Que els nens no vagin a l’escola o que quan ho facin siguin sotmesos a unes mesures de seguretat que no tenen paral·lelisme amb les que es veuen aquests dies amb els adults, que poden anar a bars i restaurants junts i sense mascaretes. Aquesta contradicció, així com d’altres, i la preocupació pel bé de la infància i l’educació es van posar sobre la taula en el debat organitzat aquesta setmana per la delegació de Girona del Col·legi de Psicologia de Catalunya sota el títol Efectes psicopedagògics en l’alumnat en el retorn a l’escola després de l’aturada pel coronavirus. Hi van intervenir el psicòleg i mestre Andrés González Bellido; el doctor en psicologia i expert en altes capacitats, Àngel Guirado; el mestre i director de l’Escola d’Educació Especial Mare de Déu del Carme a Sarrià de Ter, Lluís Pórtulas, i la psicòloga que treballa a l’EAP dels Serveis Educatius de la Selva, Montserrat Mola.

“Que no hi hagi acostament i abraçades és inviable, les classes s’haurien de fer en una bombolla”, va dir el psicòleg Andrés González, que hi afegeix que el problema és el concepte de seguretat que poden tenir les famílies. Com ell, la resta de ponents van coincidir que és impossible que en educació infantil, especialment, no hi hagi contacte entre els nens. “Estem d’acord que, sobretot en educació infantil, els nens necessiten córrer, tocar-se...Necessiten tocar-se per desenvolupar-se”, hi va afegir Mola. A banda d’aquesta constatació, els ponents també van coincidir que cal un replantejament del sistema educatiu, en el qual cal invertir-hi molts més recursos. “Com a adults tenim una responsabilitat en l’educació dels infants”, va dir Pórtulas. Quant a aquest replantejament, van defensar l’autonomia de cada centre com a element determinant. Àngel Guirado, que actuava com a moderador de la taula rodona, va recollir deu punts clau com a conclusió del debat, entre els quals, a més de l’autonomia del centre, hi ha la necessitat de fer ús d’evidències científiques –la importància de la tecnologia en l’aprenentatge–, la recuperació de l’escola com a font de benestar i d’il·lusió, ensenyar a gestionar la incertesa, fer una tasca més multidisciplinar en què es resolguin dificultats vinculades a l’estrès o la tristesa, per exemple, la resiliència, mesures sobre seguretat i vulnerabilitat que no siguin contradictòries i recuperar el concepte d’inclusió.