A: “Com ets? Com et definiries?”

B: “Qui, jo? Jo soc una persona normal.”

Soc psicòloga i sòcia d’una consultoria de recursos humans. Porto diferents barrets, i un d’ells és el de la selecció de persones. Moltes de les que entrevisto em responen com el personatge B i, davant d’aquesta resposta, insisteixo (sí, soc molt curiosa).

A: “I què és per a tu una persona normal?”

B: “Doncs com jo!”

El personatge B insisteix, ho té claríssim! Doncs bé, he buscat per internet i no existeix cap manual, cap decàleg d’allò que significa ser una persona normal... I això m’amoïna, perquè cadascú de nosaltres tenim, dins del nostre mapa mental, el que significa normal o, pitjor encara, el que no és normal... I què no és normal? Doncs partint de l’afirmació anterior, tot allò que és diferent de mi, tota aquella persona que no opina com jo, que té altres gustos...

I aquí tenim el primer pas per tenir problemes de comunicació o, el que és el mateix, per no entendre’ns. Si jo vull tenir una bona comunicació amb els altres i, per tant, bones relacions, el primer que he de fer és conèixer com soc jo i com són els altres: què ens fa por, quines són les nostres necessitats, què prioritzem, on posem el focus... Perquè, depenent de la resposta que doni a tots aquests aspectes, la meva comunicació serà d’una manera o d’una altra.

Hipòcrates ja se’n va adonar, d’aquestes petites diferències entre uns i altres i va donar lloc a la teoria dels humors o temperaments. Hi ha quatre temperaments (bé, n’hi ha més si tenim en compte la combinació entre ells però, per simplificar, parlarem d’aquests):

1. Supervisor: quan posen el focus en els objectius, se centren més en les tasques que en les persones i tenen necessitat de dir allò que pensen. La comunicació d’aquest estil acostuma a ser freda, contundent i molt directa. Són els reis del zasca.

2. Sociable: quan posen el focus en la relació, el fet de gaudir, influir en els altres, conversar... La comunicació d’aquest estil és més emocional, plena de detalls sentimentals, exagerada i egocèntrica. Són els reis de “doncs a mi em va passar una cosa pitjor, t’explico...”.

3. Servicial: quan posen el focus en l’equip, l’harmonia, els procediments, eviten els conflictes, els guanya la prudència o cedir davant la discussió. La comunicació d’aquest estil acostuma a ser diplomàtica, introvertida, reflexiva... Són els reis de pensar “millor que no ho digui”.

4. Sistemàtic: quan posen el focus en les dades, la qualitat, les normes, pensen molt les coses abans de dir-les, però acostumen a ser crítics. Són els reis del “sí, però...”.

Si no fem aquest esforç per conèixer els interessos i necessitats de cadascú no ens podrem entendre.

Saber que al Pep el fa posar en tensió el conflicte, m’ajuda a regular la meva comunicació per tal que no sigui tan seca o freda amb ell. Saber que la Júlia està centrada en els resultats, m’ajuda a tenir una comunicació més concreta i directa. Saber que en Marc prioritza la qualitat i les normes, m’ajuda a tenir una conversa més ordenada i basada en dades. I saber que la Carme avantposa les relacions properes i la conversa, m’ajuda a tenir una comunicació més distesa o informal.

Jo no deixo de ser jo, sinó que adapto la meva comunicació a l’idioma dels altres amb l’objectiu de tenir millors relacions. Perquè a la feina, amb la família o amb els amics el secret està en la relació, en la comunicació. I si no la cuidem, ens portarà molts problemes. El nostre dia a dia està ple de frases com: “No hi ha qui l’entengui”; “És que parlo un altre idioma?”; “La Júlia és insensible”; “El Pep és massa sensible”... i mentre anem jutjant no avancem.

Hi ha persones que estan centrades en el què de la comunicació i d’altres en el com de la comunicació. Cap dels dos és ni millor ni pitjor, ni normal o anormal, sinó que només són diferents.

Som diferents, som singulars! Jo no soc normal, i tu?