L’Econòmic: deu anys d’històries
Des de fa una dècada, l’equip de periodistes de la publicació hem recorregut tots els racons del país cercant empreses que cal conèixer. Hem sumat centenars d’exemples inspiradors d’emprenedoria, enginy, tradició i valentia
A l’economia li agraden els números, els percentatges i les gràfiques d’evolucions i de tendències. Els fa servir per tenir una visió agregada de la realitat i així agafar perspectiva i projectar-se cap al futur. Els economistes passen molt de temps pensant en el curt i el llarg termini. No oblidem que és una ciència social que basa la seva utilitat en el fet de projectar escenaris de futur; escenaris que en la majoria dels casos no suporten la verificació posterior, però això és accessori. En confiança, no importa gaire què acaba passant, el que és substancial és el fet d’oferir marcs de referència i expectatives. I és que necessitem convenciments per poder funcionar; només les empreses persuadides de la prosperitat poden invertir i només les famílies perceben seguretat que les coses aniran d’una manera positiva, consumeixen o prenen decisions d’estalvi.
No seria agosarat afirmar que l’economia ens proporciona una mena d’il·lusió òptica -el trompe-l’oeil dels pintors- que ens ajuda a superar les nostres pors. Des d’aquest punt de vista, l’economia és molt humana, molt propera i gens hermètica, malgrat que alguns s’entesten a presentar-la així.
A L’Econòmic sempre ens hem esforçat a explicar l’economia del nostre país reduint el focus de l’objectiu i anant a les petites històries, per després augmentar l’angle de visió i proporcionar el context. Ens movem d’allò concret a allò general, d’allò anecdòtic a allò més universal. Pensem que és la manera d’apropar aquest món a tothom. Ara que es parla tant del poder seductor de l’storytelling, a L’Econòmic ja fa una dècada que construïm històries. Començant per la nostra.
Fa deus anys.
Tornant a la història de L’Econòmic, aquell grup de periodistes, lluny de deixar-nos arrossegar pel sentiment de decepció vam dedicar tota la nostra tenacitat a un nou projecte que va anar agafant forma i que ràpidament va aconseguir complicitats: les dels col·laboradors (molts dels quals es mantenen des del primer número), les dels anunciants (gràcies a tots ells pel seu suport aquests anys), les del diari El Punt, després El Punt Avui (company en aquest viatge) i, finalment, però no menys important, la dels lectors, que han mostrat la seva fidelitat al producte malgrat que hem hagut d’abordar molts canvis en aquests deu anys de transformació tecnològica del sector.
El primer número de L’Econòmic va veure la llum el 19 de juny del 2010 com una publicació lliure i independent que encartava els seus exemplars a El Punt Avui i vivia dels ingressos per publicitat, un mercat que s’ha anat fent cada cop més petit, per la qual cosa hem hagut d’adaptar a la nova realitat. Així, per exemple, L’Econòmic, que va ser concebut com a setmanari, el 10 de gener del 2016 va passar a ser mensual. Paral·lelament, hem anat reforçant la nostra aposta digital. Al portal leconomic.cat el lector pot trobar els continguts de la versió impresa i, a més, les notícies que diàriament elaborem. Els nostres perfils a les xarxes socials ens ajuden a dinamitzar aquests continguts i a mantenir un contacte permanent amb els lectors. Tenim presència a Facebook i Twitter, però contínuament revisem la nostra estratègia digital per adaptar-la als nostres objectius i als canvis en el mercat.
En aquests deu anys de vida, hem recorregut el país de punta a punta, de ciutat en ciutat i de polígon en polígon (aquí encara hi ha molt a fer) per copsar el testimoni de centenars de negocis que il·lustren l’esperit emprenedor del nostre país, però que sovint queden amagats per les grans xifres de l’economia.
Així vam conèixer Montana Colors, una empresa de Sant Vicenç de Castellet (Bages) que fabrica pintura en esprai per a artistes grafiters de tot el món. El cofundador Jordi Rubio ens van explicar que la va muntar el 1994 quan va detectar que el sector de la pintura en aerosol es desplaçava cap al món de la creativitat, i així ho va fer saber al propietari de l’empresa de pintura per a l’automoció on treballava. Poc obert a l’intraemprenedoria va fer un cop de porta a la idea i Rubio es va llançar a la piscina. Avui és una marca coneguda a tot el món.
El 2016 vam compartir amb els nostres lectors la història de Kav Ly, original de Cambodja, que va arribar a Barcelona el 1979 fugint del règim de terror de Pol Pot i els Khmers rojos. Veterinària de formació, va muntar un restaurant de menjar asiàtic i l’èxit dels seus rotlles de primavera la porta a produir-ne per a tercers, fins que el 1997 va muntar la primera fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat. Avui els plats cuinats de Ta-Tung es poden comprar a tots els supermercats.
L’enginy sempre és l’espurna d’una bona història, com el que va demostrar tenir Albert Buscató el 2008, quan va muntar Albus Golf, fabricant de pilotes de golf biodegradables amb el cor fet de pinso per a peixos. Són boles vinculades a un divertiment molt selecte de persones que volen practicar el swing al costat del mar. Buscató va descobrir que el mercat d’aquest tipus de producte és petit, però d’àmbit internacional, i l’ha seduït amb una proposta original i ecològica.
Amb molta més història, el 2017 vam conèixer l’empresa Pallarès, del 1917, darrer testimoni de la tradició ganivetera de Solsona i fabricant de la coneguda navalla pallaresa, l’eina de butxaca bàsica de molts oficis i aficions. David Pallarès és l’actual director i representant de la tercera generació, que ens explicava que mantenen la fabricació artesana i l’atenció al comerç local, malgrat que els seus ganivets han adquirit fama internacional i que se’ls rifen xefs de tot el món que valoren la seva qualitat. Pallarès es mostrava desconcertat per les comandes que rebien del Japó o dels Estats Units i ens deia que no tenien temps per fer màrqueting perquè han de fer ganivets.
Als antípodes està Ona Therapeutics, una spin-off de l’IRB Barcelona i ICREA, que va ser fundada pels investigadors Salvador Aznar-Benitah i Valerie Vanhooren el 2019, centrada en el desenvolupament d’un medicament contra la metàstasi. Acaba de tancar una ronda de finançament de 30 milions d’euros i l’any passat va ser seleccionada per L’Econòmic pels seu potencial, per la qual cosa vam anar a parlar amb ells. Aznar-Benitah ens va explicar que les cèl·lules del tumor amb capacitat metastàtica tenen un metabolisme de greixos molt elevat, i que si se’ls bloqueja la capacitat d’ingerir greix se’ls impedeix la capacitat de generar metàstasi. Molts científics se senten satisfets amb la publicació dels seus descobriments, però Aznar-Benitah, va vèncer les pressions familiars en aquest sentit, i va tirar endavant una empresa per portar al mercat els resultats. Ens va semblar tot un exemple per a molts altres homes i dones de ciència d’aquest país.
Aquesta és només una petita selecció de peripècies empresarials. Cada negoci té una petita gran història que diu molt sobre com som com a poble. En aquests deu anys, ens hem convertit en altaveu de moltes d’elles i esperem continuar-ho fent, almenys, en la pròxima dècada.
09/02
10/04
14/08