En la pel·lícula El pacient anglès, el desactivador de mines sikh de l’exèrcit britànic, que interpreta Naveen Andrews, manifesta que no vol que l’Índia esdevingui independent i prefereix que continuï sent administrada pels britànics. Ell pertany a un grup religiós minoritari, i creu que els futurs governants portaran el país a la guerra civil, com passarà amb les matances entre hindús i musulmans, i que els futurs dirigents volen el poder només per enriquir-se. Davant la sorpresa de molts, quan el president Macron va visitar Beirut dijous, va haver de sentir com molts libanesos li demanaven que fes fora la classe política corrupta i que París tornés a administrar el seu antic protectorat.

L’explosió de nitrat d’amoni que ha destrossat part de la ciutat, sobretot la banda est, de majoria cristiana, té lloc després d’anys de protestes contra la corrupció, la ineficàcia del sistema polític sectari i la fallida dels serveis públics. La Covid-19 i el fet que aquest estiu no hagin pogut viatjar al Líban desenes de milers de libanesos de la diàspora, que van abandonar el país durant la guerra civil i tornen a l’estiu amb euros per gastar i donar als seus familiars, han fet més palesa la crisi social d’un país qualificat fa uns anys com “la Suïssa d’Orient”. Un país on hi havia unes classes socials altes, molt ostentoses, sobretot sunnites i cristians, però també hi havia una classe mitjana que vivia dignament. Els xiïtes pal·liaven la falta de serveis socials amb els ajuts de l’Iran, gestionats per Hezbol·là, uns ajuts que han disminuït a mesura que la situació de l’Iran ha empitjorat. I, des de fa dos anys, l’electricitat només funciona unes hores al dia i la gent s’espavila amb generadors privats gestionats pels antics senyors de la guerra.

En donar la independència al Líban, es va establir un sistema de quotes per grups ètnics i religiosos. El president ha de ser cristià; el del Parlament, xiïta, i el primer ministre, sunnita. Més enllà dels resultats electorals, hi ha un nombre d’escons per cada grup. I un cop acabada la guerra civil, el 1990, no només es va mantenir aquest sistema, sinó que els senyors de la guerra van continuar decidint-ho tot. I la reconstrucció de Beirut va ser liderada pel multimilionari sunnita i primer ministre Rafiq Hariri –que no havia participat en la guerra–, que des del govern i des de la seva empresa privada, Solidere, amb capital saudita, va enderrocar part de Beirut per fer uns barris comercials i residencials opulents que deixaven de banda la majoria de la població.

Hariri va ser assassinat el 2005 en un atemptat que, com passa al Líban, no va ser reivindicat per ningú. I, atesa la impossibilitat que el sistema judicial libanès pogués fer justícia, l’ONU va crear un tribunal amb seu a la Haia que durant quatre anys va prendre declaració a 300 testimonis, amb sis milicians de Hezbol·là acusats, però que no van comparèixer perquè Hezbol·là els va amagar. I divendres passat estava previst que aquest tribunal de l’ONU en fes públic el veredicte. Per això, una de les teories sobre l’explosió és que no va ser un accident, sinó un atemptat. I el Tribunal de la Haia va anunciar que, atesa la situació, ajornava el veredicte.

Com passa també a Bòsnia, que té un sistema polític de repartiment confessional creat quan es va acabar la guerra i que ara impedeix la democratització i la normalització del país, el Líban és presoner d’aquest sistema i del poder dels antics senyors de la guerra. Bona part de l’empobrida classe mitjana i dels joves que se senten libanesos i no membres d’un grup o clan, voldrien abolir-lo com l’única manera de posar fi a la corrupció que ha arruïnat el país. Però ni l’ONU ni França tenen la clau per alliberar el Líban d’aquestes cadenes. Només els libanesos poden fer-ho. I la lluita entre Riad i Teheran que es viu al Líban és un obstacle molt difícil de vèncer.