Fins ara, una de les mètriques més importants per mesurar la competitivitat econòmica dels països és la seva capacitat d’exportació de béns i serveis, i si ens referim a economies avançades, la principal exportació no són matèries primeres. Els països més competitius són aquells que exporten principalment productes i serveis d’alt valor afegit com tecnologia, indústria farmacèutica, serveis financers, etc.

Ara, durant un moment, imaginin-se que hi hagués un país que fos el preferit com a exportador de talent. És a dir, que els seus professionals fossin els preferits per treballar en qualsevol lloc del món, però en feines que es poguessin dur a terme telepresencialment.

Aquests professionals haurien de tenir un bon nivell d’idiomes, haurien de treballar molt bé per objectius, haurien de dominar la tecnologia per prestar el servei, haurien de saber comunicar molt bé conceptes estructurats i no estructurats, haurien de ser molt productius en un entorn remot, haurien de dominar molt bé els diferents processos empresarials als quals prestessin servei… (qui no voldria treballadors així?).

Aquesta situació està a punt de donar-se i és conseqüència de l’impuls del teletreball promogut per la pandèmia, i els impactes que pot provocar poden ser enormes en l’economia mundial.

S’imaginen que les empreses de manera massiva comencessin a contractar treballadors irlandesos en comptes d’espanyols per treballar com a administratius, programadors o televenedors?

El nivell de recaptació de l’IRPF cauria dramàticament i augmentaria l’atur als països els treballadors dels quals no fossin competitius en teletreball, els sindicats deixarien de tenir sentit i l’impacte econòmic seria impressionant. De la mateixa manera, els estudiants voldrien emigrar als països on millor formessin els seus professionals. D’aquesta manera, deixarien els països sense talent competitiu orfes de bons professionals, ja que, com sempre, buscarien la seva competitivitat en la reducció de salaris i costos, la qual cosa, desafortunadament, és el consol dels que no saben formar, ni millorar, ni competir.

Aquest fenomen ja es va donar al seu moment, quan diferents grans empreses van decidir externalitzar els seus serveis administratius i informàtics a l’Índia i d’altres van moure els seus centres de suport a Irlanda o a l’Amèrica Llatina, o bé a causa dels fusos horaris o bé perquè el treball per objectius quedava restringit a àmbits molt específics de gestió.