La regulació de les subhastes d’energies renovables deixa certs dubtes sobre quins efectes poden tenir en comercialitzadores i consumidors. Al si del mercat, es debat si el Reial Decret Llei 23/2020, amb el nou règim de retribucions que incorpora, contribuirà a fer més eficient el mercat, entre les pors que el consumidor finalment hagi de pagar més de rebut de la llum i que hi hagi una canibalització entre els participants a la subhasta per la guerra de preus.

En concret, en el sistema de subhastes que es posarà en pràctica, l’operador del mercat, OMIE, liquidarà hora a hora la diferència entre els preus del mercat diari i intradiari i els preus percebuts per l’energia venuda per cada instal·lació, i això suposarà un ingrés o un dèficit econòmic per al mercat, segons que el preu de cassació de cada instal·lació sigui superior o inferior al seu preu percebut. Com explica Dani Pérez, cap de l’àrea legal de la comercialitzadora Holaluz, “si a cada hora es fa el saldo, i com a productor tens garantit un preu de, per exemple, 30 euros per MW/h, tot i que el mercat estigui a 20 o 50, sorgeix la polèmica a l’hora de determinar qui pagarà la diferència”: “Si el preu durant el dia es va deprimint, qui pagarà la diferència, el consumidor, l’Estat?” Dins del mercat s’han elevat queixes en què s’interpreta que amb aquest sistema no es donen senyals al mercat, i resta invalidada la gestió de la demanda, ja que mentre que en moments de molta concurrència en l’oferta d’energia renovable, que s’hauria de traduir en preus baixos, es garantirà un preu fix més alt, que es creu que se situarà al voltant de 25 euros per MW/h, en les hores amb menys renovable, en què el gas fixaria un preu més alt, es traslladarà al consumidor un preu més alt, per així poder retornar la diferència entre el preu del mercat i el garantit pel mercat. Tot un mecanisme que, segons els crítics, impedeix que els usuaris siguin proactius i reaccionin davant les fluctuacions de preus. Com diu Dani Pérez, “quan determines l’estratègia, no saps quin preu sortirà, si et tocarà cobrar o pagar, i les ofertes es fan a cegues, cosa que complica molt el trading”. Com avança, és probable que en determinats moments el consumidor hagi de pagar i l’estalvi que segons els legisladors pot oferir el sistema, uns 173 milions d’euros anuals segons les seves pròpies estimacions, “en tot cas serà a mitjà termini, i existeix la possibilitat que les subhastes costin diners, perquè si ara a la generació li pagues entre 20 i 30 euros per MW/h, pot semblar que produeixes un estalvi, però a la llarga, quan el preu sigui més barat, per la intervenció de l’energia solar fotovoltaica, es generarà un cost per als consumidors”.

Emili Rousaud, fundador i director general de Factorenergia, explica que la subhasta és l’eina imprescindible en aquest nou entorn en què les energies renovables guanyen pes en el mix energètic dia a dia: “És el mecanisme per tenir un preu cert, que l’inversor tingui una seguretat d’ingressos.” Tanmateix, reconeix que pugui sortir a cobrar o a pagar, amb el disseny que disposa el RDL 23/2020: “És artificiós i pot distorsionar, amb el benentès que el mercat és oferta i demanda, i el mecanisme que s’introdueix és exogen al mateix.”Des de la seva perspectiva, “a curt termini, és previsible que el preu mitjà sigui més alt que el que ha ofert el productor, i això l’obligui a retornar diners durant els primers anys, però a la llarga el preu de l’energia baixarà i li sortirà positiu”. Rousaud, com altres agents del mercat, creu que el mecanisme més interessant per dinamitzar el mercat i fer-lo més eficient és el PPA (power purchase agreement), un contracte de compravenda d’energia mitjançant el qual les comercialitzadores revenen l’energia a clients finals. Es considera la millor via perquè els generadors s’assegurin un preu de venda estable durant un període llarg de temps. És clar que el decret prohibeix aquests contractes bilaterals. El cert és que, tot esperant que abans de ser promulgat, el text legal sigui refet, un cert desfici s’ha imposat en el mercat, amb pors prou fonamentades que tot plegat pugui derivar en una canibalització entre comercialitzadores si el preu cau de forma desmesurada. Com assenyala Dani Pérez, “serà inevitable la canibalització si les subhastes són molt grans, ja que faran tendir el preu a zero”. Al seu parer, “hauria estat millor que el mercat fixés un preu a llarg termini, a deu o vint anys”, perquè totes les instal·lacions que hi participin puguin fer l’oferta amb total tranquil·litat, atès que, no ho oblidem, el sistema ha de ser sobre cost fix, perquè la inversió principal de la renovable és la inicial, i el cost variable és irrellevant. El legislador cobeja que el mercat vagi madurant amb l’ús de l’emmagatzematge, que permet desplaçar l’oferta de generació cap a hores de més escassedat, amb preus de mercat més alts.