“Actuant sota la foscor, membres del grup de colons Elad han entrat a cases que diuen que han adquirit a Silwan, un poble fora de la ciutat vella emmurallada de Jerusalem. N’han tret els mobles, hi han estès filat de pues i hi han plantat banderes israelianes.”

L’expropiació d’aquests habitatges, relatada en aquest fragment d’una notícia publicada al The New York Times el 1998, va provocar enfrontaments entre la població local àrab i ciutadans israelians. L’article inclou declaracions de palestins, que acusaven l’estat presidit per Benjamin Netanyahu de ser còmplice d’aquest tipus d’accions, i de membres de la policia israeliana, que protegien l’actuació dels colons, atès que complien amb la llei israeliana. També hi apareixen els activistes que vetllen de manera incansable per la convivència entre israelians i palestins, i que veuen aquestes despossessions com una estratègia per decantar la balança demogràfica i perpetrar el que anomenen com una segona invasió de l’Est de Jerusalem, territori ocupat des de 1967 i pretesa capital d’un futurible estat palestí. Avui, dècades després, s’escriuen les mateixes cròniques.

Elad i altres entitats d’ultradreta s’acullen a la suposada condició de bressol de l’origen ancestral de la comunitat jueva de parts de Jerusalem per treballar per la seva judeïtzació. Després d’anys d’especulació sobre la identitat que hi podia haver al darrere de les companyies ubicades en paradisos fiscals que sustenten bona part del finançament d’Elad, unes filtracions han revelat aquesta setmana el nom del rus Roman Abramóvitx, president del Chelsea i ciutadà israelià des del 2018. Durant els darrers quinze anys, el magnat hauria donat uns 100 milions de dòlars a l’entitat, que també ha rebut suport estatal.

Aquestes entitats s’aprofiten de lleis obertament discriminatòries per adjudicar a famílies jueves nouvingudes les llars o els territoris que arrabassen a la població local. Per als palestins, rebre el vistiplau de les autoritats per construir un habitatge és quasi impossible, i tenir una llar que no disposa dels permisos adequats suposa una amenaça constant d’enderrocament, que sovint han de practicar els mateixos desnonats per estalviar-se el cost que tindria l’operació si la impulsés l’estat. La possibilitat que un grup com Elad convenci un tribunal israelià que una llar va ser propietat de persones jueves abans de 1948 també farà perdre la casa al resident àrab, que, per contra, no pot acollir-se a la mateixa llei per recuperar un habitatge perdut.

Els dirigents israelians han demanat a la població que es quedés a casa durant la pandèmia. Però malgrat els riscos sanitaris del moment, les pràctiques per desposseir residents palestins han continuat. Des que va detectar-se el primer cas per Covid a Israel, almenys 270 persones haurien perdut el seu sostre a l’Est de Jerusalem. Si hi incloem Cisjordània, aquesta xifra supera les 520 persones, després que en els darrers mesos s’ha batut el rècord pel que fa a la quantitat d’habitatges intervinguts durant els últims quatre anys.

“Sempre evitàvem el conflicte amb els veïns colons per no perdre la casa”, diu Rania Abu Assab, mare d’una família víctima de desnonament a l’Est de Jerusalem el 2019 a càrrec d’una organització similar a Elad. “Però ens ho van treure tot i ens van deixar al carrer, buscant un lloc on dormir.”

Aquestes demolicions també afecten projectes que la UE finança en territori palestí –els enderrocaments van fer perdre donacions europees per un valor de mig milió d’euros el 2019–. Mentre els representants de Brussel·les a Ramal·là es limiten a emetre algun comunicat mostrant la seva “preocupació” per la situació, el president de la diplomàcia europea, Josep Borrell, ratifica la seva voluntat d’enfortir vincles amb Israel.