Es produeix una fusió entre les dues companyies i després es planteja evolucionar d’una determinada manera. El més rellevant és el projecte: se sumen dues entitats amb l’objectiu de ser, de moment, el primer gran banc espanyol. És una bona notícia, perquè dona estabilitat al sector financer i crea una entitat molt sòlida.

Crec que té sentit econòmic. I és possible que vegem més operacions d’aquest tipus. És més, és possible que d’aquí a pocs anys, el que vegem siguin operacions d’aquesta mena que canalitzin entitats dins de l’àmbit de la Unió Europea. Avui encara sembla difícil perquè les regulacions encara no estan assimilades, però tindria sentit econòmic pensar en fusions de bancs en termes transnacionals. Pensem que el negoci financer en aquests moments té un problema. I és que fer banca amb els tipus d’interès a zero o negatius és molt difícil. Guanyar volum és una necessitat, una garantia de sostenibilitat. A més, la revolució que el món digital està provocant en el negoci financer és molt notable.

Ha estat un procés de consolidació del sistema a tot Espanya. Si analitzem el nombre de bancs, han disminuït molt, és cert, i l’oferta, evidentment, ha baixat. Això el mateix mercat ho acaba reajustant. Per a l’empresa que té una posició de crèdit amb dues entitats que es fusionen, la suma segurament no serà aritmètica, sinó que el risc s’haurà de regular; generalment, però, aquestes coses es fan d’una manera gradual, perquè no suposin un problema important per a les companyies.

Això no ho sé. Però per la manera com s’ha anunciat sembla que tot anirà endavant. Com a espectador no he sentit cap veu dissonant. Lògicament, les assemblees de les dues entitats hauran de ratificar l’acord i ja estarà. A més, a Espanya ja hi ha una certa experiència de fusions bancàries. No estem al davant d’un experiment.

No li sabria dir, però moltes vegades el que arriba als ciutadans respecte a la informació que realment es dona té poc a veure.

El que veig és que Espanya ha de tenir entitats solvents i sòlides, amb gruix, que puguin donar cobertura els propers anys. Això ara serà així i serà bo per a tothom. El camí per arribar a una possible fusió ja es veurà. En definitiva, estem en un procés de fusions que passarà aquí però també a Europa, perquè l’evolució dels tipus d’interès l’ha deixat en un marge molt reduït.

Cal tenir present que el fenomen de la digitalització, que amb la covid-19 encara guanyarà més pes, també té incidència en el negoci financer. A més, s’ha dit que els grans operadors digitals, com Amazon i Google, acabarien sent competència de la banca tradicional. No sé si això passarà, però el que sí que veig és que totes les entitats financeres que guanyen un cert pes i un cert volum tenen una versió digital molt potent. Els primers bancs espanyols tenen una capacitat d’operar digitalment molt sòlida. I, a més, són els que estan establint acords de col·laboració amb les fintech. En els propers anys, veurem la col·laboració de les entitats financeres amb firmes més petites i més digitalitzades. Segurament, en el futur podrem veure acords de col·laboració entre empreses del sector financer i empreses d’altres sectors de la distribució. Per exemple, per què no podem pensar en acords ferms de col·laboració o fins i tot d’alguna fusió entre una entitat financera i una gran empresa de distribució si un dona el servei i moltes vegades necessita el finançament? Seria una suma de dues activitats que segurament tenen efectes sinèrgics. Crec que estem al començament d’una època en què veurem molts canvis, però com a país, el fet que tinguem entitats sòlides i amb volum dona estabilitat.

Sí, per què no? Si ens creiem el projecte europeu no ens hauria de sorprendre plantejar fusions bancàries intrapaïsos. Segurament, la regulació ha d’evolucionar una mica més, però si passessin coses com aquestes seria una consolidació d’Europa com a projecte. De la mateixa manera que diem que cal que hi hagi una consolidació fiscal i que no es produeix dumping fiscal entre països, haurem avançat amb la construcció europea. Si al sector financer li passés això, encara donaria més solidesa el projecte europeu.

Qualsevol pronòstic en aquest sentit és aventurat. Si hi ha alguna cosa que caracteritza la pandèmia en aquests moments és la incertesa. No sabem què pot passar. Des de la ciència tampoc s’estableixen conclusions contundents. Es parla de la vacuna, però una cosa és que la tinguem i l’altra que sigui efectiva. Això necessita temps. Ara el que importa és que gestionem la crisi sanitària i econòmica de la millor manera possible. El fet de no saber el temps que durarà aquesta situació obligarà a optimitzar els recursos.

Europa ha fet un gest important amb aquests fons de recuperació destinats als països. Ara, s’ha de treballar molt a fons perquè aquests recursos vagin a parar a projectes que consolidin el creixement i que aprofitin per fer aquestes reformes i aquests canvis que tantes vegades hem parlat. Si aquests projectes s’acaben canalitzant d’una manera que afavoreixi la instrumentalització política dels ajuts ens estarem equivocant. És fonamental que ho fem bé. La sortida de la crisi serà asimètrica, tant des de la perspectiva dels països com des de l òptica dels sectors.

Des de la perspectiva dels països, cal entendre que no a tots els ha arribat la duresa de la covid amb la mateixa intensitat. Que Alemanya digui que perllonga els ERTO fins a final del 2021 o que comenci a donar ajuda important a les seves empreses és conseqüència que quan arriba la pandèmia l’agafa en un nivell de deute sobre el PIB molt inferior al que teníem a Espanya. Aquí ja s’anava justet abans de la pandèmia, ja estàvem al 100% del PIB. Al final, quan es genera un gran endeutament s’està generant una factura per a les properes generacions. La història econòmica el que demostra és que davant d’un gran endeutament només el pots treure de tres maneres: o fent una quitança (o perdonant el deute), o generant inflació i que aquesta faci que l’endeutament en termes reals baixi o amb creixement. Les dues primeres no sembla que estiguin gaire properes, per tant, hem d’apostar per recuperar la via del creixement.

