En el moment de gravar les cançons, no pas de compondre-les, vaig reflexionar molt sobre aquesta imatge de poder i seguretat que es projecta de manera tan habitual en les xarxes socials. Som molt fràgils, però. I crec que hem d’acceptar aquestes fragilitats i saber gaudir de les imperfeccions de l’ésser humà.

D’una banda em va quedar reconfirmada la potència que tenen la música i l’art en general. La capacitat que tenen d’acompanyar, cuidar i curar. D’altra banda, però, estic molt preocupada perquè a la cultura cal mimar-la i no s’està fent. No només pel que fa als llocs de feina que proporciona, que en són molts, sinó per com se la menysté com a eina per cuidar-nos l’ànima i el cor, que no són pas poc importants en temps com els que vivim. No soc epidemiòloga i seguiré les normes que s’estableixin, però quan veus que, per a uns, hi ha unes normes i, per a uns altres, n’hi ha unes altres, et planteges en quina consideració s’arriba a tenir la cultura.

Jo componc sempre, però fa dos anys, després de Vestida de nit, vaig entrar com mai en diàleg amb altres arts i a posar música a sentiments d’altres. Dansa, teatre, cinema… Vaig voler investigar-me des d’altres vessants i trobar així, en certa manera, noves maneres de cantar. Són, en el fons, un homenatge a la meva mare, també. A la seva idea de voler entendre els equilibris, les textures... de voler veure el quadre dins la cançó.

Sí, i era brutal. Jo era molt feliç, allà. La meva mare va estudiar història de l’art i es va posar a fer classes a joves de 18 anys. Se’n va adonar, però, que no tenien prou recursos per expressar el que sentien davant d’una obra d’art. Eren capaços de repetir allò que havien estudiat però no d’identificar què era el que els agradava i el que no, així que va pensar que havia d’anar a la base, als més petits, de manera que va començar a anar en col·les com el meu, el Sant Jordi, a fer classes de dibuix a nens d’entre 3 i 5 anys però acompanyant-les amb la guitarra. Va crear un mètode que, després, va posar en pràctica en una escola d’art, Alartis. La va crear quan jo tenia 12 anys i sempre hi era dins, fent classes de dibuix, ceràmica, fotografia, mim, teatre, cinema… Allà vaig entendre que les arts bevien les unes de les altres. Recordo la meva mare cobrint de plàstic tot el terra i pintant amb maduixes, remolatxa, xocolata desfeta... Sovint hi anava a tocar el saxo, jo. Era tot un festival. I vaig trobar-hi un munt de recursos per expressar-me.

Probablement. Ma mare sempre estava pendent dels colors, de saber admirar la bellesa del paisatge. Amb el meu pare, en canvi, vaig descobrir la vocació, el trance de cantar. És com m’hi comunicava, de fet. Ens vèiem poc i, les converses que no teníem, les teníem cantant.

És la més bèstia, i mira que m’agraden totes. La dansa, per exemple, em sembla brutal. També la pintura, la fotografia, el cinema, l’arquitectura… però la música m’al·lucina. No deixa mai de sorprendre’m. Hi és tot i hi cap tothom. És una filosofia i una religió; abraça el més abstracte i el més concret; el més culte i el més popular; el més matemàtic i el més poètic... És per això que és tan important cuidar-la i no convertir-la en un producte.

És una cosa no gaire racional. Cal que el material que et proposin, d’alguna manera, et ressoni. A vegades ho pots veure preciós però que, en canvi, no et remogui res. Amb en Lluís [Homar], per exemple, ens coneixíem d’abans i connectava molt amb la seva manera de fer. Aurel, el dibuixant, m’havia fet una entrevista en còmic per a Le Monde i havíem connectat moltíssim, també. I la Rocío m’inspirava molt ballant i, ella, segons em deia, s’inspirava molt en mi cantant. He tingut la sort, a més, de formar part dels projectes des de zero. Se m’ha demanat l’opinió des d’un bon principi, la qual cosa no sol ser habitual. Normalment et passen un encàrrec quan la pel·li, o l’obra, ja està acabada.

Em conec molt més l’instrument, és clar. He arribat a moltes emocions diferents i he sentit moltes més coses cantant. Quan ets jove hi ha una part més fresca però també més volàtil i lleugera. I busques un pes que, de mica en mica, t’adones que va arribant.