El primer contacte

El primer contacte referenciat en els papers d’Urkullu correspon al 19 de juny del 2017. El mandatari basc és a Barcelona en el context del 30è aniversari de l’atemptat de l’Hipercor. Segons reporta ell mateix, manté una trobada de quatre hores amb Puigdemont al Palau de la Generalitat, amb dues reunions: l’una amb la presència de l’aleshores consellera de Presidència, Neus Munté, i un membre del govern basc, i l’altra a soles amb el president de la Generalitat. “Vaig rebre la petició que intentés fer el possible per ajudar-los amb el president del govern espanyol”, anota Urkullu en la primera entrada d’una cronologia que encapçala la documentació, que té l’última anotació el 27 d’octubre.

La relació de trobades i reunions d’Urkullu sobre el cas català comença a tenir una intensitat inusitada a partir de llavors tenint en compte que no es tracta d’un afer intern basc. Es troba o parla amb Soraya Sáenz de Santamaría, Mariano Rajoy (a La Moncloa, exactament un mes després de la trobada amb Puigdemont), Pedro Sánchez, el conseller Santi Vila, l’abat de Montserrat i altres líders religiosos, així com diversos representants socials de tot tipus sense especificar-ne els noms.

El 20-S

El 20 de setembre, arran de l’actuació policial i judicial davant de la conselleria d’Economia, tramet una duríssima carta a Mariano Rajoy (hi parlarà telefònicament l’endemà) que comença així: “Amb el degut respecte, president: això no pot ser (i ja que està sent), no hauria de continuar així. [...] Crec, sincerament, que és urgent reconèixer l’existència d’una qüestió política que cal resoldre amb esperit d’acord i mitjançant el diàleg. No comparteixo res del que s’està fent i em preocupa la fractura social...” Paral·lelament, el mateix dia deixa un missatge de veu a la bústia del president català: “Estic molt preocupat. No sé en què et puc, us puc, us podem ajudar, però estic a la teva disposició.”

En aquest punt, el lehendakari, que combina aquestes comunicacions personals amb declaracions públiques en el mateix sentit sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, fa un pas més i tramet al Palau de la Generalitat i a La Moncloa algunes iniciatives de desescalada i negociació. La primera està datada el 4 d’octubre, després de mostrar públicament la seva repulsa a la repressió policial de l’1-0 i criticar el discurs del rei del 3-0. És una proposta de tres punts que planteja, en primer lloc, un període de distensió de tres mesos durant els quals cap de les dues parts no farà cap pas unilateral. Com a segon punt, Urkullu proposa una taula de diàleg integrada per tres persones, respectivament, de cada govern. Per acabar, proposa que aquesta taula estableixi el marc de negociació i defineixi una agenda de temes. Sense explicitar-ho directament, mostra el “compromís i disposició” a fer alguna mena de paper d’intermediació.

De la documentació es pot deduir que mai no obté una resposta clara de Rajoy, tot i que hi parla per telèfon en diverses ocasions. Davant d’això, l’estratègia de mediació deriva progressivament cap a una pressió educada però contundent al president Puigdemont perquè desisteixi de qualsevol pas unilateral. Urkullu mostra una certa empatia amb el seu homòleg català (les cartes, en castellà, solen començar en català amb un “estimat president” i acabar, també en català, amb “una abraçada”), però també vetlla perquè no se li esvaloti el galliner basc, com s’entreveu en una carta datada el dilluns 9 d’octubre, vigília de la declaració d’independència congelada: “Només expresso el meu desig, com a lehendakari que vetlla per la cohesió social i la no fractura social en un temps tan complex i convuls per tantes raons i per l’afectació del que pugui passar a Catalunya també per a Euskadi en l’immediat i mediat futur, que el lideratge que et correspon tingui reflex en el bé comú del conjunt de la societat.”

Després de la declaració d’independència congelada del dia 10, el líder basc veu una nova finestra d’oportunitat per intensificar ja no tant la recerca d’un diàleg que comença a constatar que a Madrid no volen sinó una marxa enrere de Puigdemont el més honorable possible. Fa, això no obstant, un intent amb Rajoy (amb metàfores futbolístiques que deu suposar que seran de més bon pair per a un lector empedreït del Marca com és el president espanyol) per fer-li veure que la suspensió de la DUI és un gest de bona voluntat que cal prendre com una oferta de diàleg. “Si es complís el que sospito que pot ser la part nuclear de la intervenció del president Puigdemont, ho interpretaria amb un símil futbolístic: en comptes de joc vertical i passada cap endavant, és una passada lateral en horitzontal que fins i tot hi pot haver qui ho interpreti com una passada cap enrere.”

Crides al diàleg

Urkullu continua fent crides públiques al diàleg amb piulades a Twitter, defensant el moviment dilatori de Puigdemont, i el 16 d’octubre també critica l’empresonament dels Jordis.

