El món de l’art és molt agosarat. Perquè s’atreveix a atemptar contra la racionalitat humana. I perquè es mou en les emocions i repta les pors de l’homínid animal. En aquests mesos de tancament d’espais d’arts en viu, s’ha convertit en un rosari de manifestos de protesta, de reclamació a les administracions; i també de reclamar la necessitat de proposta, d’alliberar-se dels tancaments, encara que sigui amb morrió. Jaume Bernadet (el Jaumet dels Comediants) va advertir divendres a la plaça Can Felipa de Barcelona, durant la presentació del manifest de les arts del carrer (que ja han superat el miler d’adhesions d’artistes, companyies i entitats), que segons Eugeni Nadal, l’alcalde de Tàrrega –que va impulsar aquest festival el 1981 amb Comediants–, “al Mediterrani el carrer és la segona residència”. Efectivament, tots gaudim d’aquesta segona residència, d’aquest lloc de trobada. En realitat, és l’espai de contactar amb l’altre, l’essència de les arts en viu.

La setmana passada el Tablao Flamenco Cordobés i el Tablao de Carmen (tots dos, a Barcelona) van reivindicar al Ministeri de Cultura el valor del flamenc i necessitats urgents per a la seva viabilitat. És només un exemple. Com el col·lectiu de narradors orals (sense biblioteques ni centres cívics s’han quedat sense activitat). També els tècnics van aixecar denúncia perquè se sentien exclosos del decret de la intermitència. Els documents més consensuats van ser els que signaven, també a escala estatal, Adetca (Associació d’Empresaris de Teatre de Catalunya) i AADPC (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya) i la TTP (Associació de Teatre per a Tots els Públics) juntament amb entitats de la dansa, el circ i les arts del carrer. Aquelles 52 mesures per afrontar la crisi van ser una efectiva carta de navegació en els primers dies de tempesta. El Col·lectiu (amb seu a La Virgueria) i, posteriorment, un grup d’artistes, que no se sentien representats per (o desconeixien) les demandes de les 52 mesures (que sovint els incloïen, tot i que consideraven que eren insuficients amb relació a la precarietat de la línia més emergent). A escala estatal, els escenògrafs també han reclamat més reconeixement del seu treball específic a Hisenda.

També Adetca i AADPC han mantingut converses i demandes directament a la Generalitat de Catalunya (com ara participar en la taula que acordi els protocols de seguretat per als espais culturals tancats). A hores d’ara, el protocol ja està definit en fase 1 i 2. Però els productors volen tenir incidència en el de la fase 3 (que és amb la qual ja han acordat obrir teatres amb garanties d’una mínima rendibilitat). El Cercle de la Cultura va llançar un manifest de Més cultura que, a hores d’ara, l’ha externalitzat a tot Europa. De fet, el document que va presentar divendres al migdia (a la vegada en 24 places de tot el món) un col·lectiu d’artistes d’arts de carrer impulsat pel col·lectiu Money for Free (Premi de la Crítica d’arts de carrer 2018) incita al fet que “qualsevol canvi comença amb una connexió emocional”. Per això, es comprometen a generar debat sobre la socialització a través de la cultura al carrer, inciten les institucions a propiciar accions de voluntat transformadora i animen els artistes i els ciutadans a expressar la creativitat al carrer.

L’acció es va realitzar a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic. A Can Felipa, els silencis dels personatges de Kamchatka i el caminar pausat i galant de les Girafes de Xirriquiteula demostraven la connexió més profunda entre els ciutadans i la sorpresa. El joc compartit de construcció col·lectiva Proyecto X, de Silere (Maria Capell Pera i Andrea Paz), va esperonar a la participació els més menuts. Mentrestant, els cartells lúdics de The frame (Eléctrico 28) incitaven a intervenir. Van aconseguir que es cantés: el públic espontani va triar, improvisadament, La flaca, de Pau Donés. Preciós homenatge per al cantant que ha creuat a la residència definitiva, amb l’escalf anònim de l’esperit del carrer.