Han passat massa nits, i la que en fa mil ha estat igual que les anteriors. La xifra és imponent, però la rutina de viure privat de llibertat és la mateixa: llegir, pensar, escriure, i complir uns horaris i unes normes estrictes. Els quatre dígits no han modificat res, en aquesta nit número 1.000 tot s’ha repetit de la mateixa manera que s’ha repetit cada gest, cada obligació i cada costum des que l’Estat va decidir que la democràcia que nosaltres representàvem acabava en aquell precís moment.

Però aquest costum que et devora sense massa miraments també té punts forts. I el més evident de tots és que no només t’acaba subratllant els hàbits més imprevisibles que has assumit a dins, sinó que també et manté intactes les conviccions que duies de fora. Totes elles són exactament allà on eren el 2 de novembre del 2017, quan entrava per primera vegada a la presó d’Estremera. I totes elles avui prenen especial sentit, amb una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents que ens obliga a defensar-les i compartir-les inajornablement.

En aquest sentit, doncs, la nit número 1.000 també ha estat igual que la primera. Res ha canviat. Les idees, insubornables, persisteixen, i totes les fites polítiques i socials que perseguia aleshores continuo perseguint-les ara. El recompte de presos s’ha fet cada dia a la mateixa hora durant aquests mil dies; el recompte personal de lluites, també.

Per això avui m’és bastant fàcil endevinar com seran els pròxims mil dies, els que avui tot just comencem en aquest mòdul de Lledoners.

Me’ls imagino amb el mateix esperit que els que ja han passat, treballant col·lectivament des de dins i des de fora de la presó per convertir el republicanisme sobiranista en una alternativa encara més atractiva, abraçada per la majoria del país i percebuda com una oportunitat real per millorar les condicions de vida en comú.

Imagino la doctrina ubuntu avançant al nostre país més enllà de les pàgines d’un llibre o d’una experiència llunyana: sent capaços de bastir entre totes i tots una república inclusiva, pensada des de l’empatia, on el benestar d’un es concebi a partir del benestar de l’altre i on la llibertat no acabi sent convertida en una eina de domini.

M’imagino mil dies decisius a l’hora d’enfortir els interessos comuns, els que ens lliguen al nucli mateix de la societat (la catalana, però també la global). Només pot ser així, que la justícia social, l’emergència climàtica, el feminisme, siguin lluites cada vegada més assumides i cada dia més guanyades per la ciutadania. Hem d’aconseguir que sigui així si volem que rere els propers mil dies que encarem n’hi hagi uns altres mil que generin esperança i futur compartit. Hem de convertir cadascun d’ells en un pas exitós en el nostre camí.

Perquè, certament, no hi ha camí cap a la república; la república és el camí. És així. I seguirem recorrent aquest camí amb la mateixa convicció, exigència i responsabilitat amb què ho hem fet fins ara. Aprofitant-ne tots els coneixements i fent-nos forts per viure en una república que ens faci millors com a ciutadans. Com hem fet fins ara i hem de fer sempre. Cap dubte: els pròxims mil dies els tornarem a passar lluitant i creixent.