A 30 de setembre el conjunt de les administracions públiques van licitar 873 milions d’euros, que són un 41% menys que l’any passat. Això implica que, si no hi ha una reacció importantíssima i rapidíssima, estarem al voltant dels 1.000 milions, una xifra que podria representar el 50% menys del que es va fer l’any anterior. Una caiguda del 45 o 50% seria catastròfica.

Efectivament. Després de la davallada del 2009/2010, estàvem començant a recuperar-nos. La situació ara és molt preocupant. I una segona derivada és el compliment del que es diu. Som un sector absolutament locomotor tal com ho exposen l’Instituto Nacional de Estadística (INE) i l’Idescat. Som el sector de la indústria que més tracció arrossega amb un índex multiplicador de l’1,92, amb un retorn fiscal d’un 47-48%, i, a més, som el que menys importació exterior tenim. I una altra cosa molt important, som un sector integrador, perquè podem recollir treballadors d’altres sectors si es queden sense feina. En la sortida d’una crisi sempre s’ha fet servir aquest sector per revifar l’economia.

Aquesta vegada les administracions públiques no tenen cap excusa perquè la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha dit que no es tingui en compte el dèficit, que ja ens recuperarem més endavant. Això vol dir que Espanya pot invertir. L’altra cosa positiva és que el govern de l’Estat ha autoritzat finalment als ajuntaments la utilització dels seus romanents positius. Això són notícies positives.

La UE ha creat nou línies d’actuació en el marc d’aquests fons. Nosaltres tenim esperances que una part important vingui a través de les infraestructures d’equipaments. Una d’aquestes línies és diu infraestructures i ecosistemes resilients, que suposa el 12,2% dels fons europeus. Una altra s’anomena transició energètica, que equival al 8,9%. Si les sumem, ja tindríem entorn d’un 20%, però a més a més hi ha un altre 16% corresponent a l’agenda urbana i rural, un capítol que podria entrar amb la mobilitat urbana, perquè nosaltres defensem que no hi hagi una Catalunya buida ni radial. Per tant, si sumem totes aquestes partides estaríem parlant de més d’un 36% dels fons que es podrien destinar a infraestructures.

Sí, però ens temem que no arribin a temps. Ara tenim un problema. Al començament de la pandèmia es van aturar el 90% de les obres. Ara s’han recuperat en un 80-85%. Les que no estan funcionant són les que abans de la covid ja estaven aturades. El problema és que ens estem menjant la cartera, que és tot allò que tens per fer ara mateix. Si no hi ha licitació pública vol dir que les empreses estem fent les obres però no estem restituint. No estem contractant perquè no s’ha licitat. Per això demanem que s’avanci la licitació fins i tot de l’any vinent, bàsicament per guanyar temps. Si una empresa veu que, la seva cartera, la té com per poder substituir, es queda més tranquil·la, si no malament. Els fons europeus de recuperació trigaran a arribar més del compte. Com a molt els fons destinats al sector de construcció començaran a arribar el segon semestre del 2021.

De lògica hauria de ser així. A més a més, tinc l’esperança que serà d’aquesta manera. Jo no m’imagino al govern de l’Estat que digui què és el que necessita Catalunya. És evident que han de treballar estretament els dos governs. De moment ja han dit que les comunitats autònomes podran gestionar el 50%. Potser hauria de ser més.

Com a Cambra de Contractistes i com a Foment sempre diem que cal ser molt curosos amb les obres que fem. Ara tothom parla de la llista de projectes. Però és clau que aquests projectes tinguin un alt retorn econòmic i ambiental. Per això es necessita fer una anàlisi cost-benefici. No només del que costa fer l’obra, sinó saber el seu cost afegint-hi el manteniment durant tota la seva vida útil.

Molt fàcil. Doncs, per exemple, que està molt bé aixecar les barreres del peatge, que hi estem d’acord, perquè les concessionàries actuals ja han acabat, de fet, ja han fet el seu negoci i ara passen a mans de l’Estat o de la Generalitat. Però, jo dic: escolti, senyor Estat o senyora Generalitat, com les mantindrà, vostè?

