El 2020 havia de ser a França l’Any De Gaulle. No només dijous passat es va celebrar el 80è aniversari de la crida del 18 de juny, sinó que el 9 de novembre també es commemoraran els 50 anys de la seva mort i aquell mes se’n compliran 130 del seu naixement. Exposicions, llibres i multitud d’actes s’havien preparat per recordar el pare de la Cinquena República. Amb el coronavirus i la quarantena, però, molts dels quals s’han vist afectats. Si la Covid-19 ha aigualit aquestes commemoracions, també ha reforçat la vigència del llegat gaullista, ja que ha abocat França (i la resta d’Europa) a una de les crisis més greus des del 1945.

“Ens trobem en un moment gaullista en què cal reconstruir una societat que ha viscut un traumatisme econòmic i social”, assegura l’historiador Jean Garrigues, president del Comitè d’Història Parlamentària i Política i que ha publicat recentment el llibre De Gaulle à la plage. La figura de Charles de Gaulle (1890-1970) emergiria a partir de la crida del 18 de juny del 1940, en què proclamaria: “La flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar ni s’apagarà mai.” Aquell discurs de dos minuts a la BBC va suposar la primera pedra per aconseguir el lideratge de la Resistència francesa. A més, el gaullisme va impulsar el model social de la França de la postguerra i les institucions de la Cinquena República per superar la crisi de la guerra d’Algèria.

Cohesió nacional. Planificació de l’economia. Recuperació de la sobirania industrial. Són nombrosos els conceptes de la gramàtica del gaullisme que reapareixen en el debat públic francès. Fins al punt que tots els dirigents, de l’extrema dreta a l’esquerra radical, elogien la seva figura. El president Emmanuel Macron va reivindicar en el seu discurs televisiu del 14 de juny la “independència de França”, tant en l’àmbit econòmic i industrial com diplomàtic. Una referència gaullista que no era una gran novetat en un dirigent que ja deia que s’inspirava en el general pel que fa a la voluntat de superar la divisió esquerra-dreta i reconciliar el país.

Els Republicans, els seus hereus naturals, també qüestionen ara el neoliberalisme i aposten per recuperar l’Estat estrateg. Un gir social, molt incipient, de la dreta francesa que s’inspira en l’exemple de De Gaulle, que va defensar una “tercera via” entre el capitalisme i el comunisme.

Més sorprenent resulta la simpatia que desperta en Marine Le Pen. Tot i que el seu partit va ser fundat per exmembres de l’OAS, que van intentar atemptar contra el general, la dirigent ultradretana considera “urgent inspirar-s’hi” per afrontar la crisi sanitària. Fins i tot l’ecosocialista Jean-Luc Mélenchon exalta “la seva visió planificadora [de l’economia]”.

“No deixa de ser una paradoxa el fet que tants dirigents es refereixin a l’obra de De Gaulle, però cap d’ells reivindiqui els seus principis de manera coherent”, explica Jérôme Pozzi, professor d’història contemporània a la Universitat de Lorena i autor del llibre Les mouvements gaullistes. Segons aquest expert en la dreta francesa, “el gaullisme va estar estretament relacionat amb el període dels Trenta Gloriosos i de la guerra freda” i l’admiració que genera la seva figura també “es deu a la nostàlgia per aquell període de bonança econòmica”.

Malgrat que “la crisi actual evoqui un moment gaullista, difícilment esdevindrà una realitat”, considera Garrigues, que lamenta l’excessiva divisió de la classe política, incapaç de compondre un govern d’“unitat nacional”, com va succeir, en certa manera, amb el Consell de la Resistència. A més, recorda que cap dirigent disposa de la “legitimitat popular” de la qual gaudia De Gaulle: “El general no va baixar mai del 60% de popularitat; ara Macron amb prou feines arriba al 35%.”