A començaments de la tercera dècada del segle XXI, en plena era dels serveis, els actius intangibles i la transformació digital, impulsar la indústria té algun sentit? El 2019, la indústria va contribuir amb prop d’un 20% del PIB i d’un 15% de l’ocupació mundial. Més de dos terços del comerç internacional i més de tres quartes parts de la inversió privada en R+D+I encara avui continuen sent industrials. El 40% del creixement de la productivitat mundial es pot atribuir directament a la indústria. Els salaris i la qualitat del treball dels empleats industrials són, en termes generals, molt millors que els dels empleats dels serveis. Socialment, la indústria ha estat la base de les classes mitjanes i de l’estat del benestar. Per tant, si la indústria és tan important per a l’economia i el benestar de Catalunya, per què es fa tan poca política industrial? Per què costa tant que la indústria es posi de moda?

Molta gent opina que la indústria representa un model de creixement extensiu, amb treballadors poc qualificats, i que la seva activitat contamina, esgota els recursos i, si cal, es deslocalitza destruint teixit econòmic i social. Però el que ja no es diu tant és que dues indústries (i els seus serveis annexos), l’agroalimentària i la d’automoció, competeixen amb èxit globalment i aglutinen gairebé un terç de l’economia catalana. O que el complex industrial químic, farmacèutic i sanitari és un clúster intensiu en coneixement i una peça competitiva importantíssima per al futur del país. Tampoc es diu que l’activitat industrial se sustenta sobre la base d’una majoria de microempreses o pimes familiars, que han contribuït amb la seva essencialitat en el pitjor moment dels darrers 40 anys. Les externalitats sectorials tampoc han estat favorables. Estar tan a prop de la bombolla immobiliària/turística no ha ajudat. Les taxes de benefici de la indústria, situades al voltant del 6-8% i molt per sota d’altres activitats, han dificultat l’aparició de noves empreses o nous finançaments. La indústria catalana té problemes coneguts, problemes als quals va responent molt lentament, però deixar-la morir, o no fer res de vàlid perquè se’n vagi, que és el mateix, és una molt mala opció.

La I4.0 és el nou ecosistema innovador de l’empresa industrial i que es basa en la utilització combinada de les tecnologies digitals, especialment les de segona onada (robots, intel·ligència artificial, grans dades, computació al núvol, fabricació additiva o en 3D, internet de les coses i plataformes digitals, entre d’altres), els sistemes ciberfísics, la fabricació avançada i el treball intel·ligent. És una construcció en constant evolució que s’utilitza per definir el procés actual de digitalització dels sistemes de fabricació i manufactura, que evolucionen cap a processos més flexibles, una organització del treball i la producció intel·ligent, i una presa de decisions basades en l’anàlisi de dades massives en temps real. Segons les nostres recerques és possible fer compatible una inversió en actius ambientals i en I4.0 amb retorns econòmics i socials. Però, per això les empreses, sobretot les pimes, necessiten poder accedir als coneixement i recursos necessaris per fer la transformació 4.0. I aquí és on entra la política industrial. Es tracta d’una gran oportunitat per al ressorgiment industrial. Molts països, com ara Alemanya, França, Corea, la Xina, els EUA i fins i tot el Brasil, ja tenen en marxa programes estratègics i polítiques públiques d’I4.0. Tanmateix, a Catalunya els programes I4.0 són molts escassos i estan endarrerits respecte de moltes altres iniciatives d’arreu. Anem tard, però el tren del futur encara és a l’estació.

Si algú creu que el coneixement surt car, que provi amb la ignorància.