Jo treballava netejant cases, però des del setembre passat soc promotora escolar al sector est de Girona. Es va jubilar la persona que hi havia abans, em vaig treure l’ESO i vaig aconseguir la plaça vacant. La meva funció era aconseguir que els nens anessin cada dia a classe, que els pares anessin a les reunions i convèncer les famílies de la importància de l’educació.

Parlar entre gitanos, entre gent de la mateixa ètnia sempre és més fàcil, ja que podem transmetre la importància de l’educació a la nostra manera. Sempre poso casa meva com a exemple d’això. Tinc cinc fills, els tres grans ja tenen l’ESO i els altres estan de camí per aconseguir-ho. Sempre he volgut transmetre això als meus fills i a les famílies del barri. Molts alumnes gitanos encara deixen els estudis, però sempre he intentat donar-hi la importància que toca, perquè ens ho mereixem com qualsevol persona. És el més important per als infants, perquè és com una cadena de pares a fills fins que, el dia de demà, com ara ja n’hi ha, ens trobem molts més advocats gitanos, professors gitanos, etc. De fet, en una escola del barri ja hi ha dues professores gitanes treballant. Per a mi, això és un orgull. Intento transmetre que som en el segle XXI i que tenim els mateixos drets i obligacions que tothom.

Va ser una bogeria. Vaig haver de fer moltes trucades i connectar per Internet i per Whatsapp. En un sol dia, podia fer més de 100 trucades. Havia d’avisar les famílies una per una del que estava passant. També he treballat amb el CAP de Vila-roja per fer entendre a les famílies gitanes què havien de fer amb la neteja, la higiene, que s’havia d’estar en casa... i intentar que els alumnes fessin els dossiers de l’escola. Al barri, moltes cases estan sense llum i és molt difícil treballar per internet. Em coordinava amb Càritas i amb els centres educatius per alertar que per internet era molt difícil que els alumnes seguissin l’escola. Vaig proposar fer dossiers i un lot de treball, amb material escolar, perquè molts d’ells havien deixat el material a l’escola i no tenien ni el llapis. Vam fer un lot amb l’Ajuntament i va anar molt bé. Les mares ho van agrair moltíssim. Vam fer videotrucades per donar més explicacions, perquè hi havia pares que no sabien llegir i jo els ho havia d’explicar. Va ser una experiència nova, però molt gratificant perquè he rebut molt bona resposta.

Al barri, hi ha hagut moltes necessitats noves. L’estat d’alarma ho ha parat quasi tot i la gent havia d’anar a l’assistent social, i jo intentava també orientar-los. He arribat a fer de mestra i fins i tot de psicòloga. Em passava el dia a la finestra alertant que no sortissin, que no anessin a veure la família i la gent responia bé. Ha estat difícil però gratificant. Quan som gitanos amb gitanos, et fan cas i ens entenem bé.

Segurament sí, però m’agrada molt el meu treball i ho he intentat fer tan bé com era possible. Ha estat un any dur i ningú no estava preparat. Tot nou per a tots. El meu treball és molt de tu a tu, vaig casa per casa i de cop, amb la nova situació, no podia i havia d’adaptar-me per telèfon, com podia. Per a ells també era complicat, perquè molts no tenien internet o no sabien el que era un correu electrònic, tot i que algunes mares que ho sabien fer millor que jo.

Molt difícil, perquè tinc cinc fills, el meu marit és a l’atur i jo soc l’única font d’ingressos. Vam gestionar l’ajuda familiar en plena pandèmia i ha estat molt complicat. Tot i que el meu home ha treballat des dels 16 anys i jo també, de ben petita, estem passant un moment difícil. Per sort, a la feina em tracten bé i estic molt contenta. Els meus fills han passat també pels projectes de Càritas al barri, que els ajuden amb els estudis.

Molt difícil. Em fa por que les famílies no responguin com esperem. Tenen molta por de contagiar-se. Jo treballaré braç a braç amb les escoles i amb Càritas per intentar que puguem tirar endavant el curs passi el que passi. Molts nens han quedat desenganxats dels estudis i serà difícil que tornin a agafar el fil. Parlem molt amb les famílies, però n’hi ha que és difícil accedir-hi. No puc preveure què passarà. Intentarem treballar perquè tothom torni a l’escola.