Milions i milions per superar la depressió. Un fons de 750.000 milions d’euros per revitalitzar l’economia europea amb nous paradigmes, dels quals 144.000 s’haurien d’injectar a l’Estat, uns 30.000 a Catalunya. Inversions que estaran condicionades a ser emmarcades en projectes transcendents, en àmbits com la transicions verda i ecològica i l’impuls de la competitivitat industrial.

Durant els pròxims mesos, podrem observar per a què serveix realment aquest magnífic esforç de despesa pública, si per recuperar l’Europa curosa del benestar social dels seus ciutadans o, com han alertat algunes veus, per fer servir l’aparell administratiu, de la UE i dels estats, per habilitar unes reformes que simplement es limitarien a adequar les estructures socials i estatals a les necessitats del capitalisme digital financer, que fa anys que adapta les tecnologies de la informació en els processos de producció i consum.

Per al catedràtic d’economia financera i comptabilitat de la UPF, Oriol Amat, cal tenir clar que “no es tracta de repartir diners amb l’helicòpter, per la qual cosa administració i el sector privat s’hauran de posar les piles per millorar en la col·laboració publicoprivada, que aquí no té el pes que pot tenir al centre i nord d’Europa, a causa dels prejudicis d’una certa part de l’opinió pública”. Tot i que ens falta tradició en aquest tipus de vincle, Amat insisteix que “aquests fons del pla europeu de recuperació aniran a projectes publicoprivats, i els països que tenen més arrelada aquesta cultura poden tenir avantatge, i més dificultats els altres”.

Un pla per a tots, o d’accés restringit? Hi ha el perill que al sopar del pla només hi siguin convidats les grans corporacions. Aquest temor l’expressa Pere Cots, director de consultoria estratègica i finançament de Pimec: “Ens preocupa que el fons es reparteixi de forma esbiaixada; hi ha la temptació de deixar que pimes i autònoms s’espavilin amb els crèdits ICO i que els projectes se’ls quedin les grans empreses. Ja ho veiem en el fet que s’exigeixi un fons de solvència de 25 milions d’euros.”

A més, l’orientació d’aquests recursos, cap al verd i el digital, pot deixar fora alguns sectors que no passen el millor moment: “El fons de reconstrucció s’orienta cap a la sostenibilitat i la digitalització, però si el nostre sector principal és el turisme, conjuminat amb el comerç, potser no està pensat per a les nostres necessitats.”Cots creu que finalment, contra el que s’hagi dit fins ara, caldrà recórrer al concepte rescat: “Les empreses necessiten ajudes a fons perdut per aguantar.”

Kilian García, director de departament d’internacional de la patronal Foment, avisa els poders públics que no s’hi val a badar amb els temps. Com diu: “Passa sovint que Espanya no aprofita partides en els plans plurianuals de la UE, i això ara no pot passar, no es pot perdre ni un euro. Estat i Generalitat han de tenir clar que només tenen tres anys i s’han de presentar projectes amb recurrència, per no perdre oportunitats i deprimir encara més l’economia.” Com explica Kilian García, és important que des d’Europa hi hagi un control estricte sobre la destinació dels fons: “Tot estarà marcat per les prioritats europees, és important que el control recaigui en el Consell Europeu, perquè no podem oblidar que són diners fruit de la solidaritat de tota la UE.”

Un pla al qual se li adjudica la virtut de fer entrar l’economia en una altra dimensió. Però, no ho esgarriaran tot les urgències? Jordi Damià, professor de direcció estratègica d’EAE Business School, afegeix: “Em temo que bona part dels fons necessàriament s’hauran de destinar a tapar forats, a pagar els ERTO i, en definitiva, a ajudar els sectors que han sofert l’impacte més gran de la crisi. ” Damià entrelluca que, de tots els fons, un 60% d’alguna manera hauran de tenir aquesta derivada de tapar forats, i que el 40% restant principalment aniran a la digitalització, perquè moltes empreses del vessant comercial, després de la sotragada, hauran d’optar per ser multicanal i digitalitzar-se.