Diversos actors estem defensant un cànon d’explotació, tal com diu la UE seguint la lògica que qui usa paga i qui contamina paga. I nosaltres recordem que, el que no paga l’usuari, ho acaba pagant el contribuent. Si tu o jo no fem servir tant l’autopista o la carretera, l’estem pagant a través d’impostos directes. I això és injust completament.

La previsió que tenim amb el tema de la covid és que podríem caure un 20%. Al mes de març ja vam anunciar que podíem caure fins a un 25%. Ara calculem que el pic de la construcció pot ser un 20% menys i l’any vinent podria ser un 10% més respecte a aquest exercici. De totes maneres, la incertesa plana a molts sectors i per tant fa de mal parlar sobre el futur. Per exemple, ara el president Pedro Sánchez diu que intentarà canalitzar els 72.000 milions que van a fons perdut però en canvi diu que no vol demanar l’altra part dels préstecs, perquè afirma que és millor no tocar-los. Jo em pregunto, per què no es comença a demanar una mica de les dues opcions? Nosaltres vam demanar fa uns dies com a societat civil en la comissió d’experts fer èmfasi en els projectes que presenti la Generalitat.

Tant a la Cambra de Contractistes com a Foment en 10 anys ens surt un dèficit de 28.000 milions. Després hi ha un altre càlcul que fa la Cambra de Comerç de Barcelona de 45.000 milions, que crec que és una mica exagerat, però ells allarguen l’històric en el període estudiat. Ara bé, si es comparen les dues quantitat en termes homologables coincideixen bastant. Aquest dèficit és real, estem parlant d’obres bàsiques, ja no parlem de totes les que es fan sinó d’aquesta llista formada per 100 grans obres pendents, que ara ja són més de 105, perquè no se n’acaba gairebé cap en un any. També podríem parlar d’equipaments, que són les infraestructures d’edificació com ara hospitals, jutjats, centres d’assistència primària, instituts, universitats, estacions ferroviàries, etc., que continuen estant aparcats.

No la fa. Per exemple, a Catalunya tenim el 16% dels habitants de l’Estat, el 19,9% del PIB, el 22,23% d’aportació d’impostos i el 25% de les exportacions. No pot ser que Catalunya tingui només el 15% d’inversió regionalitzable de mitjana de tot Espanya entre el 2001 i el 2018. Però si agafem com a referència el període 2010-2018, encara és pitjor, ja que només representa el 12,9% de tot l’Estat. Però hem tingut anys que la liquidació només ha estat del 8,2%. La inversió a Catalunya és un desastre absolut. Hi ha anys que l’execució d’obres tot jut arriba al 50% de l’obra pressupostada. És veritat que això passa al conjunt d’altres autonomies. Però el que no pot ser és que Catalunya per norma estigui sempre per sota.

És cert. Això està dient que hi ha un centralisme absolut. El Ministeri de Foment, Aena, Adif, tot està a Madrid. I en aquesta línia la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va defensar la seva singularitat amb aquella frase que “Madrid és de tots, Madrid és Espanya dintre d’Espanya”. Aquesta política ens està justificant l’Espanya radial, tot ha de passar per Madrid. Allà s’està fent el tercer túnel entre Atocha i Chamartín, que segur que és necessari, però està finançat a través de la inversió destinada al corredor mediterrani, perquè l’Estat espanyol quan hi havia el president Aznar va fer entendre a Europa que el corredor mediterrani passava per la costa però també té el ramal central, que passa per la capital de l’Estat.

Jo no diria maltractament. Jo diria que l’Estat el que fa és abandonar Catalunya. En fa un greuge comparatiu perquè són molts anys que no inverteix el que tocaria. En aquests moments se’ns pregunta quina és l’obra més important pendent del país. Jo sempre dic que, no de Catalunya, d’Espanya, és el corredor mediterrani.