Veient la nota del govern espanyol del 19 d’octubre, tancant qualsevol porta al diàleg i avançant cap a l’aplicació del 155, Urkullu n’escriu una de privada per recentrar l’estat de la qüestió en la qual sosté, carregant els neulers sobre la part catalana: “El procés i la deriva de Puigdemont/Junqueras/Mas està situant fora del radar l’autèntica qüestió, de manera irresponsable.” Unes reflexions en les quals es resigna al fet que sigui una convocatòria electoral la que redefineixi la situació política, amb unes valoracions d’especial virulència sobre la CUP: “Caldria anar aprofundint la rasa amb la CUP i empènyer aquesta formació amb la major celeritat possible a refugiar-se als ajuntaments, el seu objectiu prioritari un cop complerta la seva missió de rebentar l’estabilitat institucional.”

El 20 d’octubre el mandatari basc fa arribar una llarga carta a Carles Puigdemont en la qual admet: “Les meves crides tant al president del govern d’Espanya com a d’altres institucions de l’Estat per tal que prenguin en consideració la realitat des de l’any 2010 estan tenint com a resposta el silenci o no la resposta que les demandes catalanes requereixen per a la convivència de realitats nacionals diverses i l’evitació de la fractura social.” En la mateixa comunicació, insisteix a Puigdemont que cal “donar una oportunitat a la reflexió” i li proposa la creació d’una ponència parlamentària al Parlament per “compartir un temps de reflexió”.

L’endemà mateix Iñigo Urkullu torna a escriure al president català, amb un to afectuós i empàtic que inclou frases com ara “suposant la situació en la qual et trobes i amb el millor dels ànims per afrontar-la” i “si jo em trobés en la situació en la qual es troba el president de la Generalitat”, desgrana tot un seguit d’arguments que recomanarien la marxa enrere, citant fracassos com els del Quebec, Escòcia i el pla Ibarretxe. El lehendakari adverteix Puigdemont que, en la seva opinió, la falta de reconeixement internacional, la reacció empresarial, el poder coercitiu de l’Estat i el risc de fractura social fan recomanable acceptar la premissa que “és molt l’esforç realitzat i la força acumulada, però no ha sigut suficient”: “En cal més. Obrim un nou cicle amb aquest objectiu, basat en la paciència i la insistència democràtica.” Urkullu recomana al líder català convocar eleccions, “no perdre el control del calendari ni les regnes de les institucions”, i “preparar-se per a una negociació política amb l’Estat en les millors condicions possibles”.

A carta per dia

La relació epistolar és gairebé diària l’última setmana abans de la DUI. El diumenge 22, la tercera carta consecutiva, encara més llarga, amb recomanacions d’aplicar “maduresa i intel·ligència política” i exhortant Puigdemont a presentar-se davant del Senat durant el debat per a l’aprovació de l’aplicació del 155. Una altra carta l’endemà: “Estimat president. Soc molt conscient de la situació en què et trobes. Ho soc intentant posar-me en la teva pell.” Tot seguit li reitera la necessitat de convocar eleccions i, amb bona voluntat, li fa un seguit de recomanacions institucionals des del suposat èxit de la via basca.

El 27 d’octubre al matí l’inquilí del Palau d’Ajuria Enea fa un últim intent d’evitar el xoc de trens trametent una carta a Rajoy, Puigdemont, Pedro Sánchez, Marta Pascal i Andoni Ortuzar. Resulta remarcable i sorprenent, per cert, que dels 300 documents dels papers d’Urkullu no hi ha cap comunicació amb dirigents d’Esquerra. “En aquestes hores impulsaré un altre intent d’obrir una escletxa d’esperança que eviti l’agreujament de la situació...” La proposta consisteix en l’obertura d’un procés de diàleg un cop pactada la coneguda transacció entre eleccions i retirada del 155. Si Puigdemont convoca, no hi ha 155. “El 155 representa el fracàs de la política. Però, tot i això, el més greu és que la seva simple aplicació no només no resoldrà res, sinó que agreujarà encara més la situació de desacord i ruptura.”

L’anàlisi i el seguiment per part de la lehendakaritza continuen fins a principis de novembre, quan s’acaba la relació de documents. Al marge de cartes i comunicacions més o menys oficials, els papers d’Urkullu contenen la reproducció de nombrosos missatges de mòbil entre el lehendakari i els principals protagonistes de l’intent de bastir ponts de diàleg o, depèn de com es miri, de frenar Puigdemont. L’intercanvi de whatsapps amb el president català és frenètic (recollits al llibre M’explico, de Carles Puigdemont), i també és intensa amb el conseller Santi Vila, l’arquebisbe Omella i l’aleshores coordinadora del PDeCat Marta Pascal. Tres-cents folis de documentació i tres-cents més amb reculls de premsa, l’anàlisi en profunditat dels quals permet aportar noves llums a una etapa clau de la història recent de Catalunya.