“A la cultura cal mimar-la”

En el moment de gra­var les cançons, no pas de com­pon­dre-les, vaig refle­xi­o­nar molt sobre aquesta imatge de poder i segu­re­tat que es pro­jecta de manera tan habi­tual en les xar­xes soci­als. Som molt fràgils, però. I crec que hem d’accep­tar aques­tes fra­gi­li­tats i saber gau­dir de les imper­fec­ci­ons de l’ésser humà.

D’una banda em va que­dar recon­fir­mada la potència que tenen la música i l’art en gene­ral. La capa­ci­tat que tenen d’acom­pa­nyar, cui­dar i curar. D’altra banda, però, estic molt pre­o­cu­pada perquè a la cul­tura cal mimar-la i no s’està fent. No només pel que fa als llocs de feina que pro­por­ci­ona, que en són molts, sinó per com se la menysté com a eina per cui­dar-nos l’ànima i el cor, que no són pas poc impor­tants en temps com els que vivim. No soc epi­demiòloga i seguiré les nor­mes que s’esta­blei­xin, però quan veus que, per a uns, hi ha unes nor­mes i, per a uns altres, n’hi ha unes altres, et plan­te­ges en quina con­si­de­ració s’arriba a tenir la cul­tura.

Jo com­ponc sem­pre, però fa dos anys, després de Ves­tida de nit, vaig entrar com mai en diàleg amb altres arts i a posar música a sen­ti­ments d’altres. Dansa, tea­tre, cinema… Vaig voler inves­ti­gar-me des d’altres ves­sants i tro­bar així, en certa manera, noves mane­res de can­tar. Són, en el fons, un home­natge a la meva mare, també. A la seva idea de voler enten­dre els equi­li­bris, les tex­tu­res... de voler veure el qua­dre dins la cançó.

Sí, i era bru­tal. Jo era molt feliç, allà. La meva mare va estu­diar història de l’art i es va posar a fer clas­ses a joves de 18 anys. Se’n va ado­nar, però, que no tenien prou recur­sos per expres­sar el que sen­tien davant d’una obra d’art. Eren capaços de repe­tir allò que havien estu­diat però no d’iden­ti­fi­car què era el que els agra­dava i el que no, així que va pen­sar que havia d’anar a la base, als més petits, de manera que va començar a anar en col·les com el meu, el Sant Jordi, a fer clas­ses de dibuix a nens d’entre 3 i 5 anys però acom­pa­nyant-les amb la gui­tarra. Va crear un mètode que, després, va posar en pràctica en una escola d’art, Alar­tis. La va crear quan jo tenia 12 anys i sem­pre hi era dins, fent clas­ses de dibuix, ceràmica, foto­gra­fia, mim, tea­tre, cinema… Allà vaig enten­dre que les arts bevien les unes de les altres. Recordo la meva mare cobrint de plàstic tot el terra i pin­tant amb madui­xes, remo­latxa, xoco­lata des­feta... Sovint hi anava a tocar el saxo, jo. Era tot un fes­ti­val. I vaig tro­bar-hi un munt de recur­sos per expres­sar-me.

Pro­ba­ble­ment. Ma mare sem­pre estava pen­dent dels colors, de saber admi­rar la bellesa del pai­satge. Amb el meu pare, en canvi, vaig des­co­brir la vocació, el trance de can­tar. És com m’hi comu­ni­cava, de fet. Ens vèiem poc i, les con­ver­ses que no teníem, les teníem can­tant.

És la més bèstia, i mira que m’agra­den totes. La dansa, per exem­ple, em sem­bla bru­tal. També la pin­tura, la foto­gra­fia, el cinema, l’arqui­tec­tura… però la música m’al·lucina. No deixa mai de sor­pren­dre’m. Hi és tot i hi cap tot­hom. És una filo­so­fia i una religió; abraça el més abs­tracte i el més con­cret; el més culte i el més popu­lar; el més matemàtic i el més poètic... És per això que és tan impor­tant cui­dar-la i no con­ver­tir-la en un pro­ducte.

És una cosa no gaire raci­o­nal. Cal que el mate­rial que et pro­po­sin, d’alguna manera, et res­soni. A vega­des ho pots veure preciós però que, en canvi, no et remo­gui res. Amb en Lluís [Homar], per exem­ple, ens coneixíem d’abans i con­nec­tava molt amb la seva manera de fer. Aurel, el dibui­xant, m’havia fet una entre­vista en còmic per a Le Monde i havíem con­nec­tat moltíssim, també. I la Rocío m’ins­pi­rava molt ballant i, ella, segons em deia, s’ins­pi­rava molt en mi can­tant. He tin­gut la sort, a més, de for­mar part dels pro­jec­tes des de zero. Se m’ha dema­nat l’opinió des d’un bon prin­cipi, la qual cosa no sol ser habi­tual. Nor­mal­ment et pas­sen un encàrrec quan la pel·li, o l’obra, ja està aca­bada.

Em conec molt més l’ins­tru­ment, és clar. He arri­bat a mol­tes emo­ci­ons dife­rents i he sen­tit mol­tes més coses can­tant. Quan ets jove hi ha una part més fresca però també més volàtil i lleu­gera. I bus­ques un pes que, de mica en mica, t’ado­nes que va arri­bant.