En l’àmbit professional, col·laboro com a lletrada amb el meu antic despatx professional. També estic preparant un curs a la Universitat Abat Oliva i el proper mes de febrer hi començaré a impartir classes. Alhora soc responsable de relacions institucionals d’un projecte lligat amb el sector de la restauració de Barcelona.

Crec que sí. El meu full de serveis ja és prou ampli per deixar pas a altres persones. A més, la meva última etapa en la política va coincidir amb un moment molt intens, perquè va haver-hi el referèndum il·legal, el procés o l’arribada de Colau a l’Ajuntament, que va ser un fet molt impactant per la seva manera de fer política, tan dura i diferent de com s’havia fet fins ara, i imposant decisions d’una manera molt poc democràtica. I això, a mi, em va sobtar molt. Vaig acabar bastant decebuda, perquè la política ha canviat molt i la manera de fer-la també. Crec que en el meu cas ha arribat el moment de deixar-ho.

D’això no hi ha res de res. De fet, a Vox ja saben que soc una persona que no creu en moltes de les seves polítiques i seria molt, però molt difícil, que jo em sumés a aquest partit. N’estic molt allunyada, i no tinc cap intenció de fer aquest pas.

No, i posaré l’exemple del Parlament. Quan jo hi vaig ser, els grups polítics treballaven per canviar les coses en matèries com ara l’educació, la sanitat o polítiques socials. I això, ara, s’ha esvaït. Hi ha una paràlisi absoluta de la institució i estem instal·lats en el dia de la marmota, parlant sempre del mateix, fet que no porta enlloc. I això ha dut a una paràlisi econòmica, una divisió social, una fractura i un allunyament de la gent de la política, perquè aquesta ja no dona respostes a res. Catalunya està paralitzada i, a més, el seu govern ha fet una aproximació a determinats partits de l’Estat que és amoral, com hem vist aquests dies amb el vicepresident de l’executiu fent-se fotos amb Arnaldo Otegi. I això està molt lluny de la política que jo vaig conèixer, que es basava a treballar per la gent. Ara al Parlament no es fa política, sinó política de partit. I, per tant, no m’hi trobaria a gust. I això val tant per a Catalunya com per a la resta de l’Estat, on la situació és amoral i lamentable.

No dubto que la política ha d’estar al servei de l’interès general, independentment de la ideologia. Jo havia format part del projecte de Ciutadans des dels inicis, ja que era molt il·lusionant per canviar Catalunya i dir prou a la dèria independentista. I jo vaig poder contribuir, crec que de manera positiva, a donar suport i empenta a aquesta iniciativa. Quan es pren la decisió, però, d’ampliar-la i projectar-la a la política estatal, es fa sempre des d’una perspectiva liberal, de ser una formació de centre que pogués pactar a dreta o esquerra en funció de l’interès general. Ara bé, quan arriba la situació de la pandèmia, en què veiem que el president del govern fa un ús personal i partidista de l’estat d’alarma, i en què es prenen decisions sense justificació, com ara donar determinades prebendes al vicepresident Pablo Iglesias o adoptar mesures que limiten els nostres drets fonamentals, es produeix un ús i abús de la situació, i Ciutadans no havia de ser allà. Sempre ha estat un partit que s’ha presentat com a alternativa, i no com la crossa d’un partit com el PSOE, que va formar una majoria gràcies al suport de partits, com els separatistes, contra els quals Cs ha lluitat sempre. I això, a mi, em va semblar trair els seus principis. I per això vaig marxar.

Cal recordar que jo vaig encapçalar la llista de Ciutadans la primera vegada que va obtenir representació a Barcelona, amb cinc regidors, en unes circumstàncies difícils ja que teníem un govern, el de Colau, que obviava les decisions majoritàries del consistori. I tot això, a més, enmig del procés. Tot i això, sempre vam mirar de tirar endavant, i crec que vam fer un treball molt digne. Amb la meva substitució pel senyor Valls, ja s’ha vist que això de contractar grans figures no sempre és encertat. Amb el temps s’ha vist que el seu reclutament ha estat un fracàs absolut, ja que s’ha constatat que Valls venia aquí per rehabilitar la seva carrera política i que, en realitat, i tal com estem veient, l’àmbit municipal l’interessa més aviat poc, ja que no se’l veu fer oposició. Bé, de fet, a hores d’ara no es veu cap partit, cap, que faci oposició a Barcelona. A tot això, cal sumar-hi altres episodis com la marxa de la Inés Arrimadas i de gent com el José María Espejo o el Fernando de Páramo, i que va ser com un abandonament del projecte a Catalunya. Va ser desil·lusionant per a molta gent i va ser un símptoma d’un projecte que s’anava desmuntant pedra a pedra.

