La pregunta que dona títol a aquest text pot sonar estranya: Espanya està torçada? La resposta és un clar, complet i definitiu sí. En termes econòmics, el torçament de l’economia espanyola va començar fa molts, molts anys, i va ser al llarg d’aquests anys quan va anar acumulant les carències, les ineficiències i els problemes que es van anar realimentant i unint fins a arribar al moment actual. Espanya ho va tenir tot a favor per ser una autèntica potència econòmica, però ha acabat sent pràcticament irrellevant en el context econòmic internacional.

Vegem com ha evolucionat l’economia espanyola des de l’any 1000 fins al 2010, moment en què es produeix el crac actual, comparant aquesta evolució amb la de l’economia de tres països: Itàlia, per la seva teòrica semblança amb Espanya; els Països Baixos, perquè són un referent a Europa quant a eficiència, i el Regne Unit, que ha estat gairebé sempre capdavanter en innovació i en la introducció d’idees que han desencadenat moviments polítics i revolucions tecnològiques. (Alguns de vosaltres direu que l’ens Espanya, igual que els altres tres països esmentats, no existia l’any 1000, la qual cosa és totalment certa, però l’econometria permet fer la simulació que sí que existia).

A la plana següent, dos gràfics: el primer recull l’evolució del PIB per capita d’aquests quatre països expressats en dòlars internacionals de Geary-Khamis del 1990, des de l’any 1000 al 1890; el segon des del 1900 fins al 2010. (Els gràfics són d’elaboració pròpia a partir de: Maddison Project Database, versió 2013. Bolt, J. i J. L. van Zanden (2014). “The Maddison Project: collaborative research on historical national accounts.” The Economic History Review, 67 (3): 627–651, working paper).

Comencem pel final: la conclusió general, el resum, és que no hi ha un moment a partir del qual l’economia espanyola es comenci a torçar, la realitat pura i dura és que Espanya, considerada com a conjunt, sempre ha estat una economia de segona divisió, de segon nivell, de segon ordre; incapaç de generar suficient riquesa, perquè encara que és cert que fins a èpoques recents el concepte de PIB per capita no tenia sentit en termes de renda (literalment quatre rics i poderosos ostentaven la propietat de la majoria de la riquesa i la resta eren mers contribuïdors sense benefici), el PIB per capita dona una idea bastant aproximada del nivell de productivitat, és a dir del nivell mitjà d’aportació de cada súbdit o ciutadà. I a Espanya aquest nivell, en el període considerat de més de mil anys, sempre ha estat baix.

El primer que s’observa en el primer subperíode (1000-1890) és que falta informació d’Espanya i dels Països Baixos. Entre el 1300 i el 1800, i a diferència de les economies d’Anglaterra i els Països Baixos, Espanya presenta un estancament, igual que Itàlia. En el cas d’Itàlia fins i tot es produeix un descens fins al 1600, com a conseqüència del declivi que es produeix en el comerç al Mediterrani. Espanya, tot i que compta amb la plata espoliada a Amèrica, no sap posar en funcionament un sistema manufacturer capaç i suficient i, en canvi, es converteix, primer, en exportador de llana en brut durant l’època de la Mesta (segles XIII-XVI, tot i que perviu fins al segle XIX) i, posteriorment, gasta aquesta plata en palaus, convents i esglésies, important béns de luxe i pagant els Terços de Flandes, és a dir, la dilapida. El que Espanya obté d’aquesta plata és una inflació galopant durant el segle XVI; en canvi, a part d’Europa, aquesta mateixa plata serveix per finançar la Revolució Industrial de finals del segle XVIII.

Els casos dels Països Baixos i d’Anglaterra són completament diferents. En primer lloc, perquè tots dos, però sobretot el primer, es beneficien del comerç de la Hansa (segles XIII-XVI) i, en segon lloc, perquè tots dos van desenvolupant progressivament una potent producció manufacturera.