Per a Agustí Ulied, professor d’economia d’Esade i vicepresident del Consell Català del Moviment Europeu, en primer lloc cal celebrar que “aquesta iniciativa condueix de debò als Estats Units d’Europa, amb una mutualització del deute que no s’havia fet mai.” Afirma: “La UE està esdevenint un model de futur per al món, perquè volem reconstruir la societat del benestar, que tan admirada havia estat.”

Ulied té confiança que el pla pugui reeixir, amb el benentès que “bona part dels diners es dedicaran a projectes que ja hi eren i que lliguen amb el que demana la UE”. També creu transcendental que es creï un clima de confiança entre associacions sectorials i governs, si es vol realment que “es generin oportunitats”.

Des de la Cambra de Comerç, el responsable d’estudis econòmics, Joan Ramon Rovira, observa que “cal comptar amb el teixit empresarial per saber quins són els projectes més solvents”: “La decisió no s’ha de deixar només en mans dels governs, caldria obrir una agència específica, integrada amb personalitats que tinguin prou autoritat per arbitrar.”

Rovira detecta molt àmbits en què poden cristal·litzar els projectes: “Alimentació, química, farmàcia.... són diversos els sectors amb possibilitats. En automoció, es pot fer el salt cap a una nova mobilitat, i en biotecnologia, es pot aprofitar que tenim configurat un ecosistema d’empreses avançades, o el projecte del nou Hospital Clínic.” Fins i tot sectors aparentment bandejats del banquet, s’hi haurien de sentir concernits: “En turisme, anem cap a una activitat més ambiental, cosa que lliga amb els ajuts, i el comerç ha d’escometre el gran repte de la digitalització per sobreviure competint amb les grans plataformes.”

Si parlem de redreçament econòmic, hauríem de parlar de dues eines, amb “una primera resposta d’impuls fiscal per sostenir rendes, via ERTO i ajuts directes, i una segona fase d’impuls inversor amb protagonisme del sector públic, perquè el privat hi veu incertesa”, com explica Josep Lladós, professor d’estudis d’economia i empresa de la UOC. Per a Lladós: “El cercle virtuós l’obtindrem si aconseguim impactar amb mecanismes que millorin la productivitat de capital i treball, perquè així aquest impuls serà sostenible en el temps.” És en aquest sentit que Lladós pensa: “Tenim molta necessitat de transformació digital, d’enfilar-nos a l’onada del 4.0 i la intel·ligència artificial, tecnologies que tenen molt impacte, amb canvis organitzatius de l’empresa i una altra manera de treballar, més enllà de la connectivitat.” A més, en aquesta gran transició digital, “o ets capaç de pilotar el canvi o et toca fer surf com puguis quan vingui”.

Per captar els recursos del gran fons, caldrà afinar prou bé en el moment de detectar iniciatives que encaixin en aquest gran pla de redreçament i en el moment de presentar-les amb les justificacions pertinents. En el passat recent no ha estat així: segons dades de la Comissió Europea, entre el 2014 i el 2020, l’últim període pressupostari de la Unió Europea, l’Estat podia disposar de 40.000 milions de fons europeus, i només en va fer ús de 19.000 (34%). Com diu Anton Gasol, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, “és clar que en aquest apartat, l’Estat no ha estat eficient, no ha esmerçat recursos addicionals públics que determinen la concessió de l’ajut comunitari ni ha presentat projectes atractius, formalment ben presentats”. Tenint en compte que caldrà filar molt prim, Gasol considera que “per obtenir les adjudicacions de projectes, es requereix molt de coneixement, així que les decisions s’han de prendre cooperativament entre sectors econòmics i institucions”. Hom pot fer les propostes que vulgui, però caldrà detallar-les fil per randa, i segons les directrius de la primmirada Comissió Europea en una lletra petita que no es pot deixar de banda. Efectivament, en els documents del pla de recuperació, hom exigeix per merèixer-ne els fons compromisos amb volums i dates. Així, en instal·lació de potència energètica, la Comissió fixa que, de cara al 2025, cal haver instal·lat almenys un 30% dels 500 GW que seran necessaris el 2030. Així mateix, caldrà arribar, en els pròxims cinc anys, a ser capaços de produir i transportar un milió de tones d’hidrogen verd.

