Les grans empreses del segle XXI són, en molts casos, iniciatives dels estats del segle XX i, gairebé totes tenen una relació molt estreta amb els estats. És lògic: la producció massiva té una demanda també massiva, i els estats han de vetllar pels consums del conjunt de la població. Com? Com a mínim, fixant el ventall de preus i qualitats.

Ara bé, moltes d’aquestes grans empreses ofereixen uns productes en què és determinant l’ús del territori i, per tant, el seu control. Raó de més perquè els estats hi siguin presents, les vigilin. Els exemples són quasi evidents: les empreses de la construcció de grans infraestructures i les immobiliàries, les empreses gasistes i elèctriques, les empreses que gestionen les xarxes de transports, les xarxes de comunicacions i els fluxos turístics són empreses que ocupen punts, àrees, franges del territori. I el sòl no es fabrica, ni desapareix. Es té o no és té. Els senyors feudals ho sabien molt bé. Els remences ho van començar a capgirar una mica.

Des dels clàssics de l’economia política sabem que l’ús del territori, del sòl rural o urbà, genera el que se’n va dir renda de la terra, que és molt diferent, fins i tot oposada, al benefici. Tota la legislació estatal per limitar els lloguers (i, per tant, moderar el creixement de les rendes de la terra) té com a objectiu frenar les pressions a l’alça dels salaris i, doncs, fer créixer els beneficis. En els segles XX-XXI, però, els guanys empresarials generats per la venda de electricitat, de gas, de transports, de telecomunicacions, són uns guanys basats en els preus fixats pel conjunt estats-grans empreses. No són beneficis industrials purs, són, en part, o en bona part, renda de la terra. Renda feudal.

Moltes -la majoria- de les famoses 35 empreses de l’Ibex de les borses de l’Estat espanyol basen els seus èxits o els seus fracassos no en els beneficis, sinó en les rendes de la terra. I aquestes rendes les extreuen de les famílies, però, també, de les empreses petites, mitjanes i grans que consumeixen electricitat, gas, transports o telèfon.

Els estats (formats en el XIX) tenen, justament, l’encàrrec de controlar els creixements en excés de les rendes del sòl. Ho fan? Alguns més que d’altres. El Regional Planning encarregat el 1932 per Francesc Macià tenia aquesta finalitat. La Generalitat activa des de 1977, també.

Però l’Estat espanyol regula/afavoreix les empreses de l’Ibex que, en conjunt, generen més rendes del sòl que beneficis. De les 35, n’hi ha 6 que són bancs. El seu acord amb l’Estat és quasi total (i aquest quasi és molt important).

De les 29 restants es poden comptar amb els dits les que són només industrials: dues de farmacèutiques (totes dues catalanes), una de tèxtil (gallega, amb fàbriques catalanes), una de metal·lúrgica (que comença a Igualada), una de plàstics (navarresa). Amb l’agreujant de que són empreses que han optat per Madrid-realitat, és a dir: per Madrid-territori.

Sense pensar mai que aquest territori (la província de Madrid, que durant la Transició algú va independitzar de Castella La Nova), que ja té coses de paradís fiscal, hauria de ser un estat independent. A Madrid li aniria bé. Per exemple, en cas d’emergència sanitària o d’atemptat terrorista. A més, hi ha partits espanyols d’origen català que sabrien com posar-s’hi. D’altra banda, la independència de la regió de Madrid, dinamitzaria els seus veïns del nord, del sud i del corredor mediterrani, els ja que les rendes del sòl que predominen a Madrid esmorteixen les societats, i la lògica del benefici dels seus veïns genera eufòria.