Feia temps que Joe Biden (Scranton, 1942) intentava ser el candidat demòcrata a la Casa Blanca pel Partit Demòcrata, sense èxit. Després de dos fracassos estrepitosos el 1988 i el 2008, era el favorit indiscutible per finalment ser el presidenciable el 2016, en acabar els vuit anys de company lleial a Barack Obama i com a colofó a quatre dècades de càrrecs públics. El destí li guardava un sotrac majúscul: el maig del 2015, el seu fill Beau moria de càncer de cervell. El dol era tan profund que el va obligar a renunciar al somni de seure al Despatx Oval.

No haver-se presentat fa quatre anys és una decisió de la qual es penedeix constantment, des del mateix moment que la va prendre. “Però era la decisió correcta per a la meva família i per a mi”, explicava i es repetia constantment, en qualsevol entrevista que li ho preguntaven. No obstant això, la providència li donaria una altra oportunitat aquest 2020.

Biden, als 77 anys, aconsegueix per fi el somni que tant anhelava. La tercera ha estat la bona, però no ha estat gens fàcil. El període de primàries el va superar amb una remuntada miraculosa empesa pels fils de la maquinària de l’establishment del partit, i la seva moderació tradicional no encaixa amb els vents de canvi i progrés que bufen al Partit Demòcrata. Però són temps d’urgències, i el que cal és curar ferides i una figura unificadora.

L’exvicepresident arriba al cim de la seva carrera política com un esperit del passat que vol salvar el país del present i dur-lo agafat de la maneta al futur. Ell mateix, amb el vestit de figura “de transició” entre la seva generació i els nous líders que empenyen amb força amb la bandera del progressisme. Biden, criat en la política tradicional i en les formes de fer clàssiques, s’hi ha d’adaptar i fer de pont. I, de passada, servir de tireta per cicatritzar les ferides internes entre els dos bàndols del partit.

Per guanyar les eleccions, Biden ha apostat per una imatge de decència, d’home corrent, de la seguretat de l’experiència. És una figura popular de la qual se sap que si pogués només menjaria gelats, l’apassionen els cotxes antics i sempre que pot du unes ulleres d’aviador de la marca Ray-Ban, una imatge que ha anat dibuixant amb els anys i que ara, en temps pandèmics, combina amb una mascareta permanent.

No tot és bonhomia i un historial impol·lut. Hi ha taques en la seva carrera política i té moments crítics, com el tractament a Anita Hill, la dona que va acusar d’abús sexual el jutge del Suprem Clarence Thomas, un fet que mai s’ha tret de sobre. Els seus “comportaments inadequats” amb dones també li han costat algunes denúncies públiques.

Són fets que intenta amagar amb la que potser és la seva millor virtut: la imatge d’empatia, construïda no només pel seu domini de les distàncies curtes i el cos a cos amb els electors, sinó amb una vida de superació de crisis personals i sensibilitat. De fet, la seva vida pública va començar amb una tragèdia: acabat de ser escollit per primera vegada com a senador, quan encara no havia estrenat la trentena, la seva dona i una filla van morir en un accident de cotxe. La decisió que va prendre, anar i venir de Washington cada dia fins a Delaware –el seu estat– per poder estar amb els seus fills, va marcar i emmarcar la seva vida política.

No és un magnífic orador ni té un discurs tan afilat com fa uns anys, però ho amaga amb la passió que hi posa; és un polític a l’antiga que utilitza paraules en desús però s’obre a la modernitat tant com pot. Els dubtes s’acumulen sobre Biden: l’edat és un obstacle i un temor real, a vegades perd el fil del que està dient, ensopega amb els equilibris entre el seu perfil moderat i les exigències progressistes.

S’ha hagut de reinventar per adaptar-se als temps. Havent de renunciar a la seva millor arma, el contacte amb la gent –inexistent per la pandèmia–, Biden ho ha apostat tot a no cometre cap errada, mostrar-se com un líder fiable, el retorn de la política de tota la vida. Un polític de missatge contundent, l’unificador, el que guareix les ferides d’un país en crisi.