Hi ha missatges gravats de cortesia que, de cop, tenen una gran transcendència. Dijous, en la sessió de tarda, la veu en off del Municipal de Girona acomiadava els espectadors d’Eva contra Eva amb el missatge rutinari de sempre, després de recordar que la sortida es faria d’acord amb les indicacions dels acomodadors per evitar acumulacions a la sala: “Esperem tornar-nos a veure aviat.” “Nosaltres, també”, responien a mitja veu, compungides dues abonades del Temporada Alta des de la filera 5.

Tots els teatres van tancar dijous amb un nus a la gola. Quan es va tancar al març no hi va haver temps per adonar-se que era el darrer passi abans d’un confinament. Ara, que els artistes (i el públic) saben de la incertesa d’aquestes mesures dràstiques i injustes, rebre els aplaudiments va tenir un moment catàrtic. Al Municipal, però segons anava recitant Twitter aquella nit, a totes les sales de Catalunya. També al TNC van estrenar un espectacle que no tindrà segona funció (La dona trencada) a la Tallers. Com els actors de la Beckett acomiadaven el públic cantant un dels temes del Combat del segle, des del balcó. I diuen que a El quadern daurat, al Lliure, alguns ulls brillaven de plor en el que serà el seu comiat (tres dies abans del comiat previst).

Eva contra Eva, de Pau Miró, i amb direcció de Sílvia Munt, fa un homenatge al teatre, tot confrontant dues actrius de diferents generacions (Nausicaa Bonnín i Emma Vilarasau). Com en l’adaptació de La gavina d’en Rigola, es pot confondre l’actriu i el personatge (Vilarasau ja va endinsar-s’hi a Infàmia, de Pere Riera). El director, la representant i el crític posen la mirada externa d’aquest duel, entusiasta i cínic alhora. L’obra arrenca amb el darrer bolo d’una producció i que s’enllaçarà amb els següents assajos, al cap d’una setmana. Miró ha jugat a l’ambigüitat en el que podria ser un somni. Munt ha transformat aquesta ombra de thriller en una gravació als miralls del camerino. Un reflex intel·ligent i molt suggestiu. Ara, la tensió màgica que fa reconnectar a l’escena després d’un lapsus domèstic, es va produir sense fi perquè el que es parlava a l’escenari era un viu retrat de la situació dels artistes i tècnics davant la incertesa. Esperem tornar a veure’ns aviat.