si l’ajuda pels ERTO s’acaba es passarà al concurs de creditors, sobretot en la petita i mitjana empresa.

En l’anterior crisi les retallades no van arribar fins al 2010, però en canvi el 2009 el consum ja va baixar. El primer que hem d’evitar és la frenada de consum. I si hi ha alentiment ha de ser perquè hi ha crisi real no sociològica. Per tant, cal dinamitzar el consum. No hi pot haver allaus d’acomiadaments perquè si passem dels ERTO als ERO, malament. Ara es comença a parlar de fer algun tipus de “Renove” per al turisme. França i Alemanya fa setmanes que estan anunciant incentius per consumir en el sector del turisme. Aquí encara estem esperant. Aquests tipus d’ajuts fins i tot no són de diner públic directament. Si tu dones aquests vals a les persones i després les empreses s’ho desgraven de la seva fiscalitat, fins i tot no és una injecció de diner. És menys ingrés teòric, però a la pràctica no, perquè es genera consum. El cert és que ara veig els governs una mica noquejats.

Les dades ens diuen que aquesta xifra va estar molt concentrada a Barcelona. De les 15.339 persones aturades, 14.000 eren de la demarcació de Barcelona. I això és així perquè s’estava en una fase sanitària diferent. En veure les dades, sobtava que més de la meitat de l’atur de l’Estat correspongués a Catalunya. I molts d’aquests treballadors aturats són trampes o mala fe empresarial. Si es pot posar la gent a un ERTO, tingui l’antiguitat o no, l’atur paga, per tant, entenc que és mala fe d’alguns empresaris fer-los fora de la feina. Ara ja acumulem una mica més de 100.000 persones que han estat acomiadades dels seus llocs de treball quan no ho haurien d’haver estat. Haurien d’haver sumat en les llistes d’ERTO.

Sí, cada vegada a més. Sempre el primer és la salut i, per tant, les mesures de seguretat hi han de ser en la mesura justa i necessària. Les orientacions que ens vagin donant des de salut les hem de respectar, però necessitem un equilibri per a l’activitat econòmica.

Quan la mobilitat sigui major i quan sortim de l’estat d’alarma, veurem on som realment. La crisi sanitària haurà estat com un tsunami, i fins que no hagi baixat tota l’aigua no podrem veure el desastre econòmic que ha quedat. Llavors veurem si l’activitat remunta o no i amb quina intensitat. Per al turisme és clau que la gent de l’àrea metropolitana es pugui desplaçar per tot Catalunya. La mobilitat a mitges pot anar bé per omplir algunes terrasses, però no per omplir els establiments comercials, restauració i hotels.

La nostra posició de sempre és derogació de les reformes laborals, en plural. Hi va haver la reforma laboral del president Zapatero, entremig hi va haver una reforma de la negociació col·lectiva, en què ja va començar el problema de si s’havia d’aplicar el conveni d’empresa o del sector. I després, la reforma laboral del PP, que ho remata tot. La derogació total no es pot fer en un dia concret. Hi ha aspectes que necessiten una altra legislació. N’hi ha que amb la supressió és suficient. En un estat d’alarma o com a fruit d’una aritmètica política si es deroguen les reformes laborals em sembla perfecte. No hi poso cap problema. Ara, després hi ha un problema de com es fa efectiu. Si no hi hagués hagut la covid-19, l’1 de maig hauríem d’haver celebrat la derogació parcial de la reforma laboral. Havíem aconseguit que s’aprovés que no et poguessin acomiadar si estàs malalt. Això sí que ja s’havia derogat. L’1 de maig també hauríem hagut d’aconseguir la prioritat aplicativa del conveni sectorial, és a dir, carregar-se les multiserveis, bàsicament en els casos dels hotels i de la logística. Això es pot fer amb un decret. En els altres aspectes hem d’acordar quina és la legislació alternativa que substitueix. Per exemple, hem de modificar les causes objectives d’acomiadament, com ara que una previsió de pèrdues no pugui ser un motiu per fer un ERTO, com ha passat a Nissan.

És un moment complex, però com que estem tornant a la normalitat, i com que hi havia un compromís que un cop aprovats els pressupostos s’entraria en un nou cicle electoral, s’haurien de fer. Jo no diré si han de ser al setembre o a l’octubre, però crec que ho necessitem. Necessitem que Catalunya es defineixi. Si torna a sortir més o menys la mateixa aritmètica parlamentària serà una ratificació. La sensació d’inestabilitat tant al govern com en la societat catalana es podria acabar si s’entrés en un procés electoral.

Cal tornar a seure a la taula de diàleg i recuperar els drets socials. També s’hi hauran d’afegir les polítiques de reactivació econòmica i de gestió de la crisi. Quan sortim de l’estat d’alarma caldrà tornar a reactivar tot allò que estava pendent.

Crec que hem de donar continuïtat a tot allò que es va aturar al mes de març. La solució política depèn del diàleg. S’han de situar els ponts i trobar les solucions individuals i col·lectives. Tant per als polítics que estan a la presó com per resoldre el conflicte polític que hi ha entre l’Estat i Catalunya.

Crec que s’ha de fer tot el possible per treure’ls de la presó. Ja no hi haurien d’haver entrat de forma preventiva. La taula de diàleg ha de servir per trobar una solució. El govern de l’Estat, de motu proprio, també pot prendre iniciatives, igual que el català, per fer un pas més. Cal treballar perquè obtinguin la llibertat.