Sí. En molts trams, encara que tinguis doble via, s’està fent el tercer fil. És a dir, ample espanyol i un tercer fil. L’autèntic corredor mediterrani, que no només és de tren, és doble via en doble internacional, per tant són quatre vies: dues d’anada i dues de tornada en ample internacional.A més, no ho estan fent bé. Jo hauria iniciat l’obra a la Jonquera i, quan hagués estat tot acabat, hauria seguit cap al sud. Pensem que aquesta obra donarà servei a les comunitats autònomes que representen el 50% del PIB espanyol, el 55% de les exportacions i el 70-72% del tràfic de contenidors. Aquesta és l’obra més important d’Espanya. Doncs per què l’Estat continua fent AVE a Galícia? I pensi que jo vaig néixer a Pontevedra. Li vaig dir fa poc al ministre José Luis Ábalos, el responsable d’infraestructures, en l’acte que vam dur a terme a la patronal de Foment, que no féssim aeroports per veure si després venien els avions, ni tampoc AVE sense passatgers.

En tenim unes quantes. Està aturada la B-40, la connexió de l’A-2 amb l’AP-7 a Castellbisbal, també està parat tot el desdoblament de l’N-2 a Girona. Aquí fins i tot es podria dir que potser no caldria desdoblar-la si s’agafa l’AP-7, perquè és del Ministeri. L’únic que caldria fer és posar un cànon d’explotació més baix. Nosaltres creiem que amb un 20% seria suficient. No l’hauria de gestionar Abertis, sinó amb un concurs nou per a un període vuit anys, per exemple, per tenir amortitzada la maquinària de manteniment. Fet així, penso que podria funcionar prou bé. Estaríem parlant del fet que no hi hagués fins i tot barreres. Es podrien utilitzar lectors de matrícules o el GPS del cotxe o mòbil, amb això a tot Espanya podria funcionar. Ens oferim perquè a Catalunya siguem els primers. Ho hem parlat amb el conseller del ram i diversos actors del sector. No estem en contra de la vinyeta, en tot cas podria anar bé per arrencar. Penso que cal utilitzar més la tecnologia. La vinyeta en els fons és un adhesiu que es pot falsificar fàcilment.

N’hi ha moltíssimes. Les estacions intermodals, les connexions viàries i ferroviàries als ports, cal desencallar tot el que crea activitat econòmica. Cal acabar el tram central de la línia 9 del metro, que serà el més rendible. Finalitzar aquesta infraestructura ferroviària d’una vegada és una gran prioritat. Crec que va ser un error començar aquesta obra pels extrems. Calia iniciar-la des del passeig de Gràcia.

La Sagrera segur que s’acabarà, de fet ara ja comencen a passar-hi trens sense aturar-se. S’acabarà perquè aquestes obres no tenen marxa enrere. Ara, segurament haurà costat 15 anys com la variant de Vallirana. És important fer obres a demanda, no va bé fer-les a oferta, i sobretot que s’escolti els tècnics. No pot ser que un alcalde decideixi.

Les administracions sembla que tinguin por del fet que si anuncien infraestructures es deixaran de banda altres partides, com ara dependència, sanitat o bé partides més socials. Però pensem que també es poden fer hospitals, que, tot i que siguin equipaments, també són infraestructures. A més, Europa està dient: faci vostè habitatges socials, rehabilitació, infraestructures del transport sostenible, principalment ferroviari, com les Rodalies.

Cal fer els traspàs de Rodalies d’una vegada. Des de Foment, el seu president també ho va exigir en l’acte que vam fer fa tres setmanes davant del ministre del ram. A la Cambra de Contractistes també insistim molt que es faci gestió de quilòmetre zero. Si les infraestructures estan aquí, vol dir que les coneixem bé, millor que des dels despatxos de Madrid, i segon, que la capacitat de reacció sempre serà més ràpida.