La de Nissan és també –o més ben dit, sobretot– una història de noms i cognoms. Per ser més explícits, els dels seus 3.000 treballadors directes que, ara mateix, veuen més que en perill el seu futur laboral per la voluntat de la multinacional de tancar les seves factories a Catalunya, en el marc d’una estratègia de dimensionar, a la baixa, la seva producció a escala mundial. Una decisió, en resum, presa des d’una sala de juntes i sustentada en conjuntures, projeccions o criteris essencialment macroeconòmics, però que impacta amb tota la seva contundència sobre les expectatives de famílies i persones. I no pas poques. Com el Fabiano Rodríguez i l’Eva Garzón. Una parella que treballa des del 2006 a la planta de la Zona Franca, i des d’on han estat testimonis de plans d’expansió no consumats, crisis vàries i un declivi progressiu que tant ells com els seus companys es neguen a acceptar que tingui ja caràcter irreversible.

La del Fabiano i l’Eva és una història paral·lela a l’esdevenir que ha tingut Nissan en els últims anys. Originari de Madrid, ell va arribar a Barcelona el 2006, arran del tancament de la fàbrica que l’empresa tenia a Cuatro Vientos després que la seva producció s’anés deslocalitzant de manera sostinguda cap a la Zona Franca. La proximitat amb el port, ruta natural d’arribada de molts dels components per a la fabricació d’elements com ara els motors dièsel de 2,5 litres que aleshores feien fortuna, va ser clau per posicionar l’aposta catalana de la companyia. Als empleats de menys de 52 anys que eren a Madrid, se’ls va oferir l’opció d’un trasllat amb condicions prou avantatjoses. I en Fabiano i una seixantena més de companys van acceptar. “Al començament tenia dubtes, però ens van vendre que aquí hi teníem un gran futur i que ens hi jubilaríem. Tot just tenia 24 anys i, amb tantes expectatives, vaig decidir que endavant”, comenta. Dit i fet. L’Eva, per la seva banda, hi va entrar si fa o no fa per les mateixes dates a través d’un amic que ja hi treballava, i va iniciar un recorregut per diferents departaments de la companyia amb la perspectiva, també, de completar-hi tot el cicle laboral. “Vaig començar a pintura, després vaig passar a carrosseria i a motors, on vaig conèixer el que seria el meu marit, el Fabiano”, descriu. En aquells moments la relació entre els treballadors de la Zona Franca ja traspassava els murs estrictes de les obligacions laborals. “La gent que vam venir de Cuatro Vientos vam portar una mica aquesta filosofia de fer dinars, quedar per passar junts el Nadal, anar a la platja o fer altres coses”, resumeix el Fabiano Ortiz, que explica que la fraternitat és especialment intensa entre els diferents centres de producció. “Els de motors són una pinya entre ells, els de pintura també i així una mica tots”, sosté, circumstància que fa que, amb el temps, els llaços s’estrenyin i es facin sòlids. “Durant molt temps, molt, els meus amics han estat la gent de Nissan”, rebla.

Treballar a la factoria de la Zona Franca també és i ha estat, però, una mena d’exercici continu de funambulisme. La pèrdua de models de producció o la política industrial de la companyia, caracteritzada per una successió de cops de volant pel que fa a les seves intencions del conjunt de l’Estat –un dia sembla que hi aposto, però l’endemà ja no–, han estat una constant que han alimentat el fantasma perpetu dels ajustos laborals, aquell eufemisme suau que s’utilitza quan no es vol concretar de què s’està parlant. D’acomiadaments, és clar. “Sempre hem tingut la sensació que la situació a l’empresa anava malament, però d’una manera o altre ens n’acabàvem sortint”, manifesta l’Eva Garzón. El seu company i marit afegeix que el 2009, quan l’empresa va plantejar fer fora prop de 1.700 operaris, va ser un primer senyal nítid que venien temps de crisi. “Allà vaig pensar que això tenia mal color i, de fet, jo em vaig salvar d’un pèl de quedar-me sense feina”, revela el Fabiano. Començava el viacrucis.