Avui fa just un any que ens van notificar la sentència i la condemna. De fet, va ser més una confirmació que no pas una notificació, perquè, per la manera de funcionar de la cúpula judicial, abans de comunicar-te-la ja l’havien filtrat als mitjans de comunicació. També va ser més una confirmació que cap altra cosa perquè si, tal com diuen, les sentències, totes es dicten “en nombre del rey”, per lògica, aquesta no podia apartar-se de l’esperit de l’“a por ellos” judicial impulsat solemnement per Felip VI en el seu discurs del 3 d’octubre. La incògnita de la sentència només era saber com havien decorat jurídicament una estratègia política d’estat per abatre per la via penal allò que no aconseguien per la via pacífica i democràtica de les urnes.

Amb tota la bona voluntat, molts poden pensar que ja ha passat un any i que el temps passa ràpid, però us puc assegurar que un any a la presó no passa ni de bon tros a la mateixa velocitat que a fora. Els dies, les setmanes i els anys aquí són eterns. Acumulem gairebé tres anys de presó. Tres anys a fora donen per a molt; tres anys a dins, per a molt poc. Si feu un repàs del que heu pogut fer aquests últims tres anys, des de les coses més petites fins a les més grans, us adonareu del que no hem pogut fer cap de nosaltres, tant en el terreny personal com en el professional i el polític.

És cert que durant un període de temps molt curt vam poder tastar un bocí de llibertat amb el 100.2 o els quinze dies de tercer grau, però això encara ens ha fet més conscients de la crueltat d’aquest escarment d’estat, del qual ara patim el punt més àlgid. Després d’aplicar-nos el dret penal de l’enemic durant el judici i la sentència, ara, per no haver-nos doblegat, se’ns aplica el dret processal i penitenciari de l’enemic, és a dir, es fan canvis de doctrina i de jurisprudència respecte a la finalitat del règim penitenciari i sistemes de flexibilització de la presó a fi que l’escarment s’expressi i s’allargui en el temps en tota la seva dimensió.

Aviat farà tres mesos que ens van suspendre el tercer grau a alguns de nosaltres. Tal com anem, encara trigarà més la resolució sobre el nostre tercer grau que no pas la redacció de la mateixa sentència. Ara sembla que l’excusa és que s’ha trigat a traduir al castellà els informes que els jutjats de Catalunya han d’enviar al Suprem (sorprèn advertir que, durant el judici, el Suprem deia que no calia la traducció de les nostres proves al castellà perquè ja ho entenien i, en canvi, ara, per dictaminar sobre una qüestió de classificació penitenciària, sí que fa falta). I tot això passa enmig de filtracions mediàtiques interessades que, de nou, tornen a indicar que no hi haurà gaire espai per a la sorpresa. Mentrestant, com sempre, nosaltres, tancats a dins d’aquest cau.

Al llarg d’aquest any, constatem que ens trobem davant d’una fiscalia que és la primera que no accepta i que perverteix el mateix text de la sentència. En la sentència no ens van aplicar el 36.2 del Codi Penal (que prohibeix sortir fins a la meitat del compliment de la pena), però, malgrat tot, ja veiem com tots els seus esforços van cap a aconseguir que de facto sigui així. Hi ha escrits de la fiscalia respecte a la nostra situació que, ideològicament, són més explícits pel càstig a la dissidència política que els que al seu dia presentaven davant del Tribunal de Orden Público –ara Audiencia Nacional– respecte als que no eren “afectos al régimen”. De fet, ara volen que fem una mena de “cursos de formación del espíritu nacional” per poder tenir dret a demanar règims de flexibilització de la presó.

I nosaltres només som la punta de l’iceberg d’aquesta estratègia coordinada d’estat per abatre al marge de les urnes un moviment pacífic i democràtic com és l’independentisme. La prova va des dels presidents Mas, Puigdemont i Torra fins als gairebé tres mil represaliats que han passat o que hauran de passar pel jutjat com a conseqüència d’una actuació coordinada de la fiscalia i la Guàrdia Civil amb unes proves que són la caricatura perfecta d’una inquisició política informada per Torrente.

Algú podria esperar que, després de les rebregades judicials que han arribat des de països europeus assolides pels companys de l’exili, hi hauria una certa rectificació. I ja veiem que s’ha accelerat en sentit contrari. Sabent –com saben– que les acusacions no s’aguanten per enlloc, ara sembla que la qüestió és desgastar i esgotar emocionalment els milers de persones afectades i les seves famílies per intentar que la por faci fortuna com a anestèsia contra la mobilització.

I davant de tot això, què? Crec que urgeix que es faci bona aquella dita popular que diu que val més encendre una espelma que queixar-se de la foscor. I això vol dir passar de la retòrica de la denúncia a l’acció. Cal més exercici efectiu dels drets i llibertats fonamentals sostingut en el temps per culminar l’objectiu polític de la independència. Des dels lideratges polítics i socials, cal recuperar la iniciativa per la via dels fets. Cal deixar d’esperar cap nova garrotada repressora. Deixem d’autoflagel·lar-nos, deixem d’intentar generar simpatia a aquells que senzillament volen que desapareguem com a moviment o renunciem al nostre objectiu, deixem de complaure’ls políticament. No és cap retret, és una crida i un desig que no puc ni vull silenciar.

Algú em va dir que al Tribunal Suprem ens tenen perfectament monitorats i que reben a la seva taula tots els tuits, entrevistes i articles d’opinió que fem. Algú em va advertir que era millor anar amb compte, callar i anar fent la viu-viu. Doncs ho sento però no. No seria honest ni amb mi, ni amb ells ni amb ningú. No seria honest ni coherent amb aquest desig que he expressat i pel qual convido a actuar des de l’autoexigència personal, aparcant retrets i recosint complicitats. És avui i des d’aquí, des de la presó, que, tot i les mil limitacions, podem contribuir també a encendre petites però lluminoses espelmes en exercici dels nostres drets i llibertats fonamentals i no fent càlculs dels efectes del nostre silenci.

A fora en sou molts i molt diferents, persones fermes i compromeses en tots els àmbits. Si la lògica que apliquem converteix la injustícia i la repressió en més compromís i més espelmes, arribarà el dia que no hi haurà prou repressió d’estat per aturar i enfosquir tant desig i llum de llibertat.