L’hidrogen (H2) és vist com el gran recurs per a usos energètics i avançar en la descarbonització. Dins el Pacte Nacional per a la Transició Energètica, l’Icaen ha impulsat la creació de la Taula de l’Hidrogen, formada per empreses, entitats i administracions, que ha d’albirar propostes per a un ús energètic de l’hidrogen.

Per Manel Torrent, director de l’Icaen, “calia fer una estratègia de país i connectar tots aquells que reflexionen sobre l’hidrogen”. En aquest espai, que vol ser una taula executiva, 90 representants d’entitats s’han organitzat en quatre grups de treball per “veure com es genera a preus assumibles, com se’n pot fer un ús a la indústria, si s’injecta a la xarxa de gas o si es fa servir per proveir la mobilitat”. Al seu parer, té futur l’opció “d’emmagatzemar hidrogen generat per les energies renovables que s’injecta a la xarxa”. D’altra banda, creu que “indústries com ara la cimentera, la de l’acer i el coure podrien ser grans consumidores, ja que és difícil trobar sistemes elèctrics d’igual poder que els tèrmics que fan servir”.

Óscar Mogro, de BDR Thermea Group (Baxi), i membre del grup de descarbonització, pensa que seria interessant a Catalunya posar el focus en “les empreses de grans consums energètics, de sectors com ara la química i la siderúrgia, perquè no és evident que es puguin electrificar”. Però també altres àmbits, com ara l’edificació, poden merèixer solucions interessants: “En climatització, es pot reaprofitar la infraestructura del gas, tot afegint hidrogen a la xarxa.” De fet, BDR ja ha dissenyat una caldera que pot treballar amb hidrogen pur, perquè “no és obvi que en residencial tot es pugui substituir per aparells elèctrics, i l’hidrogen pot ser una solució millor que la bomba de calor”. Mogro creu que perquè l’hidrogen sigui un recurs energètic emergent “s’ha de posar el focus en la descarbonització, en el fet que pot ser important jugar amb els drets d’emissió de CO2”.

Quina pot ser la capacitat de generació d’hidrogen del país? Pere Margalef, de Fuellcellenergy i ponent del grup de generació, veu primordial fer un “càlcul de tot l’hidrogen” que puguin fer, “sumant recursos com ara la biomassa, els purins, la pellofa d’arròs, el sobrant d’hidrogen que les químiques utilitzen per fer vapor, el gas dels abocadors i de les estacions depuradores”. Margalef creu que el quilo d’hidrogen, ara a 4-6 euros, el 2030 podria caure un 60%, en paral·lel a l’abaratiment dels preus dels electrolitzadors i de l’energia renovable -amb la contribució de l’eòlica offshore-, fins als 2,6 euros. La competitivitat de l’hidrogen també ha de procedir del preu de la tona de CO2, en el mercat d’emissions. La tona, que ara costa 26 euros, hauria de pujar fins als 90-95 euros, objectiu que Margalef considera viable per als pròxims anys, amb la desaparició dels mecanismes d’ajuts.

Margalef creu que a Catalunya hi podria haver perfectament dos tipus d’indústries vinculades a l’hidrogen: “Hi hauria integradors que poden comprar cel·les a grans fabricants i aplicar-les a piles de combustibles, però també hi podria haver fabricants de cel·les.” Per Margalef, per arribar a aquest 2030 en condicions, caldria “transformar el teixit industrial, muntar tota una cadena de valor”.

La mobilitat és un altre àmbit en què pot aparèixer l’hidrogen. Tomàs Megía, responsable d’estratègies de mobilitat a ACCIÓ i membre del grup de mobilitat, veu la gran oportunitat en “el transport pesant i els busos de mitjà i llarg recorregut, perquè un camió o un autobús amb piles d’ió o liti suposa una gran inversió i demana molt de pes”. Pensa que pot ser un bon punt d’inflexió la pròxima arrencada d’una flota de vuit busos d’hidrogen de TMB, que per a l’ocasió ha construït una hidrogenera. Una altra oportunitat que s’entrelluca per a Catalunya té a veure amb els vaixells, principalment els de creuer: “Quan un vaixell està amarrat a port i necessita electricitat, se l’hi pot proporcionar a través d’una pila de combustible.”