Soc un somiador. A la vida és molt important tenir reptes. Com dic sempre, una persona sense reptes és una persona morta. És bàsic buscar allò que et fa feliç i que et motiva. I probablement tinc aquest caràcter lluitador gràcies a la meva paràlisi. El meu lema és que ningú pot posar-te límits, el límit te’l poses tu.

Sincerament penso que tots som diferents. Quina gràcia tindria la vida si tots fóssim iguals? No aprendríem l’un de l’altre, ni de bon tros. Aquesta és la gràcia, que tots siguem diferents i ens complementem. Tenir maneres de pensar diferents, valors i formes d’actuar molt molt diferents. Què és la discapacitat?: una persona amb ulleres?, que porti aparells?, algú a qui no se li donen bé les matemàtiques? La discapacitat és subjectiva i m’agrada aquesta paraula per designar a tothom, ja que tots som únics, especials i diferents i tots tenim algun tipus de discapacitat. Aquesta paraula és un prejudici, una etiqueta total. I no és que no m’agradi aquest terme, sinó que crec que s’hauria d’utilitzar per a totes les persones, perquè, com he dit, tots tenim alguna mancança o altra, sigui física o sigui intel·lectual. La clau és tractar les persones amb normalitat i respecte, i si un cau, aprendre a aixecar-se. Així s’aconsegueix ser més fort, perquè l’ésser humà té moltes capacitats diferents.

La veritat és que quan faig una xerrada em sento únic i especial perquè em fa molt feliç, però en absolut em considero que soc un exemple. Les persones hem de tenir un bon entorn i la confiança per fer el que ens agrada. Puc motivar i faig xerrades per convertir els prejudicis en esperança, però cadascú ha de trobar allò que el motiva i li agrada. No faig esport per demostrar res al món, sinó perquè m’agrada i per demostrar-me a mi mateix que el límit me’l poso jo i que ningú em pot dir que no puc fer alguna cosa. Si caic, ja m’aixecaré, però ningú em limitarà mai. Perquè, si em dius que no puc, lluitaré, em superaré i ho aconseguiré.

Per mi l’època escolar va ser tot un somni. L’escola Costa i Llobera sempre serà al meu cor. Hi vaig estar des de P3 fins a 4t d’ESO i era un més entre tota la resta de companys i professors. Era un nen molt feliç, amb amics, m’encantava jugar a futbol..., i era molt dolent, però els meus companys sempre em respectaven. Em sento afortunat d’haver viscut aquella època escolar, la confiança que em van oferir i sobretot els valors. Són aspectes que mai oblidaré. Crec que actualment la societat està perdent alguns d’aquests valors i caldria lluitar per recuperar-los. Per mi el Costa i Llobera va ser-ho tot, la seva familiaritat, l’organització i la forma de ser de cada professor, va ser única.

Vaig estudiar un grau mitjà d’administració i, a continuació, un grau superior d’integració social. No em van donar el títol perquè em van dir que era jo qui m’havia d’integrar. Va ser una experiència que em va decebre molt, però actualment aquesta espina ja l’he deixat enrere. Estic molt content i feliç amb el que realitzo cada dia. A vegades no és tan important tenir uns grans estudis, i encara menys si te’ls limiten, sinó que és fonamental que quan et llevis al matí facis una feina que et realitzi i que et sigui gratificant. I que al final no la consideris una feina, sinó una passió. És el que jo estic vivint: treballo fent conferències en empreses i escoles amb la meva parella i faig proves esportives per tot el món. A més, soc l’únic atleta Nike amb paràlisi cerebral d’Europa i això, per a mi, és un honor enorme.

Gràcies a Déu les marques valoren cada vegada més l’esforç i el valor de les persones i no que aquestes guanyin o facin marques mundials. És un canvi molt positiu. I més amb la importància que tenen les xarxes socials actualment, que mostren cossos perfectes o modes impossibles, tot i que no vull treure mèrit a ningú, ja que tothom té el seu valor per intentar transmetre alguna cosa. Però cal tenir en compte que és un món molt perillós i pot crear problemes seriosos en alguns adolescents. Crec que és necessari oferir valors i coneixements diferents i agraeixo que les marques també lluitin per un món on tots siguem tractats igual i s’acceptin cossos diferents, la diversitat, i sobretot que apostin per la superació.

