Tots tres. El primer, perquè es van eliminar diversos drets en el moment del confinament, per exemple, els dies de vacances; el segon, perquè l’ús de la tecnologia digital va esclatar realment i va arribar, sens dubte, a una etapa que no té marxa enrere, pel que fa sobretot al teletreball; el tercer, perquè la crisi sanitària va posar de manifest la falta de preparació i la vulnerabilitat de la nostra societat. Em sembla que en aquell moment vam comprendre que la crisi climàtica que ja havia començat seria encara més greu: efectivament, la crisi sanitària ha deixat intactes la nostra capacitat de producció, les xarxes de telecomunicacions i d’energia, les xarxes viàries i ferroviàries, mentre que els cataclismes associats a la crisi ecològica en part les destruiran.

Hauria de produir un major volum de mà d’obra humana, perquè caldrà recórrer en menor mesura a auxiliars mecànics o químics que generin destrucció en el medi ambient o que emetin gasos amb efecte d’hivernacle, però també l’aparició de nous oficis i la transformació dels oficis existents. Penso en la construcció, el transport, l’agroecologia, etc. En el llibre Une autre voie est possible, els autors vam dir que calia una inversió pública addicional d’uns 20.000 milions d’euros anuals durant vint anys per reconstruir de dalt a baix la nostra economia. Les quantitats previstes en el pla de recuperació són menors, però s’haurien de crear llocs de treball, sobretot mitjançant la renovació tèrmica dels edificis. També s’haurien de desenvolupar llocs de treball en el sector de la reparació, el reciclatge i l’agricultura, així com tantes altres feines que no es poden deslocalitzar i que, si no menys extenuants, com a mínim són més útils que moltes feines actuals, incloses les que David Graeber anomena “feines absurdes”.

Per tal d’acompanyar la reconversió ecològica, s’han de posar en marxa mesures especials. És veritat que a Europa no tenim gaire traça en les reestructuracions i reconversions industrials. Hi hem de posar les formes, anticipar-nos, fer-ne un mapa de competències i, si el mercat no disposa de llocs de treball suficients en qualitat i quantitat, cal que les comunitats territorials els creïn amb el suport de l’Estat, com va fer Roosevelt amb el Cos Civil de Conservació el 1933.

En el llibre Le manifeste travail: démocratiser, démarchandiser, dépolluer proposem donar als representants dels treballadors de l’empresa les mateixes competències que tenen els subministradors de capital. Durant la pandèmia, els treballadors han demostrat el caràcter essencial de la seva activitat. Hem vist que no en podíem prescindir i, tanmateix, a hores d’ara no tenen cap poder de decisió. Això és el que cal canviar. Les decisions estratègiques de l’empresa s’haurien d’acordar amb les dues parts, els treballadors i els empresaris. Perquè si aquests s’exposen a un risc, també ho faran els treballadors.

Som en un moment en què les intervencions dels poders públics, locals, nacionals i europeus han estat molt fortes, molt més que en la crisi del 2008. I les organitzacions patronals diuen que els assalariats hauran de treballar més i que les normes laborals s’ hauran de simplificar, però em temo que el problema vindrà d’una altra banda. Em temo que, si ens llancem de cap al teletreball i les empreses es desfan d’una part dels seus locals, s’accentuarà l’aïllament dels treballadors i es reforçarà la plataformització del treball. El pitjor escenari seria que una part de les empreses tingués, la temptació de recórrer a l’externalització dels serveis per mitjà de contractes comercials en lloc de conservar els seus empleats. I aquestes prestacions, ja desmaterialitzades, es podrien dur a terme des de qualsevol lloc del món, la qual cosa comportaria la competència dels treballadors a escala internacional, com succeeix amb les plataformes de microtasques i, potser, una davallada dels sous i de les prestacions socials.