Les esglésies de Beirut van tocar les campanes ahir a mitja tarda per commemorar el setè dia després d’una tragèdia que no deixa dormir molts dels residents de la ciutat i que ha dut el Líban a afrontar la segona dimissió en bloc d’un govern en només nou mesos.

Quan, a l’octubre, el primer ministre, Saad Hariri, va cedir davant els manifestants que demanaven un govern format per persones que posessin el país per davant de la seva pròpia xarxa clientelista, l’elit política va crear un “executiu d’unitat nacional” amb suposats independents. Malgrat que el primer ministre –ara en funcions– Hassan Diab hagi anunciat la dimissió del govern i hagi parlat de noves eleccions, molts temen que trobin la manera d’evitar-les. El perill del coronavirus –amb unes xifres de contagi a l’alça– i un nou executiu legitimat per la comunitat internacional en temps d’ajuda humanitària són les opcions plantejades pels analistes. Però això no aturaria uns manifestants que identifiquen l’actual llei electoral i els lideratges que construeix com un dels grans mals d’un estat quasi absent, que no ofereix serveis bàsics, com ara llum les 24 hores del dia o aigua potable.

“Jo he tingut sort”, diu en Khaled, un jove de Trípoli, ciutat colpejada per una desocupació del 50%. “La meva mare té un contacte adequat i he pogut trobar feina com a professor.” Segons en Khaled, el seguidisme dels líders de la teva comunitat determina trobar una feina, tenir lloc a la universitat o llit a l’hospital. Aquesta xarxa de patrocini és conseqüència del sistema libanès acordat el 1989 com a final de la guerra civil pels mateixos líders militars que havien encoratjat els membres del seu grup social a l’enfrontament durant quinze anys.

Aquests comandants van esdevenir líders polítics catapultats per un repartiment de quotes de poder entre les principals sectes religioses que hi ha al país en funció del pes demogràfic que tenien durant el darrer cens fet al Líban, el 1932. Alguns diuen que el sistema funciona com un continu alto el foc que assegura una representació política i social a diverses confessions –les institucions públiques també reparteixen càrrecs seguint la balança demogràfica–. D’altres, que els líders de cada grup s’asseguren ser al poder mentre exploten impunement la seva influència i governen sense sentit d’estat.

El Líban té avui un deute extern superior al 150% del seu PIB i una capital en runes que l’estat no recull, mentre hi ha despeses inexplicables. Un estudi de 2005 indicava que la xarxa ferroviària nacional té centenars de persones en nòmina, quan els trens, al Líban, no funcionen des de fa dècades.