Crec que no. Hi havia persones a escala estatal que podien haver aportat molt des del punt de vista de propostes en matèria econòmica o social. Ara bé, quan ja veus que els mateixos líders abandonen, és evident que això crea decepció. A l’Estat espanyol, ara mateix, hi ha un espai polític a omplir, que faci una oposició forta a aquest govern sociocomunista que s’està apropiant de totes les institucions. Cal una alternativa de centre, que era la vocació de Ciutadans, a l’executiu actual, però també a la ultradreta i, en general, al sectarisme que s’està incrustant en la política.

També ho crec. Jo, de fet, tinc bona relació amb diputats de les primeres legislatures, de quan jo hi vaig ser, que eren nacionalistes o d’ICV. Hi havia respecte per l’opinió de l’altre, i la relació personal era cordial i amable. I tot això ha saltat pels aires a partir del moment que un govern ha decidit imposar les seves idees i saltar per sobre dels drets de la resta de diputats. A més, aquella imatge del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, mig buit, amb una part dels escons ocupats per banderes catalanes i espanyoles, és una de les expressions més clares de la fractura que hi ha hagut per culpa dels separatistes. I tot això s’ha reproduït, després, a la societat. I ara recosir-ho serà molt difícil. Però tots plegats hem de fer un esforç per la reconciliació. Dit això, la diferència entre la forma de fer política entre ara i abans és enorme. No es guarden les formes ni els procediments, i això es veu en el fet que, ara mateix, són els lletrats del Parlament els qui han de posar límit a aquells que volen saltar-se el reglament, l’Estat o la Constitució. I saltar-se la llei no és una opció. Complir-la és una obligació. Per això, i des de la distància del temps, fa tanta pena veure el Parlament ara. I em faria molta pena ser-hi.

La tensió política que s’ha generat porta tothom a situacions tenses. Jo no diré que, potser, no s’hagin perdut els papers en alguna ocasió, però és evident que qui ha provocat això són els separatistes que han volgut saltar-se la llei, vulnerar els drets dels diputats, imposar les seves idees o no deixar que els diputats puguin fer la seva feina. Tot ha estat tan greu, tant, que és normal que, en alguna ocasió, algú hagi posat de manifest el seu descontentament.

Jo, en aquests moments, al que aspiro és que el conjunt de la societat catalana s’adoni que aquest projecte no té cap possibilitat de tirar endavant, i que únicament ha fet mal al conjunt de catalans. Ara estem en un moment en què tenim una oportunitat, i cal que a les properes eleccions hi hagi una candidatura formada per gent que tingui ganes de reconciliar-se i de treballar per tirar endavant el país.

Aquest conflicte s’ha creat des de la política i s’ha alimentat des dels mitjans de comunicació. I això ha donat com a resultat aquesta reacció social que ha portat a la fractura. Ha de ser des de la política, i des de la reacció ciutadana, que es digui que això s’ha acabat, que no podem saltar-nos les lleis i enfrontar-nos entre tots, i fer fora aquesta gent que ens ha abocat al conflicte i treballar per la reconciliació.

Seria bo que sortís una candidatura de regeneració que posés sobre la taula una alternativa il·lusionant, com el que va ser Ciutadans al seu moment. Si aconseguim que de Catalunya no marxi ningú més, perquè l’èxode de gent que ho ha fet ha estat brutal, encara pot quedar un gruix important de talent per posar en marxa aquest projecte nou i regenerador. Hi ha molta gent farta de la situació actual.

Sens dubte. Barcelona és una urbs trista, desordenada, perduda i que està en mans de persones que no tenen projecte de ciutat i que estan intentant erosionar la seva essència. Només cal veure què està passant amb els xamfrans del pla Cerdà, un dels seus elements icònics més característics. Ara se’ls han carregat, per crear uns espais que no se sap ben bé per a què serveixen. S’ha aprofitat la pandèmia per fer uns canvis a la ciutat, fruit de la invenció de les senyores Colau i Janet Sanz, que no s’han aprovat de manera democràtica. També hem vist que la crisi de la Covid ha culminat el somni dels comuns de tenir una ciutat sense turistes. I ja veiem què està provocant això, amb una pila de negocis tancats i moltíssima gent a l’atur. Barcelona necessita els visitants de fora, així com els congressos i els certàmens de caràcter internacional. I perquè això pugui ser possible, Barcelona necessita un altre govern, que l’activi, ja que, a més, Colau no té, ara mateix, cap tipus d’oposició a l’Ajuntament.