“Ja estem acollint centenars de menors estrangers no acompanyats i demandants d’asil que arriben a les illes Canàries.” Aquesta és l’excusa del govern espanyol, que recurrentment exposa la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, per negar-se a acceptar refugiats del camp devastat de Mória. Però les Canàries no és Lesbos. Enguany, totes dues illes han vist arribar un nombre similar de persones a les seves costes, unes 5.000. També és cert que l’espanyol és el tercer estat de la Unió Europea amb més peticions d’asil aquest 2020, si bé el volum total arreu del Vell Continent ha caigut gairebé un 70% per la crisi de la Covid-19.

Ara bé, la situació humanitària no és comparable, tenint en compte l’historial de cada país. Des de la sobtada arribada de refugiats el 2015, Grècia ha rebut més d’un milió de persones i Itàlia, més de mig milió, mentre que a l’Estat espanyol hi han entrat poc més de 170.000 demandants d’asil, segons les dades d’ACNUR sobre la situació al Mediterrani. Tampoc les Canàries té camps de refugiats amb més de 12.000 persones que esperen ser recol·locades en condicions inhumanes, com era el cas de Mória.

Malgrat les diferències evidents en el seu expedient, el govern de coalició de PSOE i Podem s’està intentant equiparar a Grècia i Itàlia, que fa cinc anys que anualment reben centenars de milers de persones, quan l’Estat només fa un parell d’anys que registra un augment significatiu d’entrades a la frontera sud i, a més, no concedeix gaires permisos d’asil.

Segons dades d’Eurostat, des del 2015 l’Estat només ha concedit la protecció internacional a unes 53.000 persones, mentre que Alemanya ha donat asil a uns 980.000 refugiats; Itàlia, a uns 145.000, i França, a uns 142.000. Amb una cinquena part de la població que té l’Estat, Grècia ha concedit l’estatut de refugiat a un nombre similar, uns 50.000. Tot plegat indica que el govern espanyol podria fer molt més per mostrar solidaritat amb els refugiats si vol estar al bàndol dels bons a Europa. En canvi, el president espanyol, Pedro Sánchez, opta per amagar-se darrere d’Itàlia i Grècia reclamant aquesta solidaritat als altres socis europeus, com ara Hongria i Polònia. Inclús persones pròximes al seu govern, com l’eurodiputat dels comuns Ernest Urtasun, admeten que l’acollida de refugiats espanyola és insuficient. “El govern espanyol hauria pogut fer més per acollir en el cas de Mória”, criticava ahir Urtasun. I és que, a part dels habituals, països com Portugal, Bulgària, Croàcia o Eslovènia recol·locaran persones atrapades a Lesbos. Fins i tot Polònia enviarà material de protecció civil per ajudar. Sánchez, res de res. El rebuig a acceptar refugiats de Mória s’emmarca en l’estratègia espanyola per afrontar les dures negociacions que s’obren ara a Brussel·les per decidir sobre el mecanisme voluntari d’acollida de refugiats. En les converses sobre el Pacte Migratori i d’Asil, Sánchez jugarà el paper de víctima, quan és part d’aquest problema europeu. Segurament no tant com Hongria i Polònia, però té marge per ser més generós.

Temorós de com la ultradreta atiï la xenofòbia si ell fa bandera d’un welcome refugees a l’espanyola, Sánchez prefereix posar-se de perfil en l’enèsim intent de la UE per resoldre el repartiment de demandants d’asil. Mentrestant, el govern català o l’Ajuntament d’Ada Colau reclamen ser un país de benvinguda per a aquells que fugen de la violència, la persecució o la fam. Això sí, sense competències per fer-ho efectiu.