Les entitats de crèdit, un dels principals protagonistes de la crisi anterior, s’han presentat ara més sanejades, amb menys pes mort en els balanços, més regulades i, sobretot, amb una xarxa de protecció àmplia i resistent com la Unió Bancària i el paper del BCE com a supervisor i generador de liquiditat. Això els dona immunitat? De cap manera. Potser més autodefenses, però el pes de l’esperat creixement de la morositat a mitjà termini no serà innocu. De moment, assegura no afegir una crisi financera a l’econòmica i sanitària.

L’anterior crisi es va superar amb uns tipus d’interès nuls i sovint negatius que en contraprestació han empobrit els estalviadors sense capacitat d’entomar riscos, els petits i mitjans. Ara, com que la dosi de metadona monetària no ha estat suficient, encararem potser tres, cinc o deu anys més d’uns tipus d’interès inexistents, probablement negatius, tot agreujat pel lògic augment de la propensió a estalviar que es produeix en albirar la recessió. Aquí rau una part de l’augment de la pobresa i la desigualtat.

Les calculadores treuen fum per reclamar una porció del pastís que, a càrrec de l’endeutament intern o d’ajudes europees, han de servir per frenar la caiguda econòmica d’activitat i de rendes que, inevitablement, arriba. Al costat de les grans xifres (tothom es posa a la cua de principals damnificats), no trobem, però, gaires idees o plans coherents d’inversió que garanteixin, primer, efectes multiplicadors per mobilitzar capitals privats que acompanyin els fons públics i, en segon lloc, el bon ús i eficient dels diners. Per a què diu que vol aquests milers de milions?

Sabem poc de la crisi de la covid-19, però de ben segur serà molt més dura per a alguns sectors, empreses o treballadors que per a d’altres. Hi haurà empreses “guanyadores” de la crisi. Amazon, probablement per sobre de totes, afegint 500.000 milions de dòlars, gairebé mig PIB espanyol, de capitalització borsària en el primer semestre del 2020. Perdedors? La majoria, però destacant les aerolínies, que ja es poden considerar totes en fallida, si no reben rescats governamentals.

Per què els mercats financers han patit un retrocés relativament moderat, amb relació a la caiguda de l’activitat econòmica general? Una explicació seria que els diners s’han de situar a algun lloc. La liquiditat penalitzada amb interessos negatius i la renda fixa amb mínimes expectatives de rendibilitat. Queda la renda variable o, millor dit, la fe que grans empreses o algunes d’elles siguin prou resistents per recuperar el to a mitjà termini.

Els dèficits públics es disparen per l’increment de despesa que genera la crisi (despeses d’emergència, més atur tot i els ERTO, rendes de subsistència, etc.) però, sobretot, per la davallada de la recaptació. En aquests tres mesos de confinament, l’IVA o les cotitzacions a la Seguretat Social s’han enfonsat i en els pròxims mesos els augments del dèficit vindran més per l’automatisme a la baixa dels ingressos que per l’augment de despesa més lent. Amb aquest panorama és “humà”, però erroni, creure que hi ha solució augmentant figures o tipus impositius. La història econòmica està plena d’episodis d’agreujaments de crisis per augment d’impostos que sovint es transformen en recaptacions més baixes.

Abans de la covid-19 havíem arribat a un cert consens en la necessitat de compatibilitzar rendiments financers i ambientals. Certament, s’havia produït per la por que el canvi climàtic acabés per ser perjudicial per a les inversions i pel compliment de les regulació dels governs, però també per la pressió de la demanda. Més inversors volen la seguretat que el seu estalvi segueixi criteris ASG. El dilema és si les inversions per sortir de la crisi poden ser compatibles amb la transició energètica. Haurien de ser-ho.

Entràvem en la crisi amb un sistema de pensions insostenible, en dèficit malgrat la creació d’ocupació i, sobretot, sense un mínim acord sobre com encarar-ho tot. Hi afegim ara menys contribucions socials, més prestacions, un pressupost públic agònic i altres prioritats per reformar. En definitiva, no ja la insostenibilitat, sinó la virtual fallida. Nosaltres mateixos!