Apro­fito l’avi­nen­tesa del desè ani­ver­sari de L’Econòmic per feli­ci­tar tota la gent vin­cu­lada a la publi­cació. No és fàcil arran­car i man­te­nir la vida útil d’una publi­cació econòmica en català i menys fer-ho durant 10 anys. Molt de mèrit. Segu­ra­ment 10 anys enllà, les capçale­res i els con­tin­guts publi­cats tin­dran poc a veure amb el que hem cone­gut fins ara. Però m’agrada pen­sar que amb noves for­mes i espe­rits reno­vats L’Econòmic encara hi serà. Feli­ci­tats.

Apro­fito això dels 10 anys per fer una mirada enrere i escriure sobre un tema que em toca molt endins. Millor dit, em fa mal l’ànima. Nas­cut i cres­cut a Cervià de Ter (Girona), un poble petit on s’obre el con­gost del Ter entre el Gironès i el Baix Empordà (Cervià: mun­ta­nya, riu i pla, diu el nos­tre lema), porto als gens l’agri­cul­tura, la rama­de­ria, la vida i la cul­tura de pagès. Vinc d’una família amb un ofici que ara ja no entén ningú: nego­ci­ants de vaques. Per als interes­sats en la història, més avall hi ha la meva adreça electrònica. Tinc page­sos a la família i molts dels meus amics s’hi dedi­quen direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment. Gra d’aresta, blat de moro, fari­nada, pollan­cres, vaques, vedells, xur­mers, riua­des, tra­mun­ta­na­des, focs, bolets, sen­glars, espàrgols, bici­cle­tes, trac­tors, cami­ons, bar­ra­ques, peta­do­res, lle­dons, fes­tes majors, boti­far­res i cana­ris (ei, ni embo­tits ni ocells, són jocs de car­tes) i un llarg etcètera varen far­cir la meva infància i joven­tut. Ja fa molt temps que la trans­for­mació digi­tal m’ocupa i em pre­o­cupa en una vida a la gran ciu­tat. De manera que sí, la deserció de l’arada forma part del meu back­ground. Però encara hi vaig, i intento estar al cas de tot el que passa en aquest món. I el que he vist els dar­rers mesos, que enllaça amb des­as­tres ante­ri­ors, no m’agrada gens. De fet, em pre­o­cupa moltíssim.

La pandèmia de la covid-19 i el con­fi­na­ment han posat l’agroindústria en gene­ral de nou al mapa. De cop, la gent es va ado­nar que, amb tot­hom a casa i les fron­te­res tan­ca­des, els page­sos, els rama­ders i les empre­ses de la indústria agro­a­li­mentària són essen­ci­als. Resulta que, al vol­tant de 350.000 per­so­nes (80.000 page­sos i uns 270.000 tre­ba­lla­dors de l’agroindústria) són capaços d’abas­tir més de 7,5 mili­ons de per­so­nes. Uns pocs, molt pocs, s’encar­re­guen de l’ali­men­tació i, per tant, d’una part fona­men­tal del benes­tar mate­rial de molts. Però ben aviat aquest reco­nei­xe­ment ja s’està diluint i espe­ci­al­ment la nos­tra page­sia està tocada de mort. La crisi econòmica agreuja pro­ble­mes estruc­tu­rals de tota mena. Són difícils de resu­mir, però aquí en van alguns. Pel que fa a l’oferta: explo­ta­ci­ons inten­si­ves i tec­ni­fi­ca­des, però amb greus pro­ble­mes de capi­tal humà. Gai­rebé 60.000 d’aquests 80.000 page­sos tenen 55 anys o més. D’aquí a pocs anys ja tro­ba­rem a fal­tar tota una nova gene­ració de page­sos, rama­ders, sil­vi­cul­tors i pes­ca­dors. A més, les inver­si­ons i les millo­res d’eficiència dels dar­rers anys que­den clara­ment supera­des pel con­trol dels mer­cats. És a dir, per dis­tribuïdores mar­cant preus en ori­gen molt bai­xos, sovint abu­sius, o preus de pro­duc­tes de pri­mera neces­si­tat con­tro­lats pels governs. Pel que fa a la demanda: tot i la crei­xent sen­si­bi­lit­zació cap al medi ambi­ent, el con­sum de pro­ducte ecològic o de km 0, que per­me­tria afe­gir valor i inno­vació al sec­tor, repre­senta encara una pro­porció molt petita de la demanda, perquè el con­su­mi­dor no pot o no està dis­po­sat a pagar més per més qua­li­tat. En síntesi: plou sobre mullat. Aquest any, i no és el pri­mer ni de bon tros, la majo­ria de page­sos del país ven­dran pro­duc­tes a preus infe­ri­ors als cos­tos per ela­bo­rar-los. Des­as­tre total.

I, per aca­bar d’arro­do­nir-ho, la política pública i les inver­si­ons de suport al sec­tor estan, en el millor dels casos, mal ori­en­ta­des, mal ges­ti­o­na­des i mal dota­des. Dos exem­ples. El pri­mer posa en relleu la con­si­de­ració real al sec­tor. Els recur­sos per solu­ci­o­nar els pro­ble­mes de les explo­ta­ci­ons arran de la tem­pesta Glòria són gai­rebé ridículs. Com deia un pagès amic en una reunió: “És impor­tant saber per on començaran, perquè si comen­cen pel delta de l’Ebre a l’Empordà no hi arriba ni un euro i vice­versa.” El segon té a veure amb el futur. És evi­dent que la solució és bus­car com­pli­ci­tats amb la nova onada verda que ha d’envair el pla­neta. Però, asse­nya­lant les gran­ges com a con­ta­mi­nants o mal­trac­ta­do­res d’ani­mals, impul­sant lleis ambi­en­tals d’esquena al ter­ri­tori i fent política de cara a la gale­ria no crec que solu­ci­o­nem res de res.

Més enllà de l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona hi ha vida. Però els prin­ci­pals pro­pi­e­ta­ris i ges­tors del ter­ri­tori, dels nos­tres camps, vinyes, bos­cos, prats, frui­te­rars i arbre­des, s’estan que­dant sense opci­ons de futur. I, que quedi clar, per als que no ho saben o no ho volen enten­dre: sense page­sos que abas­tei­xin la població i ges­ti­o­nin el ter­ri­tori/medi natu­ral, no hi ha cap país que tin­gui futur.