Els dos mesos llargs de confinament han esdevingut una veritable prova d’estrès per al petit i mitjà comerç no alimentari. Una prova amb dos vectors: la congelació de la demanda presencial i la renovada competència del comerç en línia en un context sense cap altra competència.

Les pimes comercials, com la resta de sectors, s’han pogut beneficiar amb matisos dels dos mecanismes que el govern espanyol ha posat a l’abast de les empreses per ajudar a superar la maltempsada: els ERTO i els crèdits ICO. Els ERTO eren rellevants per als comerços d’una certa mida, els que tenien treballadors assalariats. El comerç familiar, sense treballadors o amb pocs, ho ha tingut més difícil. El suport als autònoms ha estat més minso i ha arribat amb retard, com la suspensió de les cotitzacions socials. Quant als ICO, tenir el local en propietat facilitava les coses perquè era un indicador de solvència. Qui només estava de lloguer ho tenia més difícil.

Els més petits i amb locals de lloguer ho han tingut més magre, i, si les coses ja no anaven gaire bé, la covid-19 ha estat el cop de gràcia per llançar la tovallola, sobretot si es troben en carrers secundaris o depenien molt del turisme. A Barcelona podrien arribar a tancar una tercera part dels comerços en zones turístiques, segons Barcelona Oberta, i a les zones no turístiques, fora dels carrers de primer nivell, ja són evidents els establiments que no han obert o que liquiden les existències.

La consolidació de la venda en línia durant la pandèmia no s’ha limitat al gran gegant del sector, sinó que inclou amb força altres canals especialitzats -moda, mobles i parament de la llar-, sovint d’origen forà, i els grans establiments que veuen que la venda no presencial adquireix un nou protagonisme. També és cert que els petits establiments s’han hagut de posar les piles amb rapidesa i alguns ho han fet molt bé. Des de la llibreria especialitzada que ha creat un lloc web que no tenia en només 15 dies fins al peixater que a través del WhatsApp envia fotos diàriament del gènere que ofereix. L’anomenada omnicanalitat -vendre a través de tota mena de canals, presencials i no presencials- s’imposa per a tothom.

El retorn dels compradors als comerços ha estat progressiu però constant. Malgrat l’oferta en línia, hi havia una quantitat significativa de demanda no satisfeta i acumulada durant els mesos de confinament. Els petits establiments han tingut, per una vegada, un petit avantatge: han pogut obrir abans que els grans i que els centres comercials. La proximitat feia temps que havia esdevingut un valor que cotitzava a l’alça i ara, encara més, afavoreix el comerç urbà davant l’oferta comercial dels centres perifèrics. Aquests, a més, que havien fet de l’estada a les seves instal·lacions un element de lleure familiar, veuen com tothom va per feina i el nombre de famílies ha disminuït molt.

Per tant, una prova d’estrès per a l’oferta comercial que combina l’impacte del confinament amb l’accentuació de tendències que ja venien de lluny. Tots plegats, en espera de com l’anunciada recessió influirà en la demanda agregada a partir de la tardor.