“Les llums del Llevant es van apagar i llavors la tenebra es va estendre a través del planeta.” Al seu llibre Le naufrage des civilisations (Grasset, 2019) l’escriptor libanès Amin Maalouf lamenta amb aquesta poètica imatge la pèrdua de l’“ideal llevantí”, el reconeixement i la convivència instal·lats entre les diverses comunitats que han habitat històricament al Mediterrani oriental, bressol de les tres grans religions monoteistes i d’antigues civilitzacions. Maalouf (Beirut, 1949) assegura haver conegut a la seva ciutat natal un “contacte permanent i íntim entre poblacions cristianes o jueves impregnades de civilització àrab i poblacions musulmanes decididament orientades cap a Occident, la seva cultura, el seu mode de vida, els seus valors”. Un model de coexistència llegat pels seus avantpassats que hauria pogut convertir-se en un “exemple de modernitat” per a tot el món, però que va “fracassar” per culpa del confessionalisme, un sistema de repartiment del poder per quotes destinat a garantir, precisament, la paritat i l’equilibri entre comunitats, però que, pervertit per la classe política, va acabar degenerant cap a un règim de “satrapies autònomes, governades per clans o milícies armades que van posar els interessos propis per damunt de l’interès nacional”. En aquest assaig esplèndid, Maalouf evoca records d’infància i de joventut , repassa els episodis del passat recent que més van captar l’interès del periodista i l’escriptor i que, al seu parer, han marcat decididament el rumb de la història, i alerta sobre el “naufragi imminent” que amenaça la humanitat si no s’allibera de les desigualtats i els egoismes provocats pels excessos del capitalisme i les “concepcions tribals” de la identitat, la nació o la religió.

L’autor enyora el Líban que no va poder ser, atrapat en els sectarismes interns i convertit en escenari de totes les rivalitats regionals, en un moment en què el país afronta la pitjor crisi econòmica i financera de les darreres tres dècades, una implosió que el va obligar a declarar-se en fallida al març, per primer cop en la seva història, en no poder pagar el deute extern. Els libanesos van sortir en massa al carrer a l’octubre –i els mesos posteriors– per protestar contra uns dirigents corruptes que, emparats pel blindatge sectari, han saquejat l’Estat fins a exhaurir-ne els recursos. Les restriccions en la retirada de diners dels bancs, la hiperinflació, l’escassedat de béns essencials han empès les classes mitjanes al caire de l’abisme. “Tornen els dimonis del passat”, admetia l’ex-director general de Finances Públiques Alain Bifani, en al·lusió a la situació que va propiciar l’esclat de la guerra civil (1975-90). La tenebra plana sobre el Líban cent anys després del seu naixement com a entitat autònoma de Síria, en spera del cop de timó enèrgic que reclama Maalouf per evitar el naufragi.