El que hem d’evitar és que els ajuts serveixin perquè sobrevisquin activitats que no són viables. És clau no aplicar recursos en sectors que en condicions normals ja no serien viables, que necessitarien una transformació.

El que es bàsic és l’estabilitat institucional. L’estabilitat institucional és capital per gestionar els moments que estem vivint. Com a país, no podem destinar els recursos que estem dedicant a l’enfrontament, a la lluita política i a la instrumentalització de la covid-19 per coses que no tenen res a veure amb la pandèmia. Els recursos els hauríem de dedicar a allò que interessa. Ara el gran debat nacional hauria de ser quins projectes presentem per aconseguir aquests 144.000 milions d’euros per a la recuperació. Veig que hi ha molts debats de baralles de barri. A Espanya l’aprofitament d’ajuts europeus tradicionalment ha deixat saldo. És a dir, no hem estat capaços de generar suficients projectes per aprofitar tots els ajuts a què hauríem tingut dret. Amb la crisi que hi ha, això és especialment greu.

La manera com s’instrumentalitzi la sortida de la covid té molt a veure amb el model de societat que volem. A l’Estat tenim actius molt importants. Un exemple, tenim una xarxa digital que és l’enveja d’Europa. La fibra òptica desplegada a Espanya és superior a la de la suma de diversos països de la UE. Això de cara al futur és un actiu importantíssim. Tenim bons directius i molt de talent. Tenim tradició de ser dinàmics i imaginatius. Moltes vegades, des dels estament polítics no veuen les empreses com una palanca de la sortida de la crisi ni com un generador de creixement de llocs de treballa, sinó que es veu l’empresa com un element que s’ha de controlar. La sortida ha d’estar avalada per l’empresa, que és la que dona riquesa i llocs de treball. El sector públic pot ajudar i ha de crear les condicions perquè això pugui passar.

Hi ha moltes empreses que en aquests moments estan rebent respiració assistida. El problema és que no sabem el que durarà això. En aquests moments hem d’establir una xarxa de seguretat. I no hem de deixar que la gent caigui. Se l’ha de protegir. Però un cop això comenci a passar, el que hem de fer és donar una canya a la gent, no el peix. Sota la meva perspectiva el que s’ha d’evitar és que s’instrumentalitzi la covid per anar cap a un model d’economia subvencionada. Aquesta seria una mala solució. M’agradaria que s’aprofités tot l’ajut del coronavirus per fer reformes en els sectors que calgui per impulsar-los i que les empreses generessin llocs de treball.

L’altra crisi es podia quantificar. Aquesta que vivim ara, no. Per què? Perquè no se sap el que durarà. El factor temps ara és molt rellevant, però segur que ens en sortirem. Ara bé, el cost haurà estat tan important que per això cal optimitzar els recursos i mirar que la factura no sigui massa excessiva per a les generacions següents. Els joves també són els grans perjudicats de la pandèmia. Aquí hi ha una generació que va patir la crisi el 2008 que estava acabant els seus estudis i que ara es troba amb aquesta situació. A més, l’endeutament que els deixarem hipotecarà el seu futur.

La palanca del creixement és el talent de les persones i, efectivament, aquest talent es pot perdre. Hem de pensar que la retenció del talent comença per l’educació. És bàsic que la formació universitària s’adeqüi amb dinamisme i amb rapidesa a allò que necessita la societat. La universitat ha d’escoltar l’empresa. I s’han de potenciar sectors de valor afegit.

La capacitat d’adaptació, la capacitat de gestionar moments d’incertesa i de risc i la capacitat de formació permanent són els elements bàsics del futur. Més que formar la gent jove amb coneixements concrets s’hauran de formar perquè aprenguin a formar-se permanentment.

La pandèmia s’acabarà. Les persones no estem fetes per parlar a través de pantalles. Ens agrada tenir contacte personal. Per tant, de seguida que es pugui es tornarà al ritme d’abans. I s’hi tornarà amb vehemència. Hi haurà com una explosió que d’alguna manera tractarà de recuperar el temps perdut. El turisme tornarà a ser com abans. També és cert que hi ha tendències que han avançat molt ràpidament. Alguns diuen que després de la covid la societat haurà canviat molt. Jo no ho crec. Les coses no canviaran tan substancialment. El que sí que passarà és que processos que ja s’havien iniciat guanyaran pes. Per exemple, el teletreball; ara bé, que ningú es pensi que tot serà amb aquest model. Com a molt hi haurà un augment del teletreball parcial.

L’increment de la indústria dins del PIB espanyol és una de les assignatures pendents que tenim. De la mateixa manera que crec que s’haurien d’establir mecanismes per facilitar la creació d’empreses més grans. A Espanya tenim un teixit empresarial molt basat en les pimes. I pel que sigui, costa sumar. Aquí hi hauria d’haver portaavions més grans. Si fem el símil d’una batalla naval, si tot són vaixells petits es competirà molt malament en la guerra, però si es tenen tres o quatre portaavions el que passarà és que aleshores se n’hauran de tenir molts de petits que donin servei als grans portaavions. Aquí tenim molt camí per recórrer.