El segle XVII no és profitós per als Països Baixos: les tres guerres angloneerlandeses el perjudiquen; no pas a Anglaterra, que emprèn un camí puixant fins al 1800, ja en plena expansió colonial. Anglaterra-Regne Unit, el vertader únic vencedor de les guerres napoleòniques, entra en un procés d’estabilització i arrancada de la I Revolució Industrial que el porta a un període de creixement imparable al llarg de tot el segle XIX, igual que els Països Baixos.

Itàlia, totalment estable, més aviat estancada en comparació amb els Països Baixos i el Regne Unit, manté un camí per sobre de l’evolució del PIB per capita d’Espanya. L’absència de dades entre el 1800 i el 1850 no oculta la realitat: que durant aquests anys l’economia espanyola creix molt poc, i que en els últims quaranta anys del període considerat ho fa de manera insuficient, a anys llum del camí mostrat pel Regne Unit i els Països Baixos.

El segle XIX és especialment funest per a Espanya, la qual cosa es posa de manifest en la seva nul·la influència a Europa: ni tan sols és convidada al Congrés de Viena del 1815. Ancorada en una administració de l’estat arcaica, la seva economia ha de suportar tres guerres civils, deu aixecaments militars de major o menor intensitat i la proclamació de la I República, amb la consegüent inestabilitat que tot això suposa. Tret d’algunes taques industrials a Barcelona, Biscaia i Màlaga, Espanya és un territori amb una economia agrària que encara segueix immersa en pràctiques senyorials, la qual cosa suposa una estructura que no afavoreix gens el creixement. Amb una classe burgesa restringida, l’Estat se sumeix en una crònica insuficiència recaptatòria, compensada amb un endeutament públic fora de control que ha de ser objecte de diverses reconversions. La guerra de Cuba no és res més que el colofó per a una potència que, en realitat, mai no ho ha estat.

En el període següent (1900-2010) es dona una total continuïtat a les dades –unes dades de molta més exactitud, la qual cosa facilita l’anàlisi–, però l’evolució en aquests anys mostra una tendència general igual que l’anterior: el Regne Unit i els Països Baixos al davant i Itàlia i Espanya al darrere.

En aquest període es poden apreciar tres subfases clarament definides: fins a la dècada dels anys trenta, des de la dècada dels trenta fins a mitjans de la dels cinquanta i d’allà en endavant.

En la primera, l’impacte de la Primera Guerra Mundial queda dramàticament de manifest, també el boom de després de la crisi de postguerra, i l’inici de la depressió. El PIB per capita del Regne Unit s’estanca fins al 1920. Itàlia continua en el seu camí d’estabilitat i Espanya aprofita molt escassament la seva neutralitat durant la guerra europea.

La depressió afecta els Països Baixos, però no el Regne Unit; de fet, el seu PIB per capita creix, a causa de les polítiques governamentals posades en marxa. En aquesta fase, el més destacable és el declivi d’Espanya a causa de la Guerra Civil, una guerra tremenda en l’àmbit social i en el terreny econòmic: Espanya no recupera fins al 1956 el nivell del PIB que mostrava el 1936; de fet, la Guerra Civil marca un abans i un després en l’evolució de l’economia d’Espanya, ja que tant les destrosses provocades pel conflicte com les polítiques posades en marxa pel franquisme l’aparten de l’evolució paral·lela que mantenia amb Itàlia. En termes econòmics, la Guerra Civil fa perdre a Espanya vint anys.

A partir de la dècada del 1960, es produeix, al marge de l’evolució de la desigualtat, un creixement espectacular en el PIB per capita només comparable a l’experimentat pel Regne Unit durant el segle XIX. La diferència en l’evolució d’aquests quatre països es deu a l’estructura del PIB. Mentre que els Països Baixos i el Regne Unit (el primer ja supera el segon) segueixen un camí de creixement basat en la indústria, a Espanya el retrocés industrial és gradual, alhora que van guanyant pes els serveis de baix valor afegit, en concret gran part del turisme que arriba a Espanya cada any des de mitjans dels cinquanta. Cal destacar la pèrdua que experimenta Itàlia des de la seva entrada en l’euro.