La pandèmia que estem sofrint té efectes col·laterals, alguns de visibles i molt directes sobre la vida econòmica i d’altres menys visibles que actuen com una cortina per ocultar la realitat.

Entre aquests últims destaca l’escassetat de recursos de què disposa la Generalitat per cobrir totes la necessitats mèdiques i assistencials que un fenomen atípic com aquest exigeix. I aquesta escassetat de recursos, que com sempre la societat civil catalana tracta de completar, té un origen ben conegut que es diu dèficit fiscal, dèficit que com deia Elisenda Paluzie, en la seva doble condició d’economista i presidenta de l’ANC, sembla que ja no existeix perquè ha desaparegut dels titulars mediàtics.

Perquè la covid-19 costa diners, molts diners, i els diners primer cal generar-los (i això correspon al sector privat), després cal prendre una part per a la cosa pública (que per a això serveixen els impostos), assignar aquesta part correctament, gestionar-la amb rigor i controlar després el procés.

I a Catalunya aquesta linealitat no funciona, ni ha funcionat mai. Generem valor (amb un PIB el 2019 de 250.597 milions d’euros) i després la hisenda espanyola pren un tros del pastís i se l’emporta. Al cap d’un temps (sempre tard) retorna una part del recaptat (aproximadament 55 cèntims per cada euro). És llavors quan el govern assigna, gestiona i controla una partida pressupostària que està molt lluny de la que podria manejar si no hi hagués l’abusiu drenatge de l’Estat. I això any rere any.

Justament fa poc s’ha editat una monografia per part del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat que presenta els registres comptables de l’últim any tancat (2016), en què s’aprecia que el dèficit fiscal català va ser de 16.947 milions d’euros (mètode del flux monetari) o de 12.243 milions d’euros (mètode de càrrega benefici). No discutiré ara sobre els mètodes, encara que per al meu –com a empresari– només em val el primer (tant entra, tant surt), perquè no accepto que un tercer em digui el que ell creu que em beneficia.

L’informe també diu que si analitzem el dèficit fiscal del 2002 al 2016 i traiem la mitjana, veiem que és del 8%. Com que la sèrie és de quinze anys, podem acceptar aquest 8% com a patró. I si tenim en compte el PIB del passat any, estimem que el dèficit fiscal més recent ha estat de 20.047 milions d’euros, que significa una contribució addicional de cada català i de cada espanyol que viu a Catalunya de 2.649 euros.

Què podria fer la Generalitat amb 20.047 milions d’euros més cada any? Evidentment, moltes coses. Tinguem en compte que les partides més elevades del pressupost català són Salut (9.716 milions) i Educació (5.671 milions). No es tracta de posar un hospital en cada poble ni una escola en cada cantonada. Es tracta d’assignar racionalment els recursos que generem.

Només falta afegir que la suma dels dèficits d’aquests quinze anys aconsegueix els 227.917 milions d’euros. Quin país tindríem si aquest forat no s’hagués produït? En quina condició estaríem per enfrontar-nos a la pandèmia actual o a les que puguin venir? Darrere de la covid-19 hi ha una cosa tan prosaica com el dèficit fiscal.