Queda algun museu de Catalunya que encara no hagi reobert? Algun queda, però la gran majoria, i sobretot la gran majoria dels grans, ja s’han activat. Ahir va ser el dia gairebé definitiu. El dia que es va complir a mitges el retorn coordinat dels museus de la capital. Mitja dotzena d’institucions van començar a rebre visitants tres mesos exactes després que el coronavirus forcés el tancament: el Museu Picasso, el Museu d’Arqueologia, el CCCB, la Fundació Miró, la Fundació Tàpies i la Fundació Vila Casas (als seus dos espais barcelonins, Volart i Can Framis, i també als altres dos que té a l’Empordà, Palau Solterra i Can Mario). El Macba, el MNAC i els museus de titularitat municipal ja fa alguns o inclús bastants dies que s’han retrobat amb la normalitat; avui dissabte serà el torn del Museu d’Història de Catalunya i del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, a Terrassa, i dilluns, del CosmoCaixa. Una normalitat que no és ni vella ni nova, és, senzillament, diferent. Estranya. En una ciutat buida de turistes, els museus depenen exclusivament del ciutadà per sentir-se vius.

“Feia deu anys que no venia al Museu Picasso. Les aglomeracions de turistes em feien desdir. Ara és un moment privilegiat per anar-hi”, deia la Gemma (41 anys), que va ser la primera visitant d’aquesta nova era del museu del carrer Montcada, que fins al 30 de juny només farà pagar set euros d’entrada. Acompanyada de la seva parella, Paco, només passar la porta va rebre un regal de mans del director de la institució, Emmanuel Guigon. Un catàleg de l’exposició Picasso Eluard. Una amistat sublim, dedicat pel mateix Guigon (“gràcies per estimar el patrimoni de la ciutat de Barcelona”). L’exposició ja no es pot visitar (s’havia de clausurar tres dies després que es decretés l’estat d’alarma), però encara no s’ha desmuntat.

Les altres nou persones que van entrar just després també van ser obsequiades amb aquest llibre. Per ser justos, però, la Gemma no va ser la primera. El primer a posar un peu a la llar de les obres de joventut de Picasso va ser el galerista Joan Gaspar, íntimament vinculat per tradició familiar amb el geni malagueny, i patró del museu. “Jo vaig assistir el 1963 a la inauguració del museu. Va ser un acte molt secret. Hi érem els amics. Recordo que aquell dia plovia...”. Ahir va sortir el sol a Barcelona, després de dies humits i inusualment freds en un juny.

Unes 200 persones van acabar desfilant al llarg del dia pels palaus que allotgen l’art que Picasso va voler que conservés per sempre més la ciutat que el va formar per ser el millor artista del segle XX. No París, no Màlaga, no Madrid: Barcelona. Fa mig segle d’aquella donació. Aquest maig l’ha fet, l’aniversari rodó. La pandèmia ha obligat a desplaçar la celebració al desembre. També ha forçat canvis importants en la programació d’exposicions. Tots els que bavejaven per veure aquest estiu les joies de Picasso hauran d’esperar-se fins l’any que ve. Però a principi de juliol tenen un altre bon motiu per tornar o per anar per primer cop al museu més visitat de Barcelona: descobrir una obra surrealista d’Óscar Domínguez de la col·lecció personal de Picasso que estava desapareguda des dels anys quaranta. Ara, casualitats de la vida, també li ha arribat l’hora de desconfinar-se.