Des de petit sempre he jugat a futbol, però fa uns set anys vaig començar a fer curses populars de 5 i 10 quilòmetres. I la veritat és que hi gaudia molt, i em vaig anar animant. Actualment és la meva feina i és molt important per a mi, m’ha ajudat a posar-me reptes i superar-me. Intento fer cada dia alguna cosa d’esport i hi dedico unes dues hores al dia. Puc dir que l’esport és el meu motor de vida. M’aporta una gran quantitat de valors que comparteixo com a persona i que algun dia voldré transmetre als meus fills: respecte, constància, esforç, superació, frustració, alegria... Molts valors que comparteixo juntament amb el meu lema de vida: els límits els poses tu. A més, fixa’t que córrer és com la vida: quan veus un objectiu l’has d’atrapar, i si caus, t’has d’aixecar.

Més que el país, el continent més adaptat amb la discapacitat és Europa, ho veig claríssim. En el moment que viatges per Sud-amèrica o Àfrica et miren moltíssim, mirades que fan mal, i et fan preguntes estranyes. Fins i tot alguns no saben ni què és una paràlisi cerebral. I llavors em plantejo moltes preguntes: què ofereixen ells a les persones amb discapacitat? És un tabú per a tots ells? I dono gràcies per haver nascut on he nascut. Però la veritat és que encara queda molta feina per fer a tot arreu.

Durant la meva vida he trobat moltes barreres i les he saltat com he pogut i amb molt d’esforç. Estic segur que de petit vaig viure molts moments durs, mirades, comentaris, somriures, rialles amb malícia..., que segur que em devien fer molt de mal però que ara ja tinc enterrats. Més recentment, en recordo, però, un d’especial: la tercera etapa de la primera Titan Desert, quan els metges em van dir que ja no podia seguir més. Per a mi aquest ha sigut un dels moments esportius més difícils que he viscut.

Quan vaig aprendre a caminar als tres anyets. Me’n va ensenyar el meu avi, a Llavaneres, amb una tovallola sota els braços. No ho recordo massa, però el record que me n’ha transmès la meva família és molt gratificant i em fa immensament feliç.

Com dic sempre, l’entorn és essencial. La meva família és la meva base i els meus pares han estat el meu motor. Quan van rebre la notícia de la malaltia, el primer que van fer és dir: “D’acord, vinga doncs, què hi podem fer aquí?” I així estic. Què seria jo sense ells? La meva xicota també és un pilar fonamental, em dona confiança i em dona suport en tot. Treballem i vivim junts, com qualsevol parella. Això sí, estem una mica esbojarrats i volem fer massa coses en un dia.

Sempre havia somiat escriure un llibre, perquè crec que tota persona té un llibre a la seva vida per escriure. Però la idea va sorgir perquè des de Penguin Random House Grupo Editorial es van posar en contacte amb mi perquè creien que la meva vida i la meva història s’havien d’explicar. I així va ser. I m’ha aportat moltes coses, escriure’l: reviure moments, pensar en el passat, i sobretot m’ha aportat molts somriures i agraïments a totes aquelles persones que al llarg del camí m’han ajudat d’una manera o una altra.

Sí, ja hi estic pensant. Però vull viure més moments per fer un bon llibre i escriure alguna cosa diferent.

He rebut alguns reconeixements com a atleta “discapacitat”, però el que té més significat per a mi és el meu propi reconeixement. No necessito una medalla ni un premi. Arribar a la meta de la Titan Desert, per exemple, no té preu. I que els patrocinadors estiguin contents amb mi, em gratifica moltíssim, ja que gràcies a ells puc fer moltes proves i tirar endavant projectes.

Sí, m’ho he plantejat, però la veritat és que soc molt dolent en tot. Però mai se sap: si alguna cosa em fa feliç, sempre la intento aconseguir. Un altre propòsit que tinc és participar en el Dakar, però encara no. Quan les cames em fallin serà el moment d’afrontar-m’hi. M’agraden molt els reptes i m’entreno segons el repte que vull realitzar en cada moment. Com he dit abans, sense reptes seria una persona morta.

Tinc molts projectes, tant de tipus laboral, de realització de xerrades, com de tipus esportiu, de consecució de moltes proves esportives diferents. També familiars, perquè algun dia voldré crear una família, però a poc a poc, que encara som joves. En un futur em veig com qualsevol persona, però sobretot espero continuar sent molt feliç i que sempre m’acompanyi la salut, a mi i tot el meu entorn. I molt d’amor, que no pot faltar.