Dins del camp de la mobilitat sostenible, en cinc anys caldria construir almenys 1 dels 3 milions de punts de recàrrega que necessitarà el vehicle elèctric l’any 2030, i 500 de les 1.000 estacions d’hidrogen que s’han planificat.

En digitalització, el 2025 també apareix com a data límit per assegurar que la cobertura 5G s’ha desplegat per tot el territori europeu. En els pròxims cinc anys, segons prescriu el pla europeu, tot ciutadà europeu hauria de disposar d’una identitat digital europea, i les administracions públiques haurien de proporcionar serveis públics digitals.

Des d’un altre angle de la digitalització, caldria avançar per arribar al 2025 tot duplicant la producció de semiconductors a Europa, i així produir processadors deu vegades més eficients energèticament. Així s’assoliria, segons aquesta perspectiva, que un 32% de les empreses europees utilitzin serveis al núvol i facin ús del big data.

L’alfabetització informàtica és una altra obsessió europea, i el 2025, la proporció d’europeus de 16 a 74 anys amb habilitats digitals bàsiques hauria d’augmentar fins a arribar al 70%. En el camp de la formació i l’ocupació, el mandat europeu assenyala que almenys quatre de cada cinc graduats en FP haurien d’estar ocupats, i tres de cada cinc beneficiar-se de formació continuada. A Anton Gasol també el preocupa que el gruix del devessall de projectes que es pugui generar “se’l quedin les grans empreses”: “Tot pensant en pimes que puguin fer una bona aportació, caldria obrir una oficina pública per sector d’activitat.”

Una altra condició sine qua non per ser mereixedor d’aquests recursos “és tenir uns pressupostos generals aprovats, que puguin incloure els projectes susceptibles d’entrar en el pla de reconstrucció”, assenyala Joan Miquel Piqué, professor d’economia i geopolítica d’EADA. Com afegeix, qualsevol dotació que es concedeixi des d’Europa per a un projecte concret, “ha d’anar contra una partida pressupostària”, i en aquests moments la negociació política dels pressupostos navega per aigües turbulentes.

Piqué demana una profunda reflexió per “diferenciar entre gastar i invertir, entre quilòmetres d’autopista o formació”: “No es poden cometre els errors que es van fer en la gestió de fons estructurals.” Pot ser un gran revulsiu, que atorgui a la UE la condició de campió econòmic, però tanmateix, “tot dependrà de com es faci, i els efectes no seran a curt, sinó a mitjà termini, perquè, al capdavall, aquests fons es proposen augmentar la competitivitat”, assenyala l’economista Enric Llarch, per a qui Catalunya ha de tenir sentit de l’oportunitat i fer valdre que “en l’àrea de recerca, aconsegueix entre el 30 i el 40% dels projectes que la UE concedeix a l’Estat espanyol.” Augmentar la competitivitat, sí, però, tot tenint en compte que l’activitat ha de sortir d’un estat depressiu, convindria que “els projectes tinguin intensitat en mà d’obra, cosa que es podria aconseguir, per exemple, en la implantació de les energies renovables”. Enric Llarch no tem pels entrebancs que puguin sorgir en la relació entre el sector públic i el privat per materialitzar projectes, ja que: “Si bé és més potent en altres llocs, a Catalunya ja acumulem uns quants anys desenvolupant una política de clústers, en què administració pública i empreses col·laboren.”