Diu la llegenda que en algun lloc de la Mediterrània hi ha un regne estrany. Els uns el situen a Cimmèria; els altres, a Lemnos, i alguns, a Cumes. Sigui on sigui, la terra s’obre i dona entrada a un riu llarg, de nom Oceà, que va enfonsant les seves aigües cap a l’inframon. Amb el seu curs, descriu nou grans espirals i, a la desena, canvia de nom: a partir d’aquí li diuen Estix. És en aquest terreny còncau a prop de l’Hades que els somnis guarden el seu casal. Per arribar-hi, cal desembarcar just passat el cap de Leuca, on conten que s’estén el bosc sagrat de Persèfone, amb pollancres gegantins i salzes que només donen fruits morts. Llavors cal travessar les portes del Sol i penetrar en una foscor gairebé absoluta, trencada de tant en tant per algun reflex perdut. Una vegada aquí, es poden dirigir les passes cap a l’esquerra per anar a trobar Caront, el barquer que guia les ànimes dels morts cap a l’entrada de l’Hades, o bé es pot seguir endavant fins a topar-se amb el gran casal dels somnis, tot envoltat de boira, a l’entrada del qual s’obren dues portes. Una, feta d’ivori resplendent, deixa passar els somnis que són falsos i que no es faran mai realitat. L’altra, de banya, és la que travessen els somnis que més tard es compliran. Un senyor que dorm governa aquesta casa: és Hipnos el dolç, el que fou engendrat solament per una mare, la Nit fosca, del llinatge del Caos.

Aquesta és la descripció del mapa imaginari que els antics van fer-se d’una regió de la ment i de l’experiència humana diferent de la regió de la vigília, i que ells assimilaven, per semblança, a la mort, al revers de la vida. El paisatge oníric, semblen dir-nos, es troba molt a prop de la terra on vam enterrar els nostres avantpassats, dels quals encara guardem el record del temps de la nostra infantesa. La memòria dels ancestres que ens han fet ser qui som pertany a aquest món tel·lúric de tombes i de cementiris, però també de somnis. L’onírica és una dimensió on res resulta evident perquè resta coberta, perquè unes altres normes diferents de les de la vigília la governen i perquè sovint el riu de l’Oblit la desdibuixa. Per tant, invocar-la i cantar-la requereix la perícia d’un aede molt expert i savi.

Mercè Rodoreda, la veu més clara i brillant que han donat les lletres catalanes del segle XX, és un d’aquests aedes revestits de saviesa que va saber cantar el món dels somnis. Amb freqüència, es va abocar a aquest regne de tenebra i d’aigua que li va permetre crear, i sovint va franquejar-ne les portes. “El record és més important que la realitat diària perquè té la categoria de somni, i cada vegada dono més importància als somnis perquè crec que constitueixen la vida veritable de l’home”, assegurava l’escriptora al final de la seva vida en una entrevista de Dolors Oller i Carme Arnau per a La Vanguardia. En els corrents subterranis d’aquest món fet d’imaginació, l’autora trobava la inspiració per compondre alguns dels passatges de les seves obres, però sobretot si s’hi abocava era perquè en els somnis hi llegia la veritat.

En una sola ocasió, Rodoreda va donar nom a aquest regne oníric i el va anomenar “el país on es vola”. Va ser a les pàgines de la seva obra més enigmàtica, La mort i la primavera, quan el narrador explicava en primera persona que s’havia adormit a l’eixida de casa. En aquest passatge l’autora ens oferia la seva descripció del reialme d’Hipnos, que curiosament no situava a les profunditats sinó a les altures. Es tractava d’un país “on tot és lleuger, on d’una sola embranzida puges enlaire i saltes parets, i pots caminar per damunt de la gent, per damunt de les fulles més altes dels arbres més alts, per damunt dels terrats i per damunt dels núvols”. Rodoreda insistia en aquesta qualitat aèria quan deia que es tractava d’un país on “pots caminar allà on els ocells volen, o relliscar en les baixades de la ventada, en els remolins negres de la tempesta, en els espadats del blau i pots esperar el llamp, que talla i esquinça, amb els braços oberts”. Subratllava tant aquesta caracterització etèria tan oposada en aparença al reialme subterrani d’Hipnos que fàcilment es pot arribar a creure que l’un i l’altre no tenen res a veure. Però llavors, al final de la descripció, Rodoreda clou el passatge amb aquella fórmula tan lligada a la saviesa grega antiga amb la qual ens diu que també ella beu de les aigües del passat clàssic. Afirma que en aquest país “tot el que ha estat i tot el que és i tot el que no serà mai, es barreja i fa veure que passa i se t’enduu i et deia al mateix lloc on tot havia començat” (Rodoreda, La mort i la primavera, 1986, p. 181).

Per a Rodoreda, les visions oníriques eren un punt de referència: les novel·les, els contes havien de quedar com un somni que impressiona i que es recorda molt de temps. Amb la seva qualitat evanescent i alhora torbadora, els somnis, doncs, es trobaven ben bé al centre de la seva proposta estètica, tal com es pot observar en aquest passatge de Quanta, quanta guerra...: “La mort, amb les dents verdes, estava asseguda en el ventre d’un núvol. Set dones arrupides, amb els peus d’or, bufaven set trompetes llargues que abocaven bombolles al mar mentre la dalla de la mort esperava l’ordre del braç per posar-se a segar els caps que suraven...”

Els somnis dels seus personatges van permetre a Rodoreda de crear imatges com aquesta que ens corprèn a la meitat de Quanta, quanta guerra... Són imatges literàriament meravelloses, excelses pel que fa al treball amb l’idioma, colpidores en elles mateixes, en el seu efecte sobre el lector i que, a més a més, ens proporcionen alguna cosa d’universal i d’atàvica que no es pot dir amb unes altres paraules. El somni blau de la Teresa a Mirall trencat o el somni de l’alè del pare a La mort i la primavera són mostres que el treball artístic que demana la representació en un passatge oníric pot arribar molt lluny, tan lluny que fins i tot permet explorar racons de la consciència, de la inconsciència i de les regions mentals que fan de frontera entre tots dos estats.

El somni blau s’interessa per aquest aspecte concret de la prosa de Mercè Rodoreda. Amb aquesta anàlisi, he volgut estudiar les obres de l’escriptora barcelonina a la llum dels somnis, d’aquestes percepcions nocturnes que permeten accedir a la part més fonda dels personatges. En el passat, altres recerques s’han interessat per aquest mateix aspecte, però ho han fet des d’un punt de vista parcial –només estudiant-ne alguna obra–, com és el cas del treball de Pere Roselló o amb un enfocament psicoanalític, en el cas de l’estudi de Loreto Busquets. Aquesta investigació vol, en canvi, oferir una visió de conjunt dels somnis de la prosa de Rodoreda i delimitar-ne un corpus de textos complet. És per aquesta raó que en un primer estadi del treball vaig seleccionar tots els passatges de les novel·les i dels contes en els quals es narra el somni d’algun dels personatges. Estan tots aplegats a l’annex i, com ara explicaré, són nombrosíssims.

Entre la primera novel·la del 1931, Sóc una dona honrada?, i l’última publicada en vida el 1980, Quanta, quanta guerra..., més d’una cinquantena de somnis desfilen per les pàgines de l’obra narrativa de Mercè Rodoreda. En total, entre somnis, somiejos i visions, incloent-hi també les novel·les que l’autora va deixar inacabades, he pogut comptar cinquanta-cinc fenòmens onírics.

Tan sols a la Plaça del Diamant hi llegim cinc somnis, i una visió produïda per la fam i l’horror. A Mirall trencat hi ha sis fenòmens onírics i a Quanta, quanta guerra..., dotze. Puc dir, per tant, que es tracta d’un corpus ben nodrit; molts dels contes i novel·les inclouen somnis, somiejos i visions, i el que resulta potser més revelador és que puc constatar que, a mesura que avança la seva carrera d’escriptora i les seves obres atenyen la maduresa literària, Rodoreda va concedint més i més importància als fenòmens onírics. [...]

Com es posa de manifest en la sobreabundància de percepcions oníriques, el somni és un recurs capital en la prosa de Mercè Rodoreda. De fet, l’empresa d’estudiar aquest aspecte de la seva narrativa se’m va imposar des del començament com una necessitat òbvia, perquè, si bé és cert que entre els crítics i els acadèmics hi ha hagut, de sempre, una gran unanimitat a l’hora de considerar que la prosa d’aquesta autora és essencialment onírica, tanmateix, fins al moment, no s’havia escrit mai un treball que tractés del tema en profunditat.

Aquesta era precisament la meva fita. Ara bé, per molt que m’he endinsat en els somnis de la prosa de l’escriptora tot el que m’ha estat possible, el meu treball no és, ni de bon tros, un treball tancat. És més aviat una passa que enceta un camí que crec que cal recórrer. Les múltiples lectures que es fan de les obres d’aquesta autora no poden estalviar l’esforç de sospesar i de preguntar-se a quins motius obeeix que els seus personatges somiïn tant. Les interpretacions de les seves novel·les i dels seus contes han de comptar també amb la veritat literària que s’amaga en el revers de la vigília. Si l’escriptora va deturar-se a crear prop de cinquanta somnis i diverses visions per als seus personatges, penso que hi ha prou raons per escoltar amb atenció aquests passatges onírics.

En el meu cas, vaig intuir ja d’entrada que Mercè Rodoreda era una de les veus literàries del segle XX que millor havia sabut copsar i plasmar la potència reveladora dels somnis. D’aquesta manera intuïtiva, però, no em feia una idea de la gran quantitat de somnis que custodiaven les seves obres. Això sí, m’adonava que, des d’Aloma fins a la Colometa passant per molts dels protagonistes dels contes, els personatges de Rodoreda tenien somnis que esdevenien simbòlics, uns somnis que, per la qualitat de l’estranyesa i pel seu plantejament estètic, proporcionaven informació molt valuosa sobre la seva vida interior.

Era ben conscient que, en cap cas, els somnis que apareixen a les seves pàgines eren ornamentals o secundaris. És per això que em vaig decidir a estudiar-los, i amb l’estudi no només vaig confirmar les meves intuïcions de partida i em vaig sorprendre per la gran quantitat de somnis que brollaven de les seves pàgines, sinó que, a més, em vaig adonar d’una característica narrativa que no preveia: els somnis de les obres de Rodoreda estan teixits en l’estructura profunda de la trama i és aquesta estructura travada la que proveeix de significat i de simbolisme les seves obres.

La matèria onírica està treballada d’una manera molt precisa per poder-se enllaçar amb la vigília dels personatges. De fet, per a l’escriptora, pouar en l’ànima i en la vivència dels personatges volia dir precisament representar la dualitat de la vigília i del somni. Entre tots dos estats de la consciència estableix, de manera semblant a la que s’articula en les dues cares del mirall, una sèrie de ressonàncies i d’ecos. El somni d’amor de l’Armanda a Mirall trencat té reflexos i ressons en el pla de la seva experiència en la vigília —el seu amor per Eladi Farriols—, però al mateix temps ressona i vibra també en els símbols de la cultura occidental —l’àngel, la lluna, el melic. [...]

El treball literari de Rodoreda per representar els somnis i dotar-los de significació en el relat s’inscriu en una llarga tradició que beu dels textos antics i que s’emmiralla, per exemple, en el somni que Zeus envia a Agamèmnon al cant II de la Ilíada o en el de Penèlope i les oques al cant XIX de l’Odissea. És una tradició que va passant pels somnis premonitoris de Josep al Gènesi i per les Confessions de sant Agustí fins a arribar a obres clàssiques de la literatura catalana com Lo somni, de Bernat Metge, i Solitud, de Víctor Català. És una tradició que viu l’esplendor medieval amb obres com Les mil i una nits, que s’insufla al tombant del Renaixement i del Barroc amb exemples tan cèlebres com el del somni del Quixot dins de la cova de Montesinos o com els somnis de Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, que s’aprima amb el racionalisme de la Il·lustració i que mira d’arribar fins al darrer extrem en el Romanticisme.

A més de beure d’aquesta tradició tan fecunda, l’interès de Mercè Rodoreda pels somnis també s’emmarca en els moviments artístics contemporanis a la seva carrera. Les avantguardes del segle XX –i en especial el Surrealisme– consideren, com ja ho havien fet en part el Romanticisme i el Modernisme, el somni un camí d’exploració artística. Precisament, aquest camí d’exploració creativa tan fructífer és molt present en la trajectòria artística de Mercè Rodoreda. Com constaten les cartes que escrivia des de París a Joan Prat l’estiu de l’any 1953, Rodoreda acudia sovint a les exposicions de pintura que es feien a la capital francesa, reflexionava sobre els procediments artístics de pintors com Miró, Klee, Dubuffet i Kandinsky, ella mateixa conreava algunes d’aquestes tendències artístiques en les seves aquarel·les i els seus collages, comentava els mecanismes narratius de les pel·lícules del moment... En definitiva, s’interessava per les avantguardes i pels moviments creatius del seu temps, moviments que, sens dubte, van mostrar-se fortament interpel·lats pels